Cerca de notícies

Enquesta

Una mica més orfes

19/1/2021 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1910171-una-mica-mes-orfes.html

Mor als 91 anys Josep Maria Mestres Quadreny, degà dels compositors catalans i referència cabdal de l’avantguarda musical de la segona meitat del segle XX

El com­po­si­tor man­resà Josep Maria Mes­tres Qua­dreny, degà dels com­po­si­tors cata­lans i referència indis­cu­ti­ble de l’avant­guarda musi­cal hispànica de la segona mei­tat del segle XX, va morir ahir als 91 anys i va dei­xar com a lle­gat inno­va­do­res cre­a­ci­ons musi­cals, així com inten­ses rela­ci­ons amb noms canònics de les arts i la lite­ra­tura.

Els fils que unei­xen els fets i esde­ve­ni­ments que aca­ben cons­ti­tuint el con­junt de la vida són sub­tils a la vegada que força estranys i enigmàtics. El sig­nant acaba de rebre la notícia ines­pe­rada de la mort del com­po­si­tor Josep Maria Mes­tres Qua­dreny, una hora i escaig després d’haver escrit un arti­cle d’encàrrec sobre Xavier Ben­gue­rel, que, com tants altres cre­a­dors musi­cals, com Joan Guin­joan, Josep Soler, Josep Cercós i el mateix Mes­tres Qua­dreny, havia estu­diat amb el mes­tre Cristòfor Tal­ta­bull (1888-1964). Un és cons­ci­ent, cada dia més, d’estar escri­vint noms que per a la immensa majo­ria de cata­lans, fins i tot per a aquells que estan arre­lats en això que eufemísti­ca­ment ano­me­nem “sis­tema cul­tu­ral català”, no són més que noms. Alguns, amb una mica de sort, els iden­ti­fi­ca­ran amb el món de la música, i una part molt petita haurà escol­tat, alguna vegada, alguna de les seves con­tri­bu­ci­ons. Som un país, cul­tu­ral­ment, i amb hon­ra­des excep­ci­ons, massa sord musi­cal­ment.

En un pano­rama que tan­tes vega­des havíem coin­ci­dit amb Mes­tres Qua­dreny a defi­nir-lo com de “pocs i mala­vin­guts”, m’ima­gino que per com­pen­sació ens decan­tem al davant de la mort per una nos­trada i carac­terística necrofília en què en des­a­parèixer tot és un lament. Però assu­mint la veri­tat del cone­gut vers del Ham­let de Shakes­pe­are “Morir, dor­mir... dor­mir... i pot­ser somiar...”, m’adono que, més enllà del com­po­si­tor, l’escrip­tor, el musicògraf, l’acti­vista, l’artista, l’intel·lec­tual i l’amic, se n’acaba d’anar un somi­a­dor. I això, en temps distòpics, és una notícia tràgica.

Arros­se­gats, tot­hora, per un acrític prag­ma­tisme i un voler tro­bar-nos amb les coses ja fetes, ens hem obli­dat que, més enllà del talent, ens calen volun­tats deci­di­des a anar més lluny, a voler trans­cen­dir els pre­sents de misèria. Era el pre­sent que, sense cap mena de dubte, es va tro­bar Josep Maria Mes­tres Qua­dreny a finals de la dècada dels qua­ranta i prin­ci­pis dels cin­quanta, en què Bar­ce­lona, sense anar més lluny, havia pas­sat de ser la ciu­tat que el 1936 estre­nava una obra tan repre­sen­ta­tiva de la música del segle XX com el Con­cert per a violí ‘A la memòria d’un àngel’, d’Alban Berg (1885-1935), a estre­nar, al cap de només tres anys, obres neoclàssi­ques com el Con­ci­erto de Aran­juez (1939), de Joaquín Rodrigo, un con­cert que, més enllà de qua­li­fi­ca­ci­ons estètiques, al cos­tat de l’obra de Berg, ens situa en uns horit­zons, com a mínim, dife­rents. I per ter­gi­ver­sar-ho calia impul­sar una obra i una militància des­a­com­ple­xa­des.

Gran amic de Brossa

Pel que fa a l’obra, el man­resà va estar con­vençut, en una línia res­so­nant res­pecte a la poètica del seu gran amic Joan Brossa, que l’obra d’art (musi­cal) havia d’esde­ve­nir sem­pre una força d’ocu­pació i, con­següent­ment, la gran missió de Mes­tres Qua­dreny va ser sem­pre fer que l’obra musi­cal es con­vertís en un ins­tru­ment de pen­sa­ment. I no en un ins­tru­ment de pen­sa­ment dis­po­sat per a l’ordre lògic o raci­o­nal, sinó pre­ci­sa­ment en el de la recerca d’ordres més pro­funds con­ti­gus als que fa la ciència d’avant­guarda. No pas en va, la for­mació uni­ver­sitària del com­po­si­tor havia estat la de ciències i, amb encert, va ado­nar-se que, en el fons, els mons de la cre­ació artística i la ciència no eren tan dis­tants com, massa sovint, hem cre­gut de manera errònia.

