23/1/2021 |
https://www.nuvol.com/musica/classica/lhivern-de-la-casa-elizalde-149665
L’espai aposta per la música clàssica i una programació cultural molt diversa.
A més d’un gran ventall d’oferta cultural amb tallers, espectacles familiars i exposicions, la Casa Elizalde a Barcelona també té reservat un lloc especial per a la clàssica. Del 28 de gener al 18 de març de 2021, una de les cases modernistes més actives de la Dreta de l’Eixample acollirà algunes de les composicions musicals més singulars de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) i Max Bruch (1838-1920) o de les obres més significatives de Johannes Brahms (1833-1897), Serguei Rakhmàninov (1873-1943), Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893), Frederic Mompou (1893-1987) i Gabriel Fauré (1845-1924), que encetaran i clouran la programació d’aquest hivern, respectivament. A més d’aquests dos concerts, també podrem gaudir de dos més articulats temàticament. El del 18 de febrer, centrat en el moviment romàntic com a pont d’entrada al segle XX, a través de Frédéric Chopin (1810-1849) Robert Schumann (1810-1856) i Serguei Prokófiev (1891-1953). I en segon lloc, el concert del 4 de març, dedicat exclusivament a les veus femenines del món de la música, sempre relegades en un segon pla, que amb voluntat de descobrir i visibilitzar la seva aportació, farà ressonar en l’ambient els noms de Clara Schumann (1819-1896) i Nadia Boulanger (1887-1979) amb peces de les dues compositores.
El pati de la Casa Elizalde
La música, com totes les disciplines artístiques, té la peculiaritat de ser inútil. Posats a pensar, serveixen de ben poca cosa. Pel professional del seu camp —el compositor, l’intèrpret, el productor, també pel divulgador musical— és una feina com una altra, llevat del fet que potser només si s’alineen els estels pots permetre’t dedicar-te exclusivament a ella. Per l’oient, representa alguna cosa com l’evasió momentània de la vida física, material, mundana, si no fos pel fet que aquesta queda supeditada, a vegades, a una mena de llei no escrita que dicta que és necessari un bagatge previ per de gaudir-la o entendre-la plenament, que fa que es desestimi la possibilitat de tastar l’ungüent de submergir-se en l’aigües d’un concert i provar sort, a veure què passa. Sovint és més fàcil acudir a vies més efectives i ràpides si, al capdavall, el resultat ha de ser suposadament el mateix. Quelcom semblant confessava Gustave Flaubert a propòsit de la poesia, quan la definia com a «una cosa completament inútil [perquè] està passada de moda». Així mateix, ser poeta era sinònim de ser un beneït i un somiatruites. Fet que, si hi reparem una mica, no ens deixa tampoc ser gaire optimistes pel que fa als seus lectors.
Però «en l’escala dels éssers, només l’home realitza actes inútils», reflexionava el filòsof Pierre Lecomte du Noüy. I aquesta simple cita ja podria fer d’incentiu per acudir a algun dels concerts de la Casa Elizalde. La resposta a la pregunta de per què gastar diners i esforços en una activitat que no aporta cap benefici tangible i immediat en termes econòmics podria ser, senzillament, que perquè és una mica innat en nosaltres, això comportar-nos inútilment. Però la qüestió encara va un pèl més enllà: allò inútil és allò que no té raó de ser i que, per tant, és per si mateix. Allò inútil és allò que neix per néixer. Com un infant que, ben mirat, neix perquè sí i no per a la societat, per més que aquesta s’apropiï d’ell, que diria Eugene Ionescu. En aquest punt, entra una peça nova al tauler de joc en què ens estàvem movent. Una peça molt fàcil d’imaginar i molt difícil de posar en paraules. Deixem-ho en que l’art té a veure amb la vida. Així doncs, en aquests temps de pandèmia en què la vida està amenaçada a tants nivells, sembla una bona opció la fotesa de celebrar-la. Podem començar per la Casa Elizalde el dijous vivent. I anem fent.
Ivet Zwatrzko i Pou
Núvol