Cerca de notícies

Enquesta

Perfils de músic. Sara Gómez Yunta

2/2/2021 |

 

http://www.revistamusical.cat/sara-gomez-yunta/

Em van citar per correu electrònic un dia de març i em vaig posar a estudiar com una boja. Ja que tenia l’oportunitat, volia fer-ho molt bé. Un cop allà, no vaig poder estar nerviosa. Hi havia Annette, Ulrike i Werner, tres violistes de l’orquestra, mirant-me amb un somriure enorme i, a sobre, abans de tocar em diuen: “Teníem tantes ganes d’escoltar-te!” i jo pensant: “Però en quin món som? No entenc res del que està passant”. En acabar la prova, l’Annette em va dir que parlava molt bé l’alemany i jo vaig contestar que encara l’havia de millorar. La seva resposta va ser: “Ja tindràs temps de fer-ho amb nosaltres”.

Encara que a la família no hi havia cap músic, Bach, Haydn, Mozart i Beethoven sonaven habitualment al tocadiscos de casa seva. “A mi m’encantava Mozart i fins i tot el reconeixia”. La mare i el pare sempre van voler que els fills estudiessin música. Amb el germà gran no ho van aconseguir. La resposta de la Sara va ser molt diferent: “Recordo que un dia em van dir si m’agradaria anar a una escola de músics i vaig al·lucinar. Va ser com quan a Harry Potter li diuen si vol anar a una escola de màgia”. Inicià els estudis musicals al Conservatorio Ángel Arias Maceín (ara Federico Moreno Torroba) de Madrid amb Adolfo Hontañón, que seria el seu professor de viola durant deu anys. “Amb ell ho vaig aprendre tot. Va ser molt dur des de l’inici, però vam crear un vincle molt especial”.

Tocar amb la Freiburger Barockorchester és increïble. És una orquestra que porta junta molts anys i de seguida n’assumeixes el llenguatge. Només has de deixar-te portar per ells. Tu hi poses el teu granet de sorra, però al final és una màquina que roda sola. Recordo la primera vegada que vaig tocar amb ells. Aquell dia sí que estava nerviosa. En el primer assaig vam tocar un moviment sencer i vaig pensar: “I ara què treballarem? Si això ja està”. I sí, ho vam millorar. És un conjunt molt sòlid i es nota que van fundar l’orquestra sent un grup d’amics.

La música aviat es va convertir en el centre de la seva vida. A vegades, la Sara s’escapava de l’escola i anava a passar la tarda al conservatori. “Trucava a l’aula de l’Adolfo i li deia que era per allà per si algun alumne li fallava. El pobre reia i em feia fora, però després sempre venia i em feia classe”. Aquesta motivació la va dur a una activitat frenètica i a desenvolupar un sentit de la responsabilitat que, combinades, van desembocar en una lesió cervical. “Va ser un estiu que vaig fer massa coses. Vaig anar a un curs a Astúries on vaig estar en molts projectes. Quan vaig acabar em van trucar de l’Orquesta Joven de Extremadura i d’allà vaig empalmar amb la Joven Orquesta de Madrid. Em vaig lesionar una vèrtebra, que es va moure prou com perquè la sang no arribés al cervell i perdés el coneixement”. La lesió va comportar tres mesos de recuperació i l’inici d’episodis d’ansietat. El tractament amb fisioterapeuta i psicòloga va donar els seus fruits. “Quan vaig tornar, l’alegria era tan gran que em vaig prometre no tornar-me a obsessionar per un estudi o un passatge. Volia apropar-me a l’instrument com a forma d’expressió i no com un repte”.

Estar allunyada de la família es fa difícil. Madrid és la meva llar, encara que ja no ho sento tant així perquè porto molt temps fora. Cada vegada que torno està tot enfrontat. Tinc molta necessitat d’estar amb la meva família perquè la trobo molt a faltar. Sobretot quan veig que la meva àvia es fa gran, que el meu germà té una filla. Però quan torno em costa una mica trobar el meu lloc. Jo marxo i per a mi hi ha una pausa, però per a ells la vida allà continua.

