Cerca de notícies

Enquesta

Premis x solters

4/7/2004 |

 

Final de temporada, temps de premis. Aparquem per un dia les queixes o els retrets que, amb justícia, es poden fer a la vida musical de casa nostra i celebrem el bo i millor del que hem pogut escoltar al llarg d'un any ben distret. Com sol passar (les fílies del cronista no són cap secret), hi haurà noms ja recurrents en aquest petit repàs del curs, però hem tingut en general un menú prou variat i raonablement nutritiu: per això la inspiració d'aquests guardons dotats amb zero euros no pot ser cap altra que el cuiner més eixerit de la televisió, Isma Prados, i les receptes del seu llibre supervendes Cuina x solters. Bon profit.

Premi Taronja amb taronja a la taronja.
Bé, d'acord, si parlem de Carles Santos, una paella hauria estat de rigor, i si es tracta d'un espectacle basat en Rossini, uns canelons encara més. Apostem en canvi pels valors vitamínics d'aquest producte propi del País Valencià i per unes virtuts antioxidants que també té el geni de Vinaròs, manifestades un altre cop a El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora estrenat al TNC, un espectacle on Santos, sense aparcar els seus deliris, ens mostra un vessant més fosc del seu multiforme talent. La memòria encara assaboreix aquella ultralenta i ultrapiano ària de Zelmira amb l'insubstituïble Antoni Comas.

Premi Llonzes de porc amb salsa de mostassa i col.
"Plat que estimula els sentits. Per a estómacs en plena forma", ens comenta l'autor. No cal dir que la Tetralogia tampoc és per a estómacs nyicris. El Liceu ha culminat aquesta temporada amb Siegfried i Götterdämmerung, una de les fites indiscutibles de la història recent del teatre, aconseguida gràcies a la justa cocció d'uns ingredients de primera qualitat: Bertrand de Billy por marxar del Liceu amb el cap ben alt, l'equip vocal ja el voldrien en moltes places (en un curs en què també hem tingut les estremidores bogeries de Natalie Dessay i Maria Guleghina) i el muntatge de Harry Kupfer conjuminava una lectura moderna i intel·ligent del vast drama wagnerià amb un hàbil sentit de l'espectacle.

Premi Orada al forn.
Isma Prados ens recorda que l'orada és "la reina del mar al plat". No cal ser monàrquic per reconèixer que l'Orquestra Simfònica de Londres és una de les reines indiscutibles de l'actual panorama musical. Amb el seu titular, Sir Colin Davis, van oferir a Palau 100 un plat que combinava l'efusiu Concert per a violoncel d'Elgar (amb una excel·lent Han-na Chang) amb dos bellíssims Sibelius, com és lògic, ben rars a les nostres cartes: Les oceànides i la Setena simfonia.

Premi Amanida de fulles de tardor.
La magrana aporta el seu viu color a aquest plat de la mateixa forma que Olivier Messiaen pinta amb uns colors intensos la natura immensa que reflecteix a Des canyons aux étoiles.... Aquesta ha estat sens dubte una de les actuacions més felices d'Ernest Martínez Izquierdo, sempre més còmode amb la música del segle XX, al capdavant de l'OBC des que n'és titular.

Premi Xató de l'Isma.
No és aquest el lloc més adient per entrar en l'eterna discussió sobre si és millor o més autèntic el xató de Vilanova o el de Sitges, com tampoc entrarem en si els musicals són millors a Broadway o al West End. El que sí que farem és celebrar la visita, dins del Festival Temporada Alta de Girona (el veritable festival de tardor de Catalunya), d'una de les figures indiscutibles del gènere al Regne Unit, un gènere que, per desgràcia, continua tenint massa alts i baixos a casa nostra. Maria Friedman va donar una lliçó impressionant de saber cantar i de saber dir, dos elements indissolubles, tot i que a vegades no ho sembli, i de saber estar. Només recordar el seu excepcional recital ja ens fa entrar gana per al seu proper projecte al West End, The Woman in White, de Lloyd Webber.

