Cerca de notícies

Enquesta

“Pau Casals va ser la paraula de Catalunya”

2/2/2021 |

 

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1913585-pau-casals-va-ser-la-paraula-de-catalunya.html

L’obra ‘El pessebre’ és la culminació d’una vida de coherència, de plenitud, d’integritat i de fidelitat de Casals. Al llarg de tota la vida, quan Pau Casals s’emociona no fa gestos, fa concerts d’ajuda pràctica als desvalguts-

Josep Maria Figue­res és un inves­ti­ga­dor tenaç, sovint apas­si­o­nat, que s’ha fet un fart de fer recerca per després plas­mar els resul­tats dels seus estu­dis en lli­bres dedi­cats a per­so­nat­ges de la història recent cata­lana, com Car­rasco i For­mi­guera, Com­panys i, dar­re­ra­ment, Pau Casals.

Vostè és pro­fes­sor a la UAB des del 1991 i, tot i les obli­ga­ci­ons lògiques, ha publi­cat més d’un cen­te­nar de lli­bres sobre el peri­o­disme català i la història del cata­la­nisme polític i cul­tu­ral, amb una tasca ingent de docu­men­tació. Em fa l’efecte que és una per­sona reso­lu­tiva, però té algun truc per ser tan pro­duc­tiu?
Tinc un avan­tatge, m’agrada, però fona­men­tal­ment la uni­ver­si­tat afa­vo­reix la recerca als qui tenim una posició labo­ral con­so­li­dada. Com a truc només que quan pre­paro un tema estic força temps cer­cant docu­men­tació i així en redac­tar tot és més ope­ra­tiu. Mai faig una recerca d’avui per demà. Del cen­te­nar llarg de lli­bres que he fet hi ha aplecs d’entre­vis­tes, anto­lo­gies de tex­tos, actes de con­gres­sos... Tan­ma­teix, a vega­des és més impor­tant un arti­cle de 50 pàgines que un lli­bre, que és en rea­li­tat un petit opus­cle. Sí que em sento satis­fet d’haver recu­pe­rat obra de ter­cers: Almi­rall, Com­panys, Casals, H. Raguer, L. Cap­de­vila, M. Car­rasco i For­mi­guera...

Què en des­ta­ca­ria, del que ha publi­cat?
Dels estu­dis de publi­ca­ci­ons des­ta­ca­ria El Poble Català i Cuca Fera, i de dia­ris com el Diari Català i La Veu de Cata­lu­nya. També els reculls d’entre­vis­tes als peri­o­dis­tes dels anys trenta, mig cen­te­nar, i un cen­te­nar a exi­li­ats a Mèxic, de les quals se’n van publi­car una dot­zena a Veus de l’exili i molts talls de veu al pro­grama de ràdio homònim.

A més, ha fet i fa altres tas­ques com a pro­mo­tor de publi­ca­ci­ons...
Va amb el caràcter. Quan tenia quinze anys ja coor­di­nava una revis­teta escolta a mul­ti­co­pista, Con­que­ri­dors, i d’estu­di­ant, amb altres, Tarot­de­quinze, Estu­dis sant­cu­ga­tencs, fins a la dar­rera Gazeta, a l’IEC. Sem­pre he estat vin­cu­lat a publi­ca­ci­ons. El 1974, en aca­bar els estu­dis a la UAB, Josep Espar em va dema­nar de tre­ba­llar en la fun­dació de l’Avui i m’hi vaig posar imme­di­a­ta­ment. Van ser uns anys molt dinàmics. Sem­pre he estat vin­cu­lat a revis­tes de tota mena, de la inci­pi­ent Ori­flama de jove­net a l’actual But­lletí de la Soci­e­tat Cata­lana d’Estu­dis Històrics, a l’IEC, o a Refle­xi­o­nes, de la Uni­ver­si­tat de Costa Rica.

A grans trets, quina visió té de la soci­e­tat actual des del seu mira­dor pri­vi­le­giat de trenta anys de docència?
Millo­rem a cada gene­ració però ara les con­tra­dic­ci­ons són més agu­des. Les volem resol­dre i costa molt, per l’indi­vi­du­a­lisme, la frag­men­tació social, la mani­pu­lació dels mit­jans, la cor­rupció dels polítics... Segu­ra­ment, els grans can­vis posi­tius que són la recu­pe­ració dels drets feme­nins i l’eman­ci­pació naci­o­nal els con­si­de­rem molt men­tre que, malau­ra­da­ment, les lli­ber­tats públi­ques i els drets soci­als pre­o­cu­pen pel dete­ri­o­ra­ment cons­tant que patei­xen ofe­gats pel poder crei­xent de l’Estat.