Als divuit anys la Sara es traslladà a Barcelona per estudiar viola amb Ashan Pillai al Conservatori del Liceu. “Vaig aprendre molt de l’Ashan, però sobretot vaig aprendre de l’entorn, d’escoltar tocar el Quartet Casals, d’anar a classes magistrals…”. En una d’aquestes classes va conèixer la violista Tabea Zimmermann i això la va trasbalsar. “Quan va afinar, el so que va treure de la nota La era tan lliure que vaig pensar que allò era el que jo volia aconseguir”. Quan va acabar els estudis superiors se sentia molt sòlida en el repertori romàntic i contemporani, però no així en el clàssic i el barroc. “M’encantava aquest repertori, però no era capaç d’expressar tot el que hi havia al meu cap, notava que em faltaven eines”. El fet d’haver conegut Tabea Zimmermann i altres professors germànics, com Nils Monkemeyer o Pauline Sachse la va fer decidir a fer el salt a Alemanya. “Era molt feliç a Barcelona, però sabia que aquell era el meu moment i que si no sortia aleshores no ho faria mai. No era només una qüestió musical, m’atreia també conèixer-ne l’idioma i la cultura”.

El que més em crida l’atenció de la interpretació de la música antiga és el baix continu. Si el continuista toca la línia del baix amb coneixements de continu, la música flueix, i si no és així, no passa. Em sembla màgic. Sempre paro moltíssima atenció als continuistes, perquè m’apassiona que siguin capaços d’expressar tant a partir d’una línia tan simple. I tracto d’aplicar el que ells fan a la meva veu dins de l’orquestra.

Les proves a Dresden amb Pauline Sachse no van resultar exitoses. Tot i això, la Sara va decidir seguir endavant amb el pla de traslladar-se a Alemanya. Trossingen és una petita ciutat situada al sud de l’Estat de Baden-Württemberg i a quinze quilòmetres de la Selva Negra. Allà tenia uns amics que estudiaven al conservatori i s’hi traslladà amb la idea de tornar a fer les proves a Dresden el semestre següent. Això no va arribar a passar. “A Trossingen em vaig incorporar a un quartet de música historicista. Recordo el primer dia que vaig tocar una viola barroca. Feia un fred horrible, estava tot nevat. Vaig entrar a la meva habitació, vaig agafar la viola i l’arc i vaig tocar el «Preludi» de la Segona Suite de Bach. Només començar-lo a tocar vaig notar que tot funcionava. L’articulació que feia temps que buscava sortia de forma natural”. La Sara, curiosa de mena, es va centrar en l’estudi d’aquell instrument i, quan va arribar el moment, es va adonar que no podia anar a Dresden a fer les proves: no havia tornat a tocar la viola moderna. Així que es va presentar a les proves d’accés del Màster de Música Antiga de Trossingen.

En la música antiga vaig començar a trobar el meu llenguatge. En realitat no suposa un canvi gaire gran, en el sentit que fem servir el mateix instrument, però és veritat que la forma d’entrar i sortir de la corda és una altra, perquè els materials són diferents i responen d’una altra manera. I l’arc és molt més lleuger que un arc modern, així que la teva forma de tocar ha de ser diferent. Però a la vegada és molt natural per a la música que està escrita. És força intuïtiu.

La Sara era l’única violista barroca del Conservatori de Trossingen, amb la qual cosa no va parar de tocar amb diversos conjunts durant els dos anys que durà el seu màster. “Vaig aprendre molt d’escoltar els altres, de fixar-me com passaven l’arc, com expressaven una línia i com articulaven”. De seguida també va entrar a l’European Union Baroque Orchestra (EUBO). “Jo no sabia res. Tocava de manera intuïtiva a partir del que havia escoltat dels meus companys a Trossingen. A l’EUBO vaig treballar amb gent amb molta experiència, com Ulrich Mortensen o Rachel Podger. En vaig aprendre molt, d’ells, d’escoltar i de copiar coses, però sobretot em vaig adonar que si nosaltres com a violistes fem una línia més lògica sense esperar que algú ens digui com fer-ho, el grup va més de pressa. I sent allà és quan vaig decidir que a més d’aprendre viola volia saber continu per aplicar-lo a la meva veu”.