No per cone­guda podem deses­ti­mar la famosa anècdota, expo­sada en el seu lli­bre Pen­sar i fer música, que va ser amb la con­tem­plació d’una lito­gra­fia de Joan Miró que es va ado­nar que l’artista “havia recreat una apa­rença d’atzar d’una manera arti­fi­ci­osa a l’ori­gen de la qual hi havia una inter­venció del mateix atzar”, arti­fici que va tro­bar “molt sug­ges­tiu i que, tras­lla­dat a la música, con­sis­ti­ria a imi­tar un feno­men d’atzar per pro­ce­di­ments d’atzar, i modi­fi­car-ne l’apa­rença tot man­te­nint l’estruc­tura”. Pot­ser cap altre prin­cipi com aquest ens per­met com­pren­dre la seva cons­tant recerca de mètodes i sis­te­mes com­po­si­tius que ja no només van anar més enllà del dode­ca­to­nisme i seri­a­lisme, sinó que va saber-hi inte­grar con­cep­tes i idees pro­vi­nents del món de les matemàtiques, la física i l’estadística. Mal­grat que, en oca­si­ons, s’ha inse­rit el com­po­si­tor en el món de la música vin­cu­lada amb l’ale­a­to­ri­e­tat, l’atzar o la pro­ba­bi­li­tat, no és menys cert que la seva posició no té tant a veure amb les for­mu­la­ci­ons de Gott­fried Mic­hael Koe­nig (1926) i Ian­nis Xenakis (1922-2011), sinó que mos­tra un lli­gam més estret amb els uni­ver­sos artístics, a part dels citats Brossa i Miró, de Tàpies, Villèlia, Bech­told i Pere­jaume.

Con­vençut de la neces­si­tat de qüesti­o­nar-ho tot de dalt a baix, no va dub­tar a impul­sar, jun­ta­ment amb Brossa, noves for­mu­la­ci­ons com ara les acci­ons musi­cals (Satana, Suite bufa) amb la par­ti­ci­pació d’un joveníssim Car­les San­tos, del qual sem­pre va reconèixer el seu deute en la con­cepció futura dels seus espec­ta­cles. Va ser capaç fins i tot de con­ce­bre obres en què el públic era l’encar­re­gat d’inter­pre­tar-les (Self-ser­vice, Con­cert de Vila­franca) i, evi­dent­ment, no va tenir por d’emprar les inno­va­ci­ons tec­nològiques com ara l’ús dels pri­mers ordi­na­dors de la dècada dels setanta (Ibèmia) ni de ser pio­ner al nos­tre país en l’expe­ri­men­tació amb l’ajut del labo­ra­tori sonor.

Mem­bre del Cer­cle Manuel de Falla, pro­mo­tor de Música Oberta del Club 49 i del Grup Ins­tru­men­tal Català, així com del Labo­ra­tori de Música Elec­troacústica Pho­nos, és una mos­tra inequívoca que les seves recer­ques eren tin­gu­des en compte per l’avant­guarda euro­pea el fet que el 1974 va ser con­vi­dat a l’Inter­na­ti­o­nale Feri­enkurse für Neue Musik (cur­sos inter­na­ci­o­nals d’estiu de música con­tem­porània) de Darms­tadt. Mem­bre de diver­sos patro­nats, encara va tenir temps de convèncer en els pri­mers anys del segle XXI la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya per impul­sar un cen­tre de pro­moció i difusió del patri­moni musi­cal català com va ser el Cen­tre Robert Ger­hard, que roman en un estat idèntic a la situ­ació de tot ple­gat: distòpic.

Amb Josep Maria Mes­tres Qua­dreny, se’ns en va un somi­a­dor tenaç i tre­ba­lla­dor que allà on posava la banya, tard o d’hora, hi aca­bava pas­sant alguna cosa. Ens deixa uns cen­te­nars d’obres i dese­nes d’arti­cles i lli­bres indis­pen­sa­bles per conèixer a fons una for­mu­lació de la música cata­lana de la segona mei­tat del segle XX. També, per què ama­gar-ho, per­so­nal­ment em deixa un dels més grans i millors amics incon­di­ci­o­nals que he tin­gut el pri­vi­legi de conèixer. I, tot just aca­bat de mar­xar, ja sento el fred d’una absència i una enveja sana del que deu estar orga­nit­zant, no sé exac­ta­ment a on, jun­ta­ment amb Brossa, Tàpies, San­tos, Cercós, Ricci..., men­tre de lluny s’ho deuen mirar, amb un som­riure sor­ne­guer, Ger­hard i Miró. Avui, cer­ta­ment, som una mica més orfes. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui