Cerca de notícies

Enquesta

Viena i la Il·lustració jueva a L'Auditori

12/6/2021 |

 

L’OBC presenta un programa amb Mendelssohn, Schönberg i Webern que planteja el problema de la religió i el llenguatge

Aquest cap de setmana, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) ens ofereix una degustació molt estimulant de tres compositors essencials per entendre el Romanticisme germànic i les noves vies d’exploració compositiva que defineixen, en gran part, el segle XX. Vasily Petrenko a la direcció i la mezzosoprano Nancy Fabriola Herrera ens oferiran una revisió de Bach per part d’Anton Webern, la versió de cambra del Lied der Waldtaube d’Arnold Schönberg i la cinquena simfonia “La reforma” de Felix Mendelssohn.

Divendres 11 i dissabte 12 a les 19h podrem vivenciar, a la Sala Pau Casals de L’Auditori, el viatge essencial que marcarà les tensions i el caràcter artístic del segle XX. Felix Mendelssohn és la peça clau per entendre passat i futur: d’una banda, com a redescobridor de Bach, i, per l’altra, com a primer introductor en l’àmbit musical i cultural de la Haskalah, la Il·lustració Jueva, que marca les bases teòriques del procés d’assimilació jueu en terres germàniques. L’obra que escoltarem del compositor d’Hamburg marida precisament aquests dos elements, ja que la seva simfonia basa part dels materials compositius en Bach i, al mateix temps, esdevé un homenatge al propi Luter.

Va ser precisament l’avi de Felix, Moses Mendelssohn, qui posa en circulació el concepte de Haskalah i assevera que per al jueu modern, la connexió provocativa entre l’emancipació de la raó i la darrera forma de sotmetiment –el camp de concentració- té una forta ressonància: “La història de la Il·lustració Jueva s’ha escrit sovint com si fos a l’ombra d’Auschwitz”. Hannah Arendt, propera intel·lectualment a l’Escola de Frankfurt, va veure la tragèdia dels jueus germànics en el si de l’universalisme de la Il·lustració per part dels jueus germànics seculars, un intent erroni de dialogar que ella i altres pensadors jueus alemanys situaren a la Haskalah que, precisament, explica per què, des de meitats del segle XIX, els jueus han protagonitzat les grans revolucions intel·lectuals de la cultura occidental, en els camps de la filosofia, la música, la física, la psicologia, la política o la psicoanàlisi.

Moses Mendelssohn (1729 – 1786), el Sòcrates jueu de Berlín, fou un contemporani dels il·lustrats i hi mantingué una relació ambivalent. Admirador de Rousseau, en va traduir a l’alemany el Discours sur l’origine de la inégalité parmi les hommes (1755) i, quant a Kant, el va considerar un gran pensador, encara que hi va polemitzar a propòsit del sentit de la Història i de l’estatut de la religió. I, tanmateix, s’ha de filar molt prim per veure les diferents accepcions que el terme Aufklärung té en els dos filòsofs. De fet, Mendelssohn es va avançar a Kant a l’hora de respondre la qüestió plantejada el 1784 per a la revista “Berlinische Monatsschrift”: Beantwortung der Frage: Was ist Aufklärung?, cosa que el situa entre els il·lustrats. És un fet incontestable que Mendelssohn provoca un trencament amb el monopoli ideològic del rabinisme, sigui des de les Llums, des del Romanticisme o des de totes dues posicions. I és un fet que constitueix el preàmbul d’una irrupció massiva dels intel·lectuals i artistes jueus en la cultura europea, que fins aleshores contemplaven des de la marginalitat.

El seu nét, Felix, va tenir una vida breu, però intensa, com corresponia a tot bon romàntic: va néixer el 1809 i moriria als trenta-vuit anys, el 1847. No gaire més gran que ell era el gran poeta Heirich Heine, nascut el 1797 i mort el 1856, mentre que un altre jueu assimilat de la seva generació, Karl Marx (1818-1883) iniciaria la que Paul Ricoeur (1913-2005) denominaria “Filosofia de la Sospita”, amb l’afirmació de la ideologia com a falsa consciència o consciència invertida, i amb l’inici de la destrucció del subjecte cartesià, que un altre jueu més jove, Sigmund Freud, s’encarregaria d’enterrar.

