Cerca de notícies

Enquesta

Secrets de l'ànima

7/2/2021 |

 

https://www.nosolocine.net/tesoros-del-alma-por-oriol-perez-i-trevino/

En la que va ser la primera pasqua com a Kantor a Leipzig, l’any 1724, Bach va concebre per al Divendres sant d’aquell any l’audició d’una passió com ho va ser la Passió segons Sant Joan BWV 245. Aquesta es va interpretar, com era costum, el Divendres Sant que va caure en el dia 7 d’abril. Això significa com, en les setmanes prèvies, el músic d’Eisenach va haver de compondre una obra que sense arribar a l’extensió i durada de la Passió segons Sant Mateu BWV 244 (1727), amb més dues hores i mitja de música sublim, requeria d’unes necessitats de temps important per a la seva composició i que, evidentment, havia de combinar amb la necessitat de Kirchen-Musik per al diumenge en qüestió. És això el que explica com per al diumenge de Sexagèsima, segon diumenge abans de Quaresma de 1724, Bach va decidir recuperar una antiga cantata composta onze anys abans quan romania a la cort de Weimar. Es tracta de la cantata Gleichwie der Regen und Schnee vom Himmel fällt, BWV 18 i que, gràcies als rastrejadors de l’obra bachiana, sabem que es va interpretar el segon diumenge abans del Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma, de l’any 1713.

S’havia cregut, durant molts anys, que amb aquesta cantata anterior de l’època de Weimar s’havia fet el fet. Però les investigacions en la datació d’aquestes cantates van portar al convenciment que Bach no en va tenir prou anb una reorquestració, amb l’afegit de dues flautes de bec i un canvi de tonalitat de la cantata original de Weimar sinó que, a més, al ser una cantata més aviat curta de tan sols quinze minuts, en va compondre una de nova com ho és la número BWV 181 Leichtgesinnte Flattergeister constituïda també per cinc moviments. D’aquesta manera es van afegir uns tretze minuts de música als disset anteriors per disposar d’un material de durada notòria. El detall no és, en absolut, menor. És una corroboració absoluta de com Bach va lliurar-se a una missió que no era només la de complir una funció específica (aportar una música concreta per als dies assenyalats del calendari litúrgic), sinó tota una altra cosa.

Per al nostre recorregut, però, ens quedarem només amb la Cantata BWV 18 que oferirem amb la possibilitat d’escoltar en dues versions. Una, provinent del meravellós projecte Allofbach que impulsa la Societat Bach d’Holanda on s’interpreta la versió original de Weimar i una segona, no menys meravellosa de la suïssa J.S.Bach Stiftung, on s’ofereix la versió de 1724. L’audició de les dues versions permet adonar-nos com Bach no es limita, en efecte, a una simple nova adaptació sinó que corrobora aquell principi de perfecció que sempre va tenir en ment. I un exemple el tenim en la Sinfonia inicial.

En la versió original de Weimar, en la tonalitat de sol menor, l’orquestració de quatre violes ens porta a una sonoritat més fosca per a una música on la seva construcció amb frases descendents vol il·lustrar la pluja i la neu caient tal i com indica el recitatiu a secco per a baix que li segueix. Amb una forma musical que respon a la ciaccona (una forma musical que, a les mans de Rameau, s’assoleix l’inimaginable), la saviesa de Bach és com, per a la versió de Leipzig, sap assolir un color més brillant amb la incorporació de dues flautes de bec per afegir-se al concerto de quatre violes. Aquesta era una formulació que Bach coneixia a fons des de ben jove i només ens cal pensar en la Sonatina d’una de les primeres cantates de Bach, la coneguda com Actus Tragicus (BWV 106), composta per a dues flautes de bec, dues violes da gamba i baix continu.

El text de la cantata BWV 18 va ser escrit pel poeta i teòleg Erdmann Neumeister (1671-1756). Publicat a la ciutat de Gotha, el 1711, dins la col·lecció Geistliches Singen und Spielen, aquesta havia servit com a base per a la composició de cantates a diferents compositors, entre d’altres a l’amic de Bach, i futur padrí del seu segon fill (C.P.E), Georg Philipp Telemann (1681-1767). Agafant coma base per al primer recitatiu el famós versicle del profeta Isaïes (55:10-11) «perquè com cau del cel la pluja i la neu…així és la meva paraula», Neumeister s’endinsa en la temàtica de la paraula de Déu. I és que aquell diumenge de 1724, a Leipzig, s’havien escollit dues lectures: una pertanyent a la Segona Epístola als Corintis (11:19-12:9), però també especialment la paràbola del sembrador que trobem a l’Evangeli segons Sant Lluc (8:4-15) on s’explicita com «la llavor és la paraula de Déu». Aquesta paraula agafa especial significança a través del recitatiu de baix de la cantata, però encara més en el recitativo accompagnato amb intervencions del cor on es parla del combat que es produeix en el nostre interior entre la possibilitat de fructificar la llavor, però també dels perills de les intervencions de Satanàs amb els seus paranys per tal de privar-nos de la Paraula i, perquè amagar-ho, un fragment especialment poc conciliador i propi d’una època on això del diàleg entre religions i confessions restava molt lluny dels nostres dies tal i com ho explicita aquesta intervenció del cor:

Und uns für des Türken und des Papsts
grausamen Mord und Lästerungen,
Wüten und Toben väterlich behüten.
Erhör uns, lieber Herre Gott!

De la mort cruel i de les blasfèmies,
De la ràbia i de la fúria
Dels turcs i del Papa.
Escolta’ns Nostre Senyor!

A aquest immens recitatiu que, intrínsecament, hem de relacionar amb la voluntat del compositor a que el poder de la Paraula recaigui sobre nosaltres li segueix la preciosíssima i única ària de la cantata Mein Seelenschatz is Gottes Wort. Composta per a soprano, el cert és que l’acompanyament a l’uníson de les quatre violes i les dues flautes de bec permet assolir un color enfosquit i dolç que pot fer-nos pensar amb un color instrumental adient i apropiat per encardinar aquesta preciocíssima paraula alemana: Seelenschatz (Tresor de l’ànima).

Mein Seelenschatz ist Gottes Wort;
Außer dem sind alle Schätze
Solche Netze,
Welche Welt und Satan stricken,
Schnöde Seelen zu berücken.
Fort mit allen, fort, nur fort!
Mein Seelenschatz ist Gottes Wort.

La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima.
Tots els altres tresors
Són xarxes teixides per el món i per Satanàs
Per caçar les ànimes miserables.
Feu-los fora a tots!
La paraula de Déu és el tresor de la meva ànima.

Per al binomi Erdmann & Bach era evident que aquest tresor de l’ànima era la paraula de Déu. Per a nosaltres, des dels temps postreligiosos, però també postlaics, potser ens calgui mirar molt serenament endins de nosaltres mateixos per adonanr-nos quins són els veritables secrets de la nostra ànima. Són aquests secrets els que, en efecte, han d’ajudar-nos a contribuir a una nova manera de viure en un món on, tantes vegades, tot sembla ser una xarxa teixida per Satanàs per caçar-nos i allunyar-nos dels nostres secrets de l’ànima.

En un altre context cultural, el 1997, la poètica cinematogràfica de Montxo Armendáriz li va fer expressar aquest concepte en aquell bell film, potser un xic massa comercial, titulat Secretos del corazón. I és que són aquests els que, tantes vegades, sense ni saber-ho acaben per vetebrar i dirigir les nostres vides. No fer-ho, possiblement, sigui encara pitjor. Ens cal escoltar i tenir cura d’aquests Secrets de l’Ànima. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
No solo cine