La inves­ti­gació com la que vostè fa acaba tenint un com­po­nent de “neces­si­tat”. Quina ener­gia la impulsa, en el seu cas?
No ho sé, em vaig for­mar sota el fran­quisme però només em dei­xava influ­en­ciar per la pro­fes­sora d’història, Jose­fina Cardó, fun­cionària espa­nyola, i gran mes­tra que va des­vet­llar-me la passió per la història i em va mar­car la vida. Era de la junta d’Òmnium Cul­tu­ral a Valls i molt gene­rosa. Només un detall: era pro­fes­sora voluntària de català –en hores de pati–, i ales­ho­res estava pro­hi­bit tot ús del català. Un gru­pet hi anàvem tres dies a la set­mana en comp­tes d’anar a jugar. També vull agrair el con­tacte amb la bibli­o­tecària; em dei­xava els lli­bres –no els tenien expo­sats– a la pri­mera bibli­o­teca de la Man­co­mu­ni­tat, la de Valls, on anava cada dia men­tre estu­di­ava el bat­xi­lle­rat. És quan vaig deci­dir que em dedi­ca­ria a expli­car la història de la meva terra en el que més m’agra­dava, el peri­o­disme i la cul­tura. I així ho he fet, el millor que he pogut i sabut. És la meva neces­si­tat.

Podem par­lar de molts dels seus lli­bres, però ens cen­tra­rem en els recents, com ‘Dis­cur­sos de guerra’, de Com­panys.
Feia anys que els aple­gava mirant tots els periòdics per així fixar-ne la recepció a més de dis­po­sar dels tex­tos –gai­rebé tres-cents!– del període. S’hi detecta un polític com­promès i cons­tant i el Memo­rial Democràtic i el Depar­ta­ment de Justícia van fer un esforç perquè en el vui­tantè ani­ver­sari del seu ferotge afu­se­lla­ment apa­re­gues­sin aques­tes 800 pàgines com un home­natge històric. Seria bo tre­ba­llar en una repa­ració moral d’aquest gran greuge a tot el poble català. Tant de bo es pugui repe­tir la ini­ci­a­tiva publi­cant els par­la­ments repu­bli­cans del 1931 fins a la guerra, que tenen també molt valor i interès i són encara ben difícils de tro­bar. Esde­vin­drien un home­natge pràctic més enllà de la retòrica.

Quin altre lli­bre des­ta­ca­ria?
Un de molt bonic és el Diari de presó, de Manuel Car­rasco i For­mi­guera. L’enyo­rat Hilari Raguer sem­pre l’elo­gi­ava, i això que ell va tenir el manus­crit abans que jo, però es va decan­tar per publi­car les car­tes, també pre­ci­o­ses. Amb aquesta relació com­par­tida amb Car­rasco, també afu­se­llat pels fran­quis­tes per cata­la­nista, vam for­jar una amis­tat que he vol­gut ser­vir tot edi­tant-li dos lli­bres, els seus arti­cles dedi­cats a la causa inde­pen­den­tista, La inde­pendència ja ha començat, a l’edi­to­rial Base, i els seus Escrits dis­per­sos d’història, publi­cats per l’IEC, que són –i ho remarco lamen­tant la seva absència– un reco­nei­xe­ment a la seva seri­o­si­tat, rigor i alt nivell his­to­ri­ogràfic.

I en té de dedi­cats a Pau Casals. Com va començar a estu­diar-lo?
Va ser la direc­tora del Museu Casals, Núria Balles­ter, que el 2007 em va cri­dar per a l’expo­sició i el lli­bre sobre Casals i l’exili. I em va engan­xar. El dar­rer és Home­natge a Pau Casals, que ha edi­tat la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, i és alhora una anto­lo­gia poètica, un con­junt de res­se­nyes dels lli­bres que se li han dedi­cat i una relació d’honors i reco­nei­xe­ments. Un home­natge. Estic con­tent de la crítica i ressò que està tenint.

Així, fa tretze anys que publica, entre d’altres, sobre Pau Casals?
Sí, he publi­cat força, arti­cles i ponències, capítols i recer­ques pun­tu­als que en algun cas m’han emo­ci­o­nat, com par­lar en el marc de l’expo­sició que se li dedicà a l’Arc­hivo de la Nación, a San Juan de Puerto Rico, i a Tolu­ges i a Prada de Con­flent, i, diver­sos cops, a uni­ver­si­tats del Que­bec, Costa Rica, Mèxic... M’han moti­vat els pro­gra­mes de ràdio com els espe­ci­als en la sèrie que vam fer fa uns anys a Cata­lu­nya Ràdio, Veus de l’exili; 35 hores dedi­ca­des a l’exili i que es poden escol­tar encara, no a l’emis­sora, que les va eli­mi­nar del seu web, però sí al Dipòsit Digi­tal Docu­men­tal de la UAB, que con­serva uns dos mili­ons de docu­ments d’alt valor social i històric.

També ha publi­cat un recull de tex­tos del mes­tre, oi?
Sí, Pau Casals, pau, pau i sem­pre pau, a l’edi­to­rial Angle. No s’havien reco­llit els seus dis­cur­sos, par­la­ments i escrits públics i l’Ins­ti­tut Català Inter­na­ci­o­nal per la Pau de la Gene­ra­li­tat s’hi va engres­car amb tan bona for­tuna que s’ha traduït al francès i s’estu­dia fer-ho en cas­tellà.

Té un lli­bre espe­cial que si fos un hotel seria un cinc estre­lles gran luxe, ‘Pau Casals. Música i com­promís’. D’on neix, un pro­jecte com aquest?
De fet, és l’edi­tor d’Enci­clopèdia, Joan Ricart, que veient el que havia escrit i tenia de Casals va donar l’impuls a la bio­gra­fia. Es pre­sen­tarà aquest febrer. És una gran obra, per la pre­sen­tació exte­rior, l’extens con­tin­gut i la dedi­cació que ha rebut. S’han visi­tat mig cen­te­nar d’arxius d’arreu del món i l’objec­tiu és pre­sen­tar una bio­gra­fia des de Cata­lu­nya no només del músic sinó també de la relació entre el país i la seva per­so­na­li­tat exem­plar.

Amb tot el mate­rial que ha bus­cat i orde­nat sobre el músic, és evi­dent que s’haurà fet una idea força clara de com era. Des­glos­sem-ho una mica per temàtiques, si li sem­bla. Què el feia tan espe­cial, com a músic?
El seu vir­tu­o­sisme i huma­ni­tat. Fruits de les con­di­ci­ons per­so­nals, espe­ro­na­des per la seva mare, Pilar, uni­des a una exigència de per­fec­ci­o­nisme, d’assaig diari i de no estar mai satis­fet i espe­rar més. Amb vint i pocs anys era una figura inter­na­ci­o­nal reco­ne­guda i esti­mada. Afe­gim-hi una empa­tia espe­cial amb el seu públic, peri­o­dis­tes, músics, amics..., que el feia ser molt esti­mat. En vida seva apa­rei­xen bio­gra­fies, home­nat­ges, reco­nei­xe­ments que el fan ser esti­mat per la seva gene­ro­si­tat, nivell musi­cal i qua­li­tat humana. Un exem­ple: al seu Ven­drell natal, el 1887, ofe­reix –amb el pia­nista B. Socias– el Con­cert de la Cari­tat, en favor dels sol­dats que tor­nen de la guerra d’Inde­pendència de Cuba, obli­dats per l’Estat, que tor­nen muti­lats, malalts, pobres, ferits... Al llarg de tota la vida, quan Casals s’emo­ci­ona no fa ges­tos, fa con­certs d’ajuda pràctica. Tota la vida pensa en els infants, els refu­gi­ats de la Guerra Civil Espa­nyola...
Una de les grans fites va ser la cre­ació de l’Orques­tra Pau Casals.

Ara s’ha fet una excel·lent expo­sició per la Fun­dació Casals que mos­tra aquesta gran ini­ci­a­tiva pri­vada, insòlita al món, i que assolí, en la desena i escaig d’anys que va estar activa, un alt pres­tigi, com avalà la gira a París, seguida amb interès pels melòmans després d’uns pri­mers moments de difi­cul­tats, res­pec­tada per la crítica i esti­mada pel públic gene­ral.