Schönberg i tota la seva generació de jueus vienesos van ser el resultat, d’una manera o altra, de l’experiència de la Haskalah. En el seu apassionant estudi sobre els compositors jueus sota el nazisme, Michael Haas vincula directament el músic vienès amb la Il·lustració jueva. Amb la Haskalah, els jueus d’Europa central entren a la Modernitat i se situen en una posició paradoxal perquè, alguns d’ells, d’una banda intenten assimilar-se amb l’adopció del cristianisme catòlic o protestant, però d’una altra s’autocondemnen a la marginalitat cultural, quan com a artistes assumeixen el rol dels Romàntics. Els jueus abandonaven la seva tradicional marginalitat cultural i irrompien en la modernitat, al mateix temps que la resta d’europeus. D’una banda, la majoria dels que eren austríacs es feien catòlics, amb una selecta minoria que abraçavenen el protestantisme com a creença més genuïnament germànica. Això implica l’adopció de l’ascetisme, l’ethos de la professió i el sentit del deure que travessa la cultura alemanya i que s’expressa tan clarament en la filosofia de Kant.

Alcoberro remarca aquesta ambivalència: “El jueu, segregat i misteriós, frueix d’una doble consideració contradictòria: subjecte de drets, i deures que no s’adiuen amb la «normalitat»”. En els jueus hi ha sovint inscrit el concepte d’ambivalència freudiana com a pulsió entre l’amor i l’odi respecte a la tradició. Schönberg ho experimenta en relació al passat en el desenvolupament de la seva carrera. Willi Reich li atribueix el concepte de Revolucionari Conservador, com comenta Carl Dahlhaus, quan afirma: “Schönberg, que detestava ser revolucionari, va revolucionar la tècnica compositiva amb el dodecatonisme que, en la seva més tardana expressió, tindria una gran afinitat amb el passat”. El també jueu –judeo-americà- Philip Roth expressa així aquesta ambivalència, a la seva Pastoral Americana (1997), quan parla del protagonista, el Suec: “La contradicció pròpia dels jueus de voler-se integrar i voler-se excloure al mateix temps, d’insistir que són diferents i insistir que no ho són, desapareixia davant l’espectacle triomfal d’aquell Suec que no era sinó un membre més d’aquella família Seymour del barri els avantpassats de la qual havien sigut Salomons i Saüls que havien engendrat Stephens que al seu torn havien engendrat Shawns. ¿On amagava el seu caràcter jueu?. No se li veia, i tot i així sabies que el tenia”.

Els jueus assimilats són, si manllevem terminologia de l’estimat Eugenio Trías, els “habitants de la frontera”, éssers fronterers que sempre presenten l’element ambivalent de ser-hi i no ser-hi: mantenir-se en la seva condició de jueus i d’assimilar-se a la cultura d’acollida. Molts jueus vivien doblement, en la cultura germànica i la cultura jueva alhora, una duplicitat inherent a la seva condició de jueus assimilats. Un conflicte intern, una impostura que Freud analitzà partint de l’ambivalència com a pulsió entre l’amor i l’odi -precisament, leitmotiv de la temporada de L’Auditori- respecte a la tradició. Schönberg ho experimenta en relació al passat en el desenvolupament de la seva carrera en una Viena que representa una màscara de Janus.

Un il·lustre Ostjuden del nostre temps, Zygmund Bauman, ha estudiat aquest fenomen, a partir de la categoria sociològica de l’assimilació. Es tracta d’un fet lligat a la constitució dels Estats-Nació, que intenta fer homogènia l’heterogeneïtat dels grups culturals, a partir d’una realitat que emergeix amb el naixement del ciutadà: la intolerància a la diferència. Perquè el nou estatut polític del ciutadà, amb la seva igualtat de drets, exigia també una igualtat en relació a uns cànons nacionals.

En els seus textos, Schönberg defensa que la seva música no esdevé una discontinuïtat amb el passat, sinó que s’inscriu en la tradició de la música occidental i, més concretament, de la germànica, com tants altres compositors judeoalemanys. Una tradició que s’haurà de reformular, però el resultat de la qual esdevindrà, al seu torn, tradició: “M’aventuro a dir que he escrit música vertaderament nova que, basada en la tradició, està destinada a esdevenir tradició”. Schönberg se sent predestinat a desenvolupar aquesta tasca, una tasca molt concreta, la de continuador i reformulador sense arribar a trencar els llaços amb el passat. Es tracta d’un equilibri tens entre allò absolutament nou i la tradició arrelada en nosaltres.

