Cerca de notícies

Enquesta

Els homenots de l'OBC vistos per grans dones

18/3/2021 |

 

L’Auditori posa de manifest la seva voluntat de potenciar el talent femení amb el concert 'Utopia'

El divendres, 19 de març, i el dissabte 20, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) actuarà a L’Auditori sota la batuta de la directora honkonguesa Eli Chan i amb l’argentina Sol Gabetta al violoncel. El repertori consta d’obres de Sofía Martínez (Utopia, de 2019), Camille Sain-Saëns (Concert per a violoncel n.1 en la m, op. 33, de 1872), W.A. Mozart (Simfonia n. 40 en sol m, K 550, de 1788) i Sergéi Prokófiev (Simfonia n. 1 “Clàssica” en Re, op. 25, de 1917).

El 1872, el Concert per a violoncel n.1 en la m, op. 33, de Camille Saint-Saëns esdevenia la carta de presentació del cello com a gran instrument solista de l’orquestra. Amb tota la seva expressivitat, tan propera a la veu humana, assolia un estatus que fins aleshores estava restringit al violí i el piano. Posteriorment, Saint-Saëns encara n’escriuria nou concerts més, però el n.1 es mantindria també el primer en importància i, de fet, Shostakóvitx i Rachmàninov consideraven que era el millor dels concerts per a violoncel que s’hagués compost mai. El concert es va estrenar el gener de 1873 a París i va tenir com a solista el gran cellista i lutier belga Auguste Tolbec, a qui estava dedicada la peça pel seu coneixement teòric i pràctic de l’instrument. Amb el seu èxit, el compositor esdevenia el fill pròdig de la música culta francesa, després dels seus anys de vel·leïtats wagnerianes que havien irritat el públic i la crítica. I, en efecte, amb aquesta obra, Saint-Saëns abandonava el modernisme i s’endinsava pels camins de l’ordre clàssic.

La Simfonia n. 40 en sol m, KV 550 és la més coneguda del repertori de Mozart i una de les obres més programades i més enregistrades de la història de la música. Va ser composta a Viena l’estiu de 1788, quan el músic tenia 32 anys, en un temps que per a l’autor seria excepcionalment productiu, ja que en poques setmanes també veurien la llum les simfonies 39 i 41, en plena maduresa creativa, ja proper a la seva mort prematura, l’any 1799. Amb una extraordinària diversitat temàtica i una viva dinàmica rítmica, la seva recepció ha evidenciat que es tracta d’una obra particularment polisèmica, ja que ha estat entesa com una manifestació de la gràcia i l’elegància gregues (Robert Schumann), com una expressió de passió, violència i dolor que es relacionarien amb la mort de la filla del compositor (Charles Rosen), com una manifestació de tràgica heroïcitat (Alfred Einstein) o com un exemple d’opera buffa (Donald Francis Tovey). En qualsevol cas, la tendència general ha estat que, amb els pas del temps, la seva aparent lleugeresa i simplicitat, amb la riquesa de les seves melodies, han derivat cap una significació més introspectiva i profunda. Beethoven va estar particularment influenciat per la peça, que rebria diversos comentaris musicals al tercer moviment de la seva cinquena simfonia. També la cinquena de Franz Schubert ret homenatge a la composició mozartiana en el seu minuet, a més de fer-ho en un dels seus quartets de corda. L’obra s’estructura en quatre moviments (ràpid/ lent/ minuet/ ràpid), com és propi de les simfonies del Classicisme.

Serguei Prokófiev componia la Simfonia n. 1 “Classica” en re major, op. 25 en un any mític per a la modernitat, el 1917. Es pot considerar com una resposta feta, des de la pau de les vacances al camp i des de la inspiració en l’ordre clàssic, al caos polític i la violència imperants a les ciutats. El seu escaient sobrenom de “Classica” que li donà el propi compositor s’adiu amb la seva voluntat de retornar al gran Haydn. És una de les obres més populars del seu repertori –juntament amb la cinquena- a causa de la seva accessibilitat pel gran públic en un temps d’experiències avantguardistes dissonants. L’obra ha provocat una notable controvèrsia crítica a l’hora de situar-la com el retorn al classicisme vuitcentista o com una anticipació del neoclassicisme que més tard conrearia Stravinski, per la sàvia conciliació de tradició i innovació, amb uns interessants tocs d’ironia.

El concert s’inicia amb Utopia,una peça breu (4 minuts) de Sofia Martínez, la compositora basca que en els darrers anys ha rebut un notable reconeixement per l’exploració de la riquesa dels timbres contemporanis. És una de les seves darreres obres, ja que va ser estrenada per l’Orquestra Simfònica de Bilbao l’any 2019. 

Xavier Vega i Castellví
Núvol