Com el va afec­tar la per­se­cució a què el va sot­me­tre el fran­quisme?
Casals estava, crec, per sobre de l’opinió que tingués d’ell el tota­li­ta­risme cen­tra­lista espa­nyol. Feia el que havia de fer que li havia ense­nyat la mare, tot un caràcter, que no creia en les lleis col·lec­ti­ves sinó en la moral, la consciència per­so­nal. Un detall. De ben petit ja el va ense­nyar a res­pec­tar fins i tot les for­mi­gue­tes, i això és tota una decla­ració d’inten­ci­ons. Anava amb la seva consciència. A l’Arxiu Gene­ral de l’Admi­nis­tració, a Alcalá de Hena­res, hem estu­diat els arxius diplomàtics dels anys del fran­quisme i els lli­gams dedi­cats a Casals són simi­lars en extensió als de tot l’exili espa­nyol. El fran­quisme seguia Casals per l’eco que tenien als mit­jans de comu­ni­cació les seves parau­les. Casals sem­pre va ser valent i a les Naci­ons Uni­des va recor­dar pri­mer la seva mare i després la seva pàtria. Encara emo­ci­ona.

A l’exili, a més de con­certs després de l’etapa de silenci com a pro­testa, va ela­bo­rar una sin­gu­lar obra musi­cal, no?
Efec­ti­va­ment, El pes­se­bre, la gran obra de Casals durant els anys sei­xanta i setanta. És la cul­mi­nació d’una vida de coherència, de ple­ni­tud, d’inte­gri­tat, de fide­li­tat. Aquesta obra és un cant a la tra­dició, a la cata­la­ni­tat, a la fe, a la huma­ni­tat més pura, que és la dels infants. Joan Ala­ve­dra va fer par­lar, per la seva filla, les figu­re­tes del pes­se­bre i Casals hi posa la música. El resul­tat de la per­se­cució del fran­quisme, pri­mer mul­tes i calúmnies, després vigilància i cen­sura, és molt con­tun­dent: més fer­mesa, més deter­mini, igual com suc­ce­eix ara amb els nos­tres exi­li­ats i empre­so­nats. Cap es ren­deix, tots per­se­ve­ren pels alts ide­als.

Què va supo­sar l’exili, per a ell?
Un enyo­ra­ment cons­tant. Quan un català li deia: “Fa un mes que soc fora i m’enyoro”, ell res­po­nia: “Jo en fa dis­set –o els que fos­sin– i ací estic”, i se li ente­la­ven els ulls. Cal pen­sar que molts exi­li­ats van tor­nar però Casals, pel seu pres­tigi, es va posar el llistó alt. Era el símbol de l’exili català i va car­re­gar a les espat­lles el sacri­fici. L’exili de Pau Casals va ser exem­ple de coratge per­so­nal, defensa d’uns valors morals i fide­li­tat a Cata­lu­nya. Suport mate­rial, con­certs de soli­da­ri­tat, sig­na­tura de docu­ments, denúncies públi­ques amb car­tes, entre­vis­tes, decla­ra­ci­ons a mit­jans de comu­ni­cació. Va ser la paraula de Cata­lu­nya quan aquesta estava forçada­ment muda, com can­ta­ven poe­tes també exi­li­ats, com ara Joan Oli­ver i Josep Car­ner.

L’octu­bre vinent farà 50 anys del seu dis­curs a l’ONU, amb el ja mític ‘I am a Cata­lan’...
Es poden comp­tar amb els dits de la mà les vega­des que el català s’ha escol­tat a l’ONU. La veu de Casals va ser, sens dubte, la més mediàtica, perquè no hi anava per par­lar de política sinó a fer música i els con­certs que per tres vega­des dirigí un 24 de novem­bre van ser espec­ta­cu­lars, musi­cal­ment, però es va donar un feno­men insòlit, van tenir ressò a tot el món per ràdio, premsa i tele­visió. El del 1971 va esde­ve­nir un dels més mediàtics en la història de la música, com reco­nei­xen els seus biògrafs.

Corda per a molt temps
Josep Maria Figueres Artigues (Vilanova i la Geltrú, 1950) és un historiador i professor d’història del periodisme català a la UAB. Ha publicat un centenar llarg de llibres i estudis, però no se’n cansa. “Tinc ganes d’aplegar els discursos republicans de Companys, també la revisió del tercer volum de l’obra completa d’Almirall, ja preparada; de Casals m’encantaria explicar detalladament l’aventura de portar l’oratori El pessebre arreu del món, que podem presentar molt pertinentment amb l’edició de les cartes entre Joan Alavedra i Pau Casals escrites durant les dues dècades en què van passejar aquesta obra catalana –El poema de l’exili, com se l’ha batejat– de San Francisco a Jerusalem, d’Acapulco a Guadalajara passant per Florència i Nova York”, detalla Figueres. Els esperem, doncs. 

LLUÍS LLORT
El Punt/Avui