Precisament, el treball de la Segona Escola de Viena consistirà, en gran mesura, en una purificació del llenguatge, com esdevé en el camp de la física amb Einstein i la filosofia amb Wittgenstein, un altre vienès, que planteja el seu radical Tractatus com una forma d’explicar que el gran problema de la història de la filosofia és un problema de llenguatge. Schönberg està en plena sintonia amb aquesta concepció quan, als primers anys del 1900, diagnostica que els equívocs interpretatius de la música tonal, hipertròfica des de Wagner, son, també, un problema de llenguatge musical. De tal manera ho assimilarà el seu deixeble, Anton Webern, que portarà al màxim la purificació fins a convertir les seves obres en aforismes, poesies sonores que rebutgen la superfluïtat i advoquen per una escriptura que professa el lema loosià de “Weniger ist mehr” fins a l’extrem.

Tots tres compositors, Mendelssohn, Schönberg i Webern, presenten obres que porten a repensar materials i conceptes. El primer, amb la seva Simfonia n. 5 en Re “La Reforma”, op.107 (1830), retorna i revisita Johann Sebastian Bach fins al punt que l’obra pot arribar a entendre’s com una reflexió sobre la moral i la religió luterana. Es concep com a homenatge a la Reforma protestant en ocasió del tercer centenari de les Confessions d’Augsburg (1530), la primera exposició oficial dels principis rectors del luteranisme i, a través de la incorporació de diversos corals i himnes litúrgics, com la seqüència de l’Amén de Dresden, de Johann Gottlieb Naumann, o com el coral Ein feste Burg is unser Gott (El nostre déu és una sòlida fortalesa), de Luter, explica de forma programàtica l’evolució del luteranisme a Alemanya.

L’obra d’Anton Webern que escoltarem és una revisió i arranjament de Musikalisches Opfer (L’ofrena musical), “Ricercare”, BWV 1079, de Bach, on aconsegueix potenciar la força expressiva del mestre amb el joc o melodia de timbres (Klangfarbenmelodie), que hereta de Schönberg i, al mateix temps, aconsegueix esponjar la densitat harmònica i contrapuntística de Bach de forma tan magistral com evocadora.

Finalment, la mezzosoprano Nancy Fabriola Herrera posarà veu a a la tórtora d’Arnold Schoenberg en el passatge més cèlebre dels seus heterogenis i monumentals Gurre-Lieder, sobre els quals és difícil de definir a quin gènere pertanyen: és una cantata, però també pren caràcter d’oratori; al final de l’obra apareix un monodrama i, en conjunt, es pot considerar una obra a cavall entre l’òpera i la simfonia, sense perdre de vista que inicialment fou un cicle de cançons. Ens pot resultar incòmode, a més, de parlar sobre una obra que es gestà al llarg d’onze anys (1900-1911), tenint en compte que aquest període fou decisiu per a la producció schönberguiana posterior. Allò que és indubtable és l’herència wagneriana -encara que també de Strauss i Mahler- impresa no només entre els compassos, sinó també pel tema i per la gran massa orquestral. Els temes principals d’aquesta cantata, la Natura, Déu, l’Amor i la Mort, traspuen darrera d’una llegenda medieval escandinava que narra l’amor del rei danès Waldemar per la jove Tove, que morirà en mans de la gelosia de la reina Helwig.

Aquest monodrama és el Lied der Waldtaube (“Cançó de la tórtora”) a partir de versos de Jens Peter Jacobsen, que esdevenen un plany per la mort de Tove i que la icònica Marya Freund feria cèlebres. En podem escoltar, de la mà de l’OBC i Vasily Petrenko, la versió de cambra que el mateix Schönberg va arranjar, precisament, el 1922, el moment decisiu en què els Fets de Mattsee -en què malgrat ser oficialment protestant des de 1898, les autoritats el convidarien a marxar del poble vora Salzburg per la seva condició de jueu- i el creixent antisemitisme dels vint l’empenyerien a reconvertir-se al judaisme una dècada després, el 1933, marcant el seu destí com a jueu refugiat als Estats Units per sempre més. 

Aina Vega i Rofes
Núvol