Cerca de notícies

Enquesta

Música i setè art amb l'OSV: el simfonisme inclusiu

4/5/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/musica-i-sete-art-amb-osv-el-simfonisme-inclusiu-175335

L’OSV presenta la tradicional cita per a tots els públics amb les millors bandes sonores

Torna al Palau de la Música Catalana De pel·lícula, la proposta anual que lliga la música i el cinema. Serà el proper dissabte 8 de maig, amb una acurada producció de l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Ruben Gimeno. Les magnífiques bandes sonores de Titànic, La vida és bella, Forrest Gump, Pirates del Carib i Missió impossible, entre d’altres, emocionaran sens dubte un públic delerós de bones sensacions musicals en aquests mesos difícils de virus i restriccions.

Com cada matí a les 6 en punt, Robin Williams crida un eufòric Good Morning Vietnam! i a la ràdio Louis Armstrong canta amb la seua esplèndida veu rovellada What a Wonderful World, el contrapunt sarcàstic a la catàstrofe del Sud-est asiàtic, amb explossions, helicòpters, infants aterrits, dones plorant, dones mortes, homes matant i morint, mentre Sachtmo canta la meravella que és el món, I see trees so green, red roses too/ I see them bloom for mee and you. El film de Barry Levinson (1987) té en la cançó de Bob Thielei i George David Weiss un bellíssim cant a l’optimisme i l’esperança que pot resultar grotesc en segons quin lloc i segons quin temps. Per la seua banda, la cançó deu a la pel·lícula la seua inmensa popularitat, que no deixa de créixer amb els anys. Després dels atemptats l’11 de setembre va haver un intent de prohibir el tema a les ràdios, perquè evocava tot l’esperit subversiu del seu antimilitarisme.

Muñeco diabólico (Child’s Play), de Joe Renzetty (1988), comença amb el so fred de les tecles agudes d’un piano de juguet que té ressons de caixa de música. Entra el cor de veus blanques, amb una melodia que avança en espiral i aviat gira cap al cantó sinistre, cap a l’horror del juguet assassí. Les notes greus d’un orgue de fons, amb el ritme marcat per la corda del baix, dibuixa un crescendo que es dissol en el silenci inquietant, fúnebre. És, indubtablement, un tema que jugaria un paper important en l’impacte de la pel·lícula de Tom Holland, amb la mitja dotzena seqüeles que havia de provocar.

Amb Hey Pachuco!, de Randy Edelman, arriba el moment culminant de La màscara (1994), la pel·lícula de Chuck Russell que presenta l’inoblidable ball paroxístic de Jim Carrey, amb el seu vestit groc llampant -d’acord amb els cànons de la subcultura patxuca- i amb una bellíssima Cameron Díaz, com en una esbojarrada revisió del mite de la Bella i la Bèstia. El tema musical, plenament Hot Latin Songs, arrenca amb un solo de bateria que deixa pas a les trompetes i els saxos, brillants i estridents, molt en consonància amb la hiperactivitat del personatge. A mig tema es repeteix l’esquema: sona la percussió en solitari, fins que els metalls retornen amb força per marcar un ritme frenètic, festiu i absolutament estrafolari.

El discurs del rei (King’s Speech, 2010) fa l’aposta guanyadora de Beethoven, l’Allegretto del 2n moviment de la Simfonia num. 7 en la major, que il·lustra l’angoixa de Jordi VI (Colin Firth) amb el seu quequeig enervant davant la necessitat de pronunciar el discurs de coronació, després de la mort de son pare Jordi V i l’abdicació de son germà Eduard VIII, en plena situació prebèl·lica. Els esforços del rei, acompanyat pel seu pacient logopeda (Geoffrey Rush), són suggerits amb aquesta música solemne i elegant, que s’inicia amb una dansa renaixentista a l’estil del tordió que avança en ostinato, fins que els violins introdueixen lentament el to dramàtic que va pujant amb l’acceleració del ritme. L’entrada dels vents acoloreix la tensió, que es va resolent fins arribar a un final plàcid, gairebé feliç.

Amb Nascut el 4 de juliol (Born of the Fourth of July) i Atrapa’m si pots (Catch Me if You Can) el concert presenta dos temes de John Williams, el rei indiscutible de les bandes sonores dels darrers cinquanta anys, amb cinc Oscar, cinquanta-una nominacions, i una vintena de temes universalment aplaudits (ET, Tauró, la saga Star Wars, Salvar el soldat Ryan, Harry Potter o War Horse). La trompeta evoca la naturalesa bèl·lica -de fet, antibèl·lica- del film d’Oliver Stone (1989), que des de la seua estrena es va situar com un dels títols emblemàtics sobre el trauma de Vietnam, al costat de Platoon, del mateix director. El dolor del soldat que torna invàlid és suggerit per la trista solemnitat dels cellos i els violins, que sembla trencar-se amb el retorn de la trompeta, amb una il·lusió d’esperança que s’esvaeix amb el repic militar del timbal, fins que es reprèn el tema inicial. Quant a la música del film d’Steven Spielberg (2002), protagonitzat per DiCaprio i Hanks, Williams opta per arriscar i abandonar el confortable nivell simfònic per explorar el jazzístic, amb un saxo introduït per un xilòfon i un piano que ens suggereix la farsa de la vida i la cansada lluita de l’heroi tragicòmic en la seua fugida endavant, per tal de reeixir en un món salvatge, per poder superar la solitud radical amb totes les seues màscares enmig de tanta gent.

