Cerca de notícies

Enquesta

LA DAMA DE PIQUES, una reposició que no dóna joc

3/2/2003 |

 

SOLISTES PRINCIPALS: Markus Eiche, Solveig Kringelborn, Elena Obrazt- sova, Nikolai Putilin, Gabriel Sadé
DIRECCIÓ D'ESCENA: Gilbert Deflo
DIRECCIÓ MUSICAL: Kirill Petrenko
LOCAL: Gran Teatre del Liceu
ESTRENA: 1 de febrer del 2003

Ha envellit, i molt, la posada en escena de La dama de piques firmada per Gilbert Deflo. Ben rebuda en la seva estrena liceística, el 16 de gener del 1992, la reposició d'ara mostra amb cruesa que el temps ha passat per a tothom, però sobretot per a aquest muntatge classicot de l'òpera que uneix les dues icones del romanticisme rus: l'escriptor
Aleksandr Puixkin i el compositor Piotr I. Txaikovski.
El Liceu havia apostat per la reposició tenint en compte la presència de Plácido Domingo. La jugada va sortir malament i una bronquitis va truncar l'esperat retorn del tenor madrileny a Barcelona. Com a conseqüència, el tenor del segon repartiment, Gabriel Sadé, canta en el primer i, a més, en la nit de l'estrena una traqueïtis li va impedir actuar en condicions. El tenor romanesoisraelià va fer el que va poder per mantenir acceptable la veu, però, pel que fa a l'actuació, Sadé va ser un Hermann maldestre, grandiloqüent, en un engranatge que no ajuda gaire els cantants a ser actors, a ser personatges. I sense personatges no hi ha teatre possible.
Potser va ser això: el 92, la nòmina de cantants era clarament superior a la d'avui, i Jan Blinkhoff, Serguei Leiferkus i Leonie Rysanek van ser molt més eficaços com a personatges que el citat Sadé, Nikolai Putilin, comte Tomski de repertori i poc més, i Elena Obraztsova, comtessa de veritat molt desganada. Markus Eiche va ser, de llarg, qui va acceptar més riscos davant l'apocada, en excés, Solveig Kringelborn. A la batuta, el nou titular de la Komische Oper berlinesa, Kirill Petrenko, va intentar insuflar vida a la partitura, però els resultats van ser discrets.
No és que sigui una cerimònia de desencerts, no, però sí un teatre a l'antiga --amb més de 400 vestits, això sí-- que deixa l'espectador o bé fregit d'avorriment o bé instal.lat en els mateixos paratges mentals en què estava abans d'anar a l'òpera. Si el 1992 qui firma va escriure que aquella Dama era "un astut i brillant joc d'alt nivell, però tímid i sense riscos", avui, 11 anys després, rectifico en part: segueix tímid i sense riscos però, a més, el joc es va convertir en tedi.

Joan Anton Cararach
El Periódico