Cerca de notícies

Enquesta

Déu meu, fins quan?

18/1/2021 |

 

https://www.nosolocine.net/dios-mio-cuanto-tiempo-mas-por-oriol-perez-i-trevino/

Molt s’ha especulat en els perquès Johann Sebastian Bach (1685-1750), en arribar a Leipzig, va posar-se com a objectiu la composició d’una cantata per a cada diumenge i festivitat del calendari litúrgic. Durant molts anys s’havia dit que les dues centes i escaig cantates arribades fins als nostres dies havien estat compostes al llarg del seus vint-i-set anys (1723-1750) que va ser Kapellmeister a Sant Tomàs, però les investigacions musicològiques dels darrers anys han portat a una troballa que no fa més que engrandir la nostra perplexitat i admiració cap a Bach. I és que totes les cantates de Leipzig van ser compostes, incloses aquelles que avui romanen perdudes, en el període compost entre 1723-1729 i estructurades en quatre cicles anuals de cantates (Jahrgangen). Això es va saber gràcies a les marques d’aigua del paper utilitzat en el que avui són els manuscrits autògrafs d’aquest immens patrimoni. I en aquests papers musicals hi trobem realitats tan sorprenents com ara que no hi ha una sola i única cal·ligrafia (la del compositor), sinó que hi ha també la d’altres mans com ara les dels seus fills, la seva dona, algun deixeble…

 

No oblidem com, al marge de la composició de la cantata dominical, Bach també havia d’atendre un gran nombre d’altres funcions i tasques setmanals, algunes d’elles tan ingrates com la de fer de mestre de llatí als nens de la Thomasschule i això és el que explica com, en ocasions, recuperés antics materials ja compostos. Sabem,per exemple, que quan va estar a Weimar com a organista de la cort ja va tenir l’oportunitat de compondre algunes cantates que s’oferien en el transcurs d’un diumenge al mes. És aquest el cas de l’origen de la cantata que avui hem escollit, per al segon diumenge després de l’Epifania: la Mein Gott, wie lang, ach lange, BWV 155 (Déu meu, fins quan? Ai las, fins quan?).

 

Es tracta d’una composició dels anys de Weimar que data de 1716 i que Bach va recuperar i revisar per aquest mateix diumenge de 1724. Basada amb un text del poeta, però també advocat i científic de la cort de Weimar, Salomon Franck (1659-1725) en aquesta el binomi teològicomusical Franck & Bach va aprofundir en les dues lectures d’aquell diumenge com ho eren l’Epístola als Romans 12:6-16 i el preciós Evangeli segons Sant Joan 2:1-11 que és el conegut episodi del primer miracle realitzat a les Noces de Canà, aquell en el que Jesús va convertir l’aigua en vi. Més enllà de la literalitat del miracle, el suggerent és com Franck sap embastar la idea apuntada a l’epístola que «tenint dons diferents segons la gràcia que ens ha estat donada», aquests dons són els que poden fer aflorar aquells «miracles» personals que ens permetin superar les nostres afliccions i patiments.

 

És així com la cantata s’inicia amb un recitatiu accompagnato de soprano on, simbòlicament, identifiquem l’arquetípica ànima cristiana que veu i sent molt lluny a Jesús i on, al final del recitatiu,realitza un contrast amb una floritura vocal per a la paraula Freunde (Alegria) que contrasta amb la darrera frase del recitatiu: «tota la meva esperança s’ha enfonsat…».

 

Mein Gott, wie lang, ach lange?

Des Jammers ist zuviel,

Ich sehe gar kein Ziel

Der Schmerzen und der Sorgen!

Dein süßer Gnadenblick

Hat unter Nacht und Wolken sich verborgen,

Die Liebeshand zieht sich, ach! ganz zurück,

Um Trost ist mir sehr bange.

Ich finde, was mich Armen täglich kränket,

Der Tränen Maß wird stets voll eingeschenket,

Der Freuden Wein gebricht;

Mir sinkt fast alle Zuversicht.

 

 

Déu meu, fins quan ? Ai las, fins quan?

El meu acorament és immens!

Ni de lluny, no hi veig la fi

De l’angoixa i els patiments.

El teu dolç esguard benvolent

S’amaga darrere dels núvols i la nit,

La mà clement se n’ha anat, ai las! del tot!

Buit de conhort, visc esporuguit!

Em sento, pobre de mi, més angoixat cada dia,

La meva tassa de llàgrimes és a vessar,

S’ha esgotat el vi de l’alegria;

Tota la meva esperança s’ha enfonsat.

 

Arriba aleshores un d’aquells números que ens deixen esglaiats de bellesa. Es tracta d’un duo de contralt i tenor amb baix continu on s’hi inclou un solo obligat de fagot que desgrana uns passatges compromesos i virtuosístics on, tanmateix, es torna assolir l’esmentat contrast característic del període barroc. Amb una tendència, per un costat, de les dues veus a l’homofonia i, per l’altre, aquest virtuosisme del fagot que ens pot fer pensar amb els passatges de concerts per a l’instrument de Vivaldi, aquesta ciaccona es converteix en un reclam a la nostra ànima per saber i ser capaços de creure, esperar i confiar.

 

 

Du musst glauben, du musst hoffen,

Du musst gottgelassen sein!

Jesus weiß die rechten Stunden,

Dich mit Hilfe zu erfreun.

Wenn die trübe Zeit verschwunden,

Steht sein ganzes Herz dir offen.

 

Cal que creguis, cal que esperis,

Cal que confiïs en Déu!

Jesús sap quan arribarà l’hora,

En què el seu ajut t’omplirà de joia.

Quan s’esfumin els dies sense llum,

Tot el seu cor restarà obert per tu.

 

Després d’aquesta instància, arriba un recitatiu sec del baix (Crist) on ens demana pau i serenor, però també ser capaços de comprendre alguns dels majors enigmes de la nostra existència: els del dolor i el patiment. En boca de Crist els hem d’entendre com part del camí i de l’aprenetatge de la vida i que, gràcies al «canvi de llàgrimes amargues, ens farà beure el vi del consol i tastar dolça mel, i no absenta».

 

Això porta a una alegria de la soprano expressada en el quart moviment. La tonalitat del recitatiu inicial (re menor) es transforma en Fa Major amb una ària per a cordes que fa que tot respiri confiança i, en certa mesura, alegria per saber com podem llençar el nostre cor als braços de Déu.

 

Wirf, mein Herze, wirf dich noch
In des Höchsten Liebesarme,
Dass er deiner sich erbarme.
Lege deiner Sorgen Joch,
Und was dich bisher beladen,
Auf die Achseln seiner Gnaden.

 

 

Llença’t, llençat ara, cor meu,

Als braços amorosos de Déu

Perquè es compadeixi de tu.

Posa el jou de la teva inquietud,

i tot el què fins ara t’ha dat turment

Damunt la seva espatlla clement.

 

Talment com una immensa lliçó i d’apel·lació a l’esperança es clou la cantata amb un preciós coral que es correspon amb la darrera estrofa de l’himne Es ist das Heil uns kommen her (1524) de Paul Speratus (1484-1551), un dels grans col·laboradors de Martin Luther.

 

Ob sichs anließ, als wollt er nicht,

Laß dich es nicht erschrecken,

Denn wo er ist am besten mit,

Da will ers nicht entdecken.

Sein Wort lass dir gewisser sein,

Und ob dein Herz spräch lauter Nein,

So lass doch dir nicht grauen.

 

Mal que et sembli que no et vol,

No t’has de descoratjar,

Ja que quan més a prop el tinguis,

Més de percebre’l et costarà.

Que el seu Verb et guanyi la confiança

I encare que el cor et digui que no,

No has de perdre mai l’esperança.

 

Publicat dins del Evangelisches Andachts-Opffer (1715) de Franck, Bach va escollir aquest text per a la composició de la cantata per aquest segon diumenge. Una cantata on sembla indicar-nos com l’esperança ha de venir per un llençar-nos als braços d’un Déu que, contràriament al que hem cregut des del pensament lògic-mental-racional, no es tracta d’una entitat externa i fora de nosaltres mateixos, sinó que roman en el nostre interior. És el món interior dels dots que ens ha dotat la gràcia; el de l’esperança i d’allò que, malgrat ser irracional, conté una raó que no podem explicar. Blaise Pascal ho va dir amb la coneguda sentència de què «el cor té raons que la Raó no coneix».

 

Traducció i versió del text alemany al català d’Antoni Sàbat i Aguilera

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine