Cerca de notícies

Enquesta

El Cel i la Terra a les grans programacions catalanes

22/6/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-cel-i-la-terra-a-les-grans-programacions-catalanes-188063

El Liceu, el Palau i L’Auditori coincideixen en discursos profunds però pragmàtics que apel·len les emocions com a eix central de la temporada vinent

Fa unes temporades vaig escriure un article en motiu de La bohème que es va publicar en un programa de mà del Liceu. Es titulava “La bohème, entre el positivisme i l’idealisme”. M’ha vingut al cap no pas coincidint amb la controvertida posada en escena d’Ollé, sinó després d’aquesta -emocionant i reconfortant- botifarra de presentacions de les tres cases musicals més importants del país, i tot el que ha vingut darrera. I quan parlo d’importants, no em refereixo a les més grans, les que tenen més pressupost ni recursos humans ni les que llueixen els noms més i millor, només. Sinó que, encara que és ben sabut el nostre suport constant a totes i cadascuna de les iniciatives rellevants i d’excel·lència del nostre país, sempre hi ha elements decisius en la definició de qui som. En aquest cas, volem posar l’èmfasi en el Liceu, el Palau de la Música Catalana i L’Auditori (per ordre de presentació de temporades), perquè s’han convertit en la manifestació sensible de la idea: la música. Amb tots els encerts i errors, i totes les grandeses i misèries. Però en un país petit, cal que fem grans els nostres líders sense enveges ni complexes d’inferioritat, i més quan ho mereixen, perquè ells, com a cara visible a nivell internacional, son claus per poder acaronar, més aviat que tard, l’anhelada llibertat. Perquè si ens continuem mirant el melic, desvirtuem les virtuts i magnifiquem els errors, fixant-nos més en allò que ens falta que en el que ja tenim, sempre serem provincians i, deixeu-me dir, mai assolirem la kantiana majoria d’edat com a poble. Perquè la pregunta ja no és -la recordeu?-: què poden fer per a mi les grans institucions musicals, sinó què puc fer jo per elles. Amb un acte de responsabilitat conscient i reparador.

Tornant a l’article de La bohème, és bo que festegem l’idealisme dels discursos i el positivisme de les programacions, que no son res més que un intent de respondre a les nostres necessitats, diferents de fa nou mesos i, encara més, diferents del març de 2020. El que podem fer és donar-los un vot de confiança, per pura necessitat de supervivència espiritual. I vistes les tres programacions i analitzats els tres discursos artístics de forma visual, performàtica, oral i escrita, pensem: tot això va d’emocions. Les intrínseques a la música, i més enllà. Les que pouem dins nostre i que molts encara no s’atreveixen a expressar. Tot el que ens evoca el Paradís, la celebració de la vida, i l’amor i l’odi no parla de res més que d’una cosa: el que més desitgem.

Els tres directors artístics de les tres cases comencen a parlar amb veu pròpia just ara. El seu accés al càrrec va coincidir massa dràsticament amb la interrupció forçosa de l’activitat, encara que, de totes maneres, la temporada passada (2019/2020) estava massa impregnada del perfum dels precedents, especialment en el cas del Liceu, amb la necessària petja de Christina Scheppelmann, que havia deixat lligats força compromisos, com era de rebut pels tempos d’un teatre d’òpera. Un colisseu és molt més arquitectura que música, encara que la potència creativa de Gomar és tan abassegadora que, amb un discurs profund i ple de metareferències extramusicals, ens ha convençut que tot encaixa com un rellotge amb el que ell vol expressar. Perquè, sincerament, què és més important, el 4-0 o intentar apreciar el llaç que l’envolta, l’intent de donar resposta a les circumstàncies o copsar que n’està passant una de grossa, al Liceu, que vol ser, després del positivisme de Scheppelmann i Guasch, un centre d’arts idealista, ple de bones intencions i amb un component corinti irrenunciable que, precisament ara, no ens molesta gens, després d’una època tan espartana. Si ens hem de preparar pels Happy twetnty, la millor manera és fer-ho cantant i amb acompanyament al fossat.

Però ja coneixíem Víctor García de Gomar i la seva dèria de convertir el Palau en un centre que va molt més enllà dels grans noms i les grans obres. L’Hivernacle, que programa el filòsof postmodern disfressat de marquetinià, Darío Fernández, és realment l’espai per cultivar la llavor del que vol ser el Palau o, almenys, el volia ser amb l’època de Gomar. Ara, percebem cert continuisme, però no sabem si continuïtat. Mercedes Conde és una humanista de base sòlida que no professa tant un concepte de creació decimonònic, sinó més baummannià d’herència lyotardiana. El seu esperit s’enfoca més a trencar les barreres de la pròpia música, a problematitzar el mateix concepte de gènere musical i a una volguda indeterminació envers qualsevol categorització. El seu discurs és més pragmàtic, i es basa més en el “fer” i proposar des d’una bicicleta atenta al pas de vianants que no en teoritzar mirant el mar de núvols. Palau Fronteres, la seva primera aposta que es visibilitza clarament, va en aquesta línia de qüestionar-se, però no des del sofà, el Foyer o la Sala Millet, sinó des de la Sala Gran, en plena experiència estètica en viu. Fronteres és tan espurnejant que ni tan sols es defineix com un cicle, i tampoc té un públic definit, ni hi ha la preocupació que ho sigui, encara. Convida tothom perquè interpel.la tants aspectes musicals diversos que la seva pròpia indefinició el defineix. Un calaix de sastre però no amb la tela sobrera, sinó amb dissenys fets a mida, amb teixit natural i Km 0, d’estampats diversos i per a totes les talles. Conde ens proposa una desfilada de models que trenquen l’estereotip dels cànons i els motlles del 90 – 60 – 90, que ja trobem en un Palau 100. Els de Conde son models -musicals- tan diversos que, si triem i remenem, segur que ens enduem una de les peces pensant que està feta únicament pensant en nosaltres.

Robert Brufau ja ho tenia tot molt més apamat, a l’ombra de Garrigosa des de fa anys. Ha accedit al càrrec per mèrits basats no només en el talent i les qualitats com a programador i director, sinó també per un coneixement al detall de la institució. I ho està fent molt bé. Des del moment que hem començat a veure la seva empremta en l’OBC -el darrer bastió que li mancava per conquerir-, els canvis estan sent notables. No tant a nivell de qualitat del so -cal treballar moltíssim-, però sí en els programes i els noms. Més enllà de l’aposta decidida per la feminitat, enguany ha anunciat que està buscant successor o successora per a Kazushi Ono, un titular mediàtic però absent, i s’ha convertit en un cuiner de la nova escola catalana, que ja no presenta la botifarra amb seques amb una cassola, sinó en un platet minúscul on els ingredients, en el seu punt òptim de cocció, es relacionen amb més harmonia els uns amb els altres i tenen en compte el que el nostre paladar ha degustat just abans.

En els discursos i actes performàtics dels tres responsables -en el cas de Conde, co-capitanejat per Oller- per presentar la nova temporada hi ha tres maneres de prendre atenció al present i a les necessitats del públic, de fer de la música un recer, però també un element novament de gaudi que apel.li a les emocions. Aquests discursos sentits ens reconforten perquè ens responen, en gran mesura al “què hem après” tan demandat per aquesta ploma. Qui escriu les ratlles és totalment irrellevant, però no pas els responsables artístics de les tres cases, i, o bé estem tots equivocats, o bé tots tenim algun vestigi de raó.

Es pot tractar tot de fets o pensament casuals o merament conjunturals -de fet, ens consta que no hi havia cap tipus de diàleg en aquest sentit entre les tres institucions-, però no és només lícit sinó necessari percebre’ls com a símptomes i, d’això, en sabia molt el doctor Freud, que els analitzaria com a elements, probablement inconscients, que determinen, al seu torn, l’inconscient col·lectiu. I si es tractés d’oportunisme, quina millor oportunitat la que tenim ara d’aprofitar aquesta meravellosa conjuntura, en què la necessitat de “figurar” i posar-se medalles es basa en parlar de sentiments i reconfort. Sigui com sigui, el discurs dels líders d’opinió s’ha reforçat en un sentit molt interpel·lador i estimulant. De manera que, si anem molt errats, benvinguda sigui una trampa i cartró tan bella èticament i estètica.

I més enllà de les paraules…

Parlem de música. No només les principals sales de concerts han vist la necessitat d’un retorn al simfonisme, sinó que espais com BCN Clàssics o Ibercàmera -amb un discurs tan poc imaginatiu que, a aquestes alçades, resulta tan anacrònic com avorrit- prediquen el retorn massiu del públic a les sales a través de les grans orquestres, els grans directors i els grans solistes. Recordeu la crida a la intimitat de la cambra i el talent local? Ara, en sintonia amb l’hedonisme lícit i imperant a la vora d’un estiu calorós i que serà hiperactiu, tothom té ganes de córrer per viure la immensitat del so, la catarsi de l’excés, experimentar el goig de la grandiositat i la sensualitat hel·lènica. Les petites perles hi son, però ja no generen tanta salivera a qui vol gra fort, i tornaran a ser side programmes per a fidels entusiastes o sensibilitats encara ferides que necessiten més temps per acaronar un absolut tan aclaparador com el dels -ja no controvertits- compassos de la Novena.

El més esperançador de tot és la presència en primera fila d’autors com Brahms, Mozart, Purcell, Berg o Luca Francesconi i que, tot ben escrutinat, Barcelona tornarà a gaudir d’una gran oferta de tots els gèneres i estils, amb una presència cada cop més gran de talent català, de nova creació i dones protagonistes, ja no només per quota, i la força generatriu del Fronteres, la marató de cambra a L’Auditori, les Microòperes de compositors catalans al Liceu o retorns a la normalitat tan esperats com el d’un nou Sampler Sèries comme il faut. Sense oblidar la immensa joia que ens produeix la possibilitat de tornar a escoltar Mahler en condicions òptimes d’espai, aquesta música fronterera que no només abraça tot el mon espiritual, sinó que, com a final i principi, el Janus de Mitteleuropa sempre ens ajuda a recordar qui som i ressituar referents en un moment en què ens manquen.

Potser no ha canviat res més que l’actitud d’alguns, amb l’adopció d’una nova visió del mon entre el Cel i la Terra, entre Plató i Aristòtil, entre el Wanderer i les mademoiselles. I, enmig, queda l’home, més ric en perspectives després de tant fer i desfer, més savi després del sofriment i, sobretot, amb una major capacitat de gaudir celebrant la vida, l’amor i l’esdevenidor d’un Paradís sense mitologia, ara, fet a mida de l’Home de Vitruvi de Leonardo. 

Aina Vega i Rofes
Núvol