Cerca de notícies

Enquesta

Lluís Claret: “El discurs de Pau Casals a l'ONU continua emocionant-me profundament”

21/1/2021 |

 

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1911072-el-discurs-de-pau-casals-a-l-onu-continua-emocionant-me-profundament.html

Nas­cut l’any 1951 a Andorra i fill de pares exi­li­ats, el vio­lon­cel·lista Lluís Claret fa temps que és un refe­rent de pri­mer ordre de la música clàssica a Cata­lu­nya. Fillol de Pau Casals (a qui veia tocar, quan era tot just un infant, a Prada) i dei­xe­ble del seu germà Enric, Lluís Claret suma ja més de cin­quanta anys de tra­jectòria pro­fes­si­o­nal, amb fites en el seu currículum com la cre­ació, a prin­ci­pis de la dècada dels vui­tanta, junt amb el seu germà bessó Gerard (vio­li­nista) i el pia­nista Albert Atte­ne­lle, del Trio Bar­ce­lona, pro­ta­go­nista durant tretze anys de con­certs en esce­na­ris d’arreu d’Europa i l’enre­gis­tra­ment de diver­sos dis­cos. Avui, al Palau de la Música (on Claret va debu­tar, l’any 1968, com a inte­grant de l’Orques­tra Ciu­tat de Bar­ce­lona), el vio­lon­cel·lista s’unirà al Cos­mos Quar­tet –amb els quals ja va tocar, per pri­mer cop, diu­menge a Madrid– per a un reci­tal amb el Quin­tet per a dos vio­lon­cels, D. 956 de Schu­bert (20.00 h).

Com es van conèixer amb els inte­grants del Cos­mos Quar­tet i com va ges­tar-se el con­cert que avui ofe­ri­ran ple­gats?
Va ser el mateix quar­tet que m’ho va dema­nar. Amb alguns d’ells ja ens coneixíem i al vio­lon­cel·lista, l’Oriol Prat, inclús li havia fet alguna mas­ter­class quan era un nen petit i ja demos­trava estar molt ben dotat per al cello. No havia actuat mai amb ells i, quan m’ho van pro­po­sar, de seguida em va fer molta il·lusió. No els havia escol­tat mai, però ja sabia que era un quar­tet que fun­ci­o­nava molt bé. És un quar­tet jove, por­ten cinc o sis anys, la qual cosa, per a un quar­tet, encara és la infància, però toquen amb madu­resa i també amb molta fres­cor d’idees. És bonic, doncs, poder col·labo­rar-hi.

Li repre­senta un estímul, tocar amb músics sig­ni­fi­ca­ti­va­ment més joves?
L’estímul no és tant en l’edat sinó en com toca qui està davant meu. Que siguin gent jove m’omple de satis­facció, és clar, perquè em fa cons­ta­tar que hi ha un futur per al país que con­vida a l’opti­misme. Però no és tant una qüestió d’edat sinó d’haver-nos entès molt bé des del pri­mer assaig.

Com a artífex, al llarg de la seva tra­jectòria, de dife­rents for­ma­ci­ons de referència, què opina de la salut, actu­al­ment, dels quar­tets de corda a Cata­lu­nya?
Va ser impor­tant, en aquest sen­tit, crec, la fun­dació, fa gai­rebé 25 anys, del Quar­tet Casals, ja que, abans, aquí, en aquest ter­reny, érem una mica pobres. El Quar­tet Casals, però, va arros­se­gar molta gent. Va ser ins­pi­ració per a molts, fent inclús clas­ses a músics que ara for­men part d’aquests quar­tets que ara fun­ci­o­nen. N’hi ha qua­tre o cinc que són real­ment de molta qua­li­tat, i que fins i tot quan vaig a fora sento a ano­me­nar, la qual cosa demos­tra que no és una qüestió de fama local i prou.

La manera que té aquesta gene­ració d’apro­xi­mar-se a les obres és molt dife­rent de quan va començar vostè?
Hi ha hagut, cer­ta­ment, una evo­lució en la inter­pre­tació musi­cal. Aquesta és una cosa viva i, per tant, no s’inter­preta igual avui que al segle pas­sat o al segle XIX. El canvi més impor­tant d’ençà que jo vaig començar, tal com es veu en les audi­ci­ons que es fan de les obres, diria que ha estat aquest intent d’acos­tar-se el màxim pos­si­ble al manus­crit del com­po­si­tor. Això no vol dir que s’hagi de copiar exac­ta­ment el que diu un manus­crit, però sí que el punt de sor­tida de la recerca de cada intèrpret està més a prop del manus­crit per, ales­ho­res, i a par­tir d’allà, fer-ne les teves pròpies inter­pre­ta­ci­ons. Abans, molts d’aquests manus­crits esta­ven edi­tats per músics amb les seves pròpies idees. És impor­tant, doncs, que la pri­mera apro­xi­mació sigui des de fonts tan pro­pe­res com sigui pos­si­ble a la idea del com­po­si­tor, la qual cosa no és fàcil, és clar, ja que hi ha obres de les quals no es troba el manus­crit i n’hi ha d’altres que són poc clares, perquè, a l’hora d’escriure, hi ha com­po­si­tors curo­sos i com­po­si­tors que no ho són tant. Sigui com sigui, és una recerca apas­si­o­nant.

Té una forta vocació pedagògica i ha dedi­cat bona part de la seva acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal a l’ense­nya­ment. Qui­nes són les idees que més insis­teix als seus alum­nes?
N’hi ha mol­tes basa­des en això que acabo de dir. En la meva època d’estu­di­ant, com deia, no hi havia tan­tes edi­ci­ons de text, com es diu ara, “ori­gi­nals”, i quan vaig estu­diar amb els meus pro­fes­sors, sobre­tot amb l’Enric Casals, les apro­xi­ma­ci­ons inten­ta­ven ser ja el més curo­ses pos­si­ble amb la idea del com­po­si­tor. Intento, sobre­tot, man­te­nir això i fer-los enten­dre, també, com d’impor­tant és afi­nar el cos amb l’ins­tru­ment. No s’ha d’afi­nar només l’ins­tru­ment, sinó també el cos, perquè, al cap­da­vall, toquem amb un cos, i cal que aquest actuï en har­mo­nia amb la música que estem inter­pre­tant.

És, aquesta, una par­ti­cu­la­ri­tat, sobre­tot, del vio­lon­cel?
No, de tots els ins­tru­ments. Qui em va fer enten­dre millor aquesta idea, de fet, era un pia­nista. Sí que és cert, però, que la posició del vio­lon­cel en relació, per exem­ple, al violí és una mica més natu­ral. Però el cos s’ha d’afi­nar en tots els ins­tru­ments, i can­tant també. Si hi ha ten­si­ons inne­cessàries en el cos serà més difi­cultós tocar i de ben segur el músic se sen­tirà menys lliure.

Parli’m del seu pare, Andreu Claret, que va arri­bar a par­ti­ci­par en la fun­dació d’Esquerra Repu­bli­cana.
Es va exi­liar a França i, en fina­lit­zar la Segona Guerra Mun­dial, va fer-ho a Andorra, ja que era el lloc més a prop que hi havia de Cata­lu­nya. Va estar pres de la Ges­tapo, en els temps que els ale­manys tenien França ocu­pada, per haver ama­gat un parell d’amics. Va estar a la presó de Per­pinyà espe­rant que l’afu­se­lles­sin qual­se­vol nit. I el va sal­var Pau Casals. El pare es va posar molt malalt a la presó, va aga­far una peri­to­ni­tis. I Casals, a qui els ale­manys, en certa manera, res­pec­ta­ven, perquè sabien qui era, els va convèncer perquè el dei­xes­sin anar a morir a casa.

Però no va morir, és clar.
No. Per sort va sor­tir-se’n, d’aque­lla infecció, i no va morir. Pau Casals, en qual­se­vol cas, li va sal­var la vida.

Ja eren amics?
Sí, sí, ja es conei­xien. Hi havia un grup de cata­lans prop de Tolosa que es tro­ba­ven habi­tu­al­ment. Pom­peu Fabra, Joan Ala­ve­dra... tot un grup d’il·lus­tres cata­lans.

Pau Casals, de fet, va ser el seu padrí. Què en recorda, d’ell?
Quan el vaig conèixer devia tenir nou o deu anys. Ho recordo per­fec­ta­ment, però, ja que Casals, amb els nens, era molt ama­ble. Jo estava molt impres­si­o­nat i, en aquells anys, era supertímid, tan­ma­teix. Un parell de cops, el meu germà i jo vam anar a tocar per a ell, ja que els nos­tres pares volien conèixer la seva opinió sobre si teníem pos­si­bi­li­tats de con­ver­tir-nos en músics pro­fes­si­o­nals. A nosal­tres no ens va donar cap con­sell, es va limi­tar a escol­tar-nos, però suposo que deu­ria dir-los que enda­vant. El recordo tocar a Prada, també, en algun assaig amb jo asse­gut a terra a un metre i mig de la pica del seu vio­lon­cel. Tinc molt pre­sent un trio de Brahms i sen­tir-me impres­si­o­nat pel so d’aquell senyor, que tenia ja més de vui­tanta anys.

Com va arri­bar el vio­lon­cel, a casa seva?
Vivíem a Andorra i allà no hi havia escola de música. Però quan jo tenia nou anys venia un pro­fes­sor de la Seu d’Urgell que s’ofe­ria a mun­tar una escola de música i hi pujava dos cops per set­mana. Va ser ales­ho­res quan en Gerard va aga­far el violí i jo, el vio­lon­cel. No en vaig tenir cap dubte, tenint en compte l’apa­dri­na­ment de Pau Casals, a qui tan­ma­teix no havia cone­gut encara. Quan vaig fer-ho feia poc menys d’un any que tocava. A casa, en tot cas, teníem dis­cos i ja estàvem fami­li­a­rit­zats amb aquell so tan espe­cial.

A l’octu­bre es com­pli­ran 50 anys del cèlebre dis­curs de Pau Casals a l’ONU. Se sent influït per ell, també, des d’una pers­pec­tiva huma­nista?
Sí, evi­dent­ment. A casa, abans de sen­tir par­lar del Pau Casals músic, vaig sen­tir par­lar de l’admi­ració que els meus pares tenien a Pau Casals com a per­sona, com a huma­nista. I el mateix Casals, de fet, ho deia: “Abans que músic, soc per­sona, i tinc uns pen­sa­ments huma­nis­tes que són aquests.” És clar que m’ha influït, segu­ra­ment de forma ine­vi­ta­ble! El dis­curs de l’ONU l’he escol­tat mol­tes vega­des i con­ti­nua emo­ci­o­nant-me pro­fun­da­ment, cada vegada que l’escolto. Sen­tir un senyor, ales­ho­res, de més de 90 anys par­lar amb aque­lla força inte­rior, que és també la força del seu vio­lon­cel, per convèncer repre­sen­tants de tots els països de la importància de Cata­lu­nya és una cosa que em con­ti­nua emo­ci­o­nant. Veure com aixeca el dit i explica que Cata­lu­nya, al segle XI, tenia el pri­mer Par­la­ment...

La relació entre els ger­mans Pau i Enric Casals, que era vio­li­nista, els ha ser­vit de mirall, a vostè i al seu germà Gerard?
Bé, Enric Casals era quinze anys més jove, i la relació va ser dife­rent. Amb en Gerard, en canvi, som bes­sons. I sort que no vam tocar el mateix ins­tru­ment, perquè hau­ria començat la guerra! Va ser una decisió molt sàvia per part dels nos­tres pares, aquesta. Cadascú ha pogut fer el seu camí. Hi ha hagut la com­pe­ti­ti­vi­tat típica de ger­mans, però d’ençà que vam tro­bar el nos­tre camp d’actu­ació, la nos­tra relació s’ha regit per la cor­di­a­li­tat i la mútua admi­ració.

Fa poc més de dos anys van cele­brar els cin­quanta anys de car­rera amb un retro­ba­ment del Trio Bar­ce­lona. Com ho va viure?
El Trio Bar­ce­lona va ser un moment molt impor­tant de la nos­tra car­rera i vam pen­sar que un revi­val per a la cele­bració d’aquest 50è ani­ver­sari podia ser interes­sant. I, cer­ta­ment, va ser molt, molt espe­cial. Feia 25 anys que no tocàvem com a trio, i els assa­jos a l’Escola de Música de Bar­ce­lona amb l’Albert [Atte­ne­lle] i nosal­tres dos van estar impreg­nats d’una emoció molt pro­funda. I els cinc o sis con­certs que vam fer després van ser inclús més espe­ci­als que tots els que havíem fet uns anys abans.

Ja tenen idea per al 60è ani­ver­sari, doncs!
[Riu] No ho crec, però no se sap mai...

Amb un peu a Bos­ton, on forma part del cos Doc­Net del New England Con­ser­va­tory, i un altre a Cata­lu­nya, com veu el tei­xit musi­cal del país?
Ara amb la pandèmia, mala­ment, és clar. S’està allar­gant molt, tot ple­gat, i espero que aquest tei­xit sigui capaç d’aguan­tar. És molt impor­tant, una vegada la pandèmia s’apai­va­gui, poder recons­truir aquest tei­xit, que ara és molt fràgil. A Madrid, diu­menge, hi vaig fer el meu pri­mer con­cert des del mes d’agost, i el de l’agost va ser el pri­mer con­cert que feia des del mes de març. Jo tinc les clas­ses, però per als músics que viuen dels bolos la situ­ació està sent bru­tal.

S’ha des­ta­pat, creu, la situ­ació de feblesa en què estava la cul­tura?
Amb la cul­tura no hi ha mai prou ajuts, això és clar, però no hem d’obli­dar que el tei­xit cul­tu­ral català d’abans de la pandèmia era prou impor­tant. Hi ha tots aquests quar­tets de corda de què parlàvem, dos con­ser­va­to­ris supe­ri­ors... Tot podria anar millor, natu­ral­ment, però, en tot cas, la situ­ació és incom­pa­ra­ble a com estàvem fa 25 o 30 anys. Ara el que cal és mirar com ho podrem recons­truir.

Dues generacions de músics de corda
Lluís Claret i el Cosmos Quartet presentaran avui al Palau de la Música la seva primera col·laboració conjunta, que ja es va poder veure diumenge passat al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Nascut, el 2014, amb l’objectiu de descobrir i aprofundir l’extens i fascinant repertori per a quartet de corda, el Cosmos Quartet està format per Helena Satué (violí), Bernat Prat (violí), Lara Fernández (viola) i Oriol Prat (violoncel) i, des del juny passat, ha fet un total de 32 concerts arreu de l’Estat espanyol, xifra més que remarcable en temps de pandèmia. Lluís Claret, per la seva banda, és actualment professor i cap del Departament de Cordes al New England Conservatory de Boston i visita regularment el Conservatori Superior del Liceu. El seu instrument és un Nicolas Lupot (París, 1820). 

GUILLEM VIDAL
El Punt/Avui