Treballo aquest tipus de repertori amb tot el que puc. Sempre tinc a mà la partitura general i hi recorro en els passatges en els quals no entenc bé la meva frase. Moltes vegades també escolto versions d’altres músics amb la partitura general i amb la meva part. I estudio el context: quan es va crear l’obra, per què, on. No és el mateix saber que estàs tocant barroc italià que francès, per exemple”.

Una vegada acabat el màster a Trossingen, la Sara decideix cremar l’últim cartutx i es trasllada a Basilea per estudiar a l’Schola Cantorum Basiliensis, la meca dels ensenyaments de música antiga. Allà va perfeccionar la seva tècnica instrumental amb Leila Schayegh i Amandine Beyer, les ensenyances de les quals es complementaren de meravella. “La primera és molt estructurada i detallista, no et deixa passar res. Amb ella vaig aprendre molt sobre articulació i afinació adaptades a cada època. I amb la segona vaig aprendre a posar totes aquestes eines al servei de la música, a tornar a mi com a intèrpret i com a persona diferent d’un altre músic”.

És genial tenir temps per reunir tot el que has après i llegir sense hora d’acabar, passejar, cuinar i estudiar. Però arriba un moment en el qual no et sents realitzada. Jo toco per tocar amb més gent i per tocar per a gent. Durant la quarantena vam crear uns concerts en línia. Acabava els concerts plorant perquè apareixia gent de Barcelona i de Madrid. Crec que en això hem fet un pas endavant: ara la meva àvia pot veure tots els concerts que faig!

La Sara conclou la seva etapa formativa aquest mes de febrer. “Ho necessito. He après molt i ara necessito tornar a mi. Em ve de gust agafar totes les eines i integrar-les”. El seu pla és dedicar el temps d’estudi a projectes que li vinguin de gust i preparar-se bé les seves parts d’orquestra. “Per a mi és fonamental anar a una orquestra amb la meva part entesa, poder dedicar temps a una línia que potser a primera vista no necessita gaire estudi, però que si seus una estona a pensar per què està escrita d’aquesta manera després la pots tocar amb més llibertat”.

La situació laboral és complexa. Mai saps si et tornaran a trucar, així que gaudeixo de cada vegada com si fos l’última. Aquesta por que no et tornin a trucar et fa agafar-ho tot. Això és genial, perquè acabes tocant amb molta gent i descobreixes la música des de llocs molt diferents, però per contra m’obliga a sacrificar moltes altres coses que jo necessito fer.

La sensació d’haver arribat on somiava de petita no és incompatible amb l’anhel d’anar més enllà. “Cada cop que arribo a un lloc ja estic pensant a fer i aprendre més coses. No crec que mai arribi a notar que he arribat al meu cim”. Aquest setembre, davant la perspectiva d’una temporada amb menys feina de l’habitual, ha començat a estudiar història de l’art, un deute pendent amb si mateixa. Segueix llegint molt –“aquest any estic obsessionada amb Stefan Zweig, Joseph Roth y Claudio Magris”– i fa pa. “Tinc un quadern on apunto totes les coses que se m’acut que vull fer. Hi ha de tot”.

Tot el que he fet no hauria estat possible sense la meva família. Ells han estat allà en tot moment, tant en el suport per poder fer el que he volgut, com per recordar-me que la música per a mi és molt important. Ells han estat sempre el motor. A la meva viola segueixo tenint les fotos de tots, sembla un santuari! I sempre abans d’un moment important penso en ells i després els escric. Sempre que em perdo són allà. Suposo que a ells els feia il·lusió que fos músic. 

Revista Musical Catalana