Missió impossible de Lalo Schiffrin (1966) omplirà d’emoció i enyor els boomers de la platea, que retornaran a la seua tendra jovenesa, a la televisió en blanc i negre i al país d’un gris tirant a fosc. La música electritzant del compositor argentí és el gran clàssic audiovisual que segueix a la cresta de l’onada després de mantenir-se a la televisió ianqui entre 1966 i 1973, mentre també triomfava arreu del món, amb un impacte a la cultura popular que des de 1996 ha generat la mitja dotzena de seqüeles a la gran pantalla protagonitzades per Tom Cruise. Schiffrin també és l’autor dels temes musicals d’altres series de gran èxit com Mannix i Starsky i Hutch, però és amb el tema de Missió impossible que el seu nom s’associa inevitablement a l’acció al límit, l’aventura en estat pur i el menyspreu del perill. La partitura original arrenca amb el piano, que deixa entrar la percussió per desembocar als metalls brillants i estridents, els grans evocadors de l’èpica.

Amb Sra. Doubtfire (1993),Giachino Rossini també farà acte de presència al Palau. Largo al factotum de Fígaro, d’El barber de Sevilla (1816), està considerada una de les àries per baríton més difícils del repertori, pel seu ritme presto i pels constants embarbussaments de la seua lletra. El malaguanyat Robin Williams se’n surt prou béen la seua interpretacióal film de Chris Columbus, ja que amb el seu histrionisme remarca la naturalesa jovial del tema, un dels més optimistes de la historia de la música, l’expressió de la pura joia de viure, d’un vitalisme encomanadís que l’ha dut a diverses pel·lícules d’animació per a infants i no tant infants, amb els personatges de Fantasia de Disney, Porky Pig, Bugs Bunny o Homer Simpson.

La vida és bella de Niccola Piovani és el tema de la pel·lícula homònima dirigida i protagonitzada per Roberto Benigni (1997). L’Oscar a la millor banda sonora (1999), la nominació als Grammy i l’èxit de la versió de la israeliana Noa donen idea de l’impacte popular d’aquesta peça bella i terrible, d’un optimisme a prova d’holocaust que sovint ha estat qualificat d’excessivament frívol. La música segueix l’estil beguine, un tipus de ball força popular als anys 30 on s’ambienta el l’acció, amb una melodia simple i cantabile que suggereix el sentiment amorós que lliga els tres protagonistes, un tema que al llarg de la historia es fragmenta per remarcar la pèrdua del paradís quan l’horror entra a les seues vides.

El compositor alemany Hans Zimmer és l’autor de la banda sonora de quatre de les sis pel·lícules de la saga de Pirates del Carib i d’altres hits com Gladiator, El rei lleó o Thelma i Louise. La força, la passió i l’aventura s’expressen en un inici solemne amb el cello que deixa pas als violins, que ens introduixen en els aires cèltics interromputs per la força de la percussió reproduïnt els espetecs dels canons abans de l’abordatge del galeó carregat d’or. Però la calma arriba després de la tempesta i la navegació esdevé tranquil·la en el mar amansit, amb el tedi dominant la ferotge tripulació. En la nit misteriosa el vaixell solca les agües silencioses, fins que, amb l’avistament d’una nau a l’horitzó, recomença l’acció amb la descàrrega de pólvora i adrenalina d’una gent que en realitat no es troba fora de la llei, només és que es guia per les seues pròpies normes d’un codi bàrbar que sovint no és menys bàrbar que les lleis dels estats.

A Forrest Gump (1994), Alan Silvestri il·lustra musicalment la fàbula del nen gran (Tom Hanks) sempre enamorat de l’estimada Jenny (Robin Wrigth), mentre travessa la història dels Estat Units dels anys 60 als 90. La lleugeresa d’una flauta acompanya el vol d’una ploma que s’enlaira al costat de Forrest, com a símbol de la ingenuïtat i la senzillesa. Violins i cellos s’introdueixen en aquest ambient bucòlic, fins que els timbals i els metalls confereixen l’energia al relat, que sembla decandir, però només és un miratge, perquè el protagonista del film també ho és de la historia convulsa del seu país, com ens indica el dramatisme que enfosqueix progressivament el discurs musical. “És estúpid qui fa coses estúpides”, recorda el protagonista que deia sa mare, una aparent tautologia que en realitat conté un missatge revolucionari que podria fer trontollar la immensa majoria dels governs del planeta. 

Xavier Vega i Castellví
Núvol