Premi Truita de patates.
Un clàssic de la cuina que mai serà desbancat per totes les (benvingudes) modernors que es puguin inventar. Tampoc seran mai desbancades del repertori les dues Passions que es conserven de Bach. La de Sant Mateu va ser objecte d'una radical lectura minimalista per part de Paul McCreesh, mentre que la de Sant Joan rebia, dins la temporada d'Ibercàmera, una interpretació de concentrada expressivitat per part de Paul Goodwin (atractiva coincidència, dos Paus exposant la paraula del Senyor) i l'Academy of Ancient Music. És sobre aquesta Passió que recau el guardó, en bona part gràcies a l'Evangelista hipnòtic de Rufus Müller, recentment protagonista d'una Die schöne Müllerin alhora discutible i fascinant al costat de Maria João Pires.

Premi Cuixa de xai rostida amb mel i romaní.
Plat complet, ric en energia i en calories, saborós com la música de cambra de la qual hem tingut sessions magnífiques. A més de protagonitzar un concert al més alt nivell, Frank Peter Zimmermann i Christian Zacharias (que ja havien donat unes quantes alegries al Festival Mozart de l'OBC) van ser els encarregats d'inaugurar un Petit Palau que, un cop resolts els problemes d'aïllament acústic, està destinat a ser un espai bàsic de la nostra vida musical.

Premi Púding de nous i pomes àcides.
No són les postres que recomana Isma Prados després del xai, però no passa res, les proteïnes que proporcionen són òptimes per gaudir d'altres sessions de cambra gentilesa en aquest cas de la temporada especialitzada que organitza Ibercàmera. Paul Lewis va protagonitzar un excel·lent debut a casa nostra (la temporada vinent ja salta al cicle gran) i amb el seu flexible Janácek i una monumental Gran fuga el Quartet de Tòquio eren candidats evidents, però tocar Takemitsu és com posar aigua de Vichy en aquest púding. La ratafia de veritat la va servir el Quartet Alban Berg, en un programa amb sabor vienès sense desperdici que anava de Haydn a Webern passant per Brahms. Lustres a l'elit quartetística no han disminuït gens ni mica la qualitat d'aquesta formació extraordinària.

Premi Brownies.
La norma no escrita d'aquests guardons és distingir concerts sencers. Com que no està escrita, ens la saltarem a la torera per coronar el moment àlgid de la temporada de l'OBC. No, no ens oblidem del Concert per a violí de Sibelius amb Shlomo Mintz, ni d'Ute Lemper, del Brahms amb Gary Bertini, de la colpidora Ewa Podles a Alexander Nevski ni, per què no, de les bones sensacions despertades per Xavier Puig amb el seu programa Txaikovski. Ara bé, Martha Argerich va ser un punt i a part, poesia destil·lada a través dels pentagrames del Concert per a piano de Schumann, bellesa que va baixar de l'Olimp per compartir uns minuts (impagables) amb uns afortunats mortals. Pur vici, com la xocolata dels brownies.

Premi Magret d'ànec amb naps.
Com tothom, el cronista té les seves manies quan va a un restaurant. Si la carta n'inclou, hi ha el 95 per cent de possibilitats que demani ànec. De la mateixa manera, si Grigori Sokolov actua en una temporada (enguany ho va fer per a Palau 100), té tots els números per endur-se el premi màxim. El pianista rus és d'aquells que ni fa ni admet concessions, no te'l pots escoltar de passada, exigeix totes les orelles ben obertes i les neurones ben despertes per gaudir d'un intèrpret que et catapulta a les regions més sublims de l'experiència musical: aquella Arietta de la darrera sonata de Beethoven va ser la infinitud feta música. Una veritable menja de déus. O de melòmans, solters o no.

Xavier Cester
Avui