Cerca de notícies

Enquesta

La música dels contes de Hoffmann

16/1/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-musica-dels-contes-de-hoffmann-147843

L’òpera més celebrada de Jacques Offenbach torna al Liceu

Al final d’un dels contes més famosos d’E.T.A. Hoffmann (1776-1822), El cavaller Gluck, un músic envellit a qui el món ha donat l’esquena es revela com al gran Cristoph Willibald von Gluck. Aquell vell arreplegat i mig boig que, a l’inici del relat, interrompia a l’escena tocant un vals desafinat mentre el narrador pensava sobre «Ciència, Art, i tot el que és preuat per a l’ésser humà» resulta tenir un homòleg en el món real: el Gluck que convertí en òpera la tragèdia grega Ifigènia a Àulida i la cèlebre història renaixentista d’Armida de Torquato Tasso. El mateix Gluck que, vint anys abans que es redactés la ficció que el feia reviure, havia mort amb la meitat del cos paralitzada, maldant per poder escoltar una vegada més el singspiel Die Entführung aus dem Serail del seu estimat Mozart de qui, tot i ser menys conegut que ell, es col·loca ben al costat als esglaons del cànon de la Història de la música.

Les referències al món de la clàssica que es troben a la producció literària de Hoffmann són inabastables. L’home-Hoffmann, el de «carn i ossos», combinava la seva carrera com a escriptor amb la de la composició musical, construint un perfecte teixit artístic de paraula i melodia, talment a què aspirava tot bon romàntic. I una mica per les casualitats de la vida, una mica perquè sembla que no hauria pogut ser de cap altra manera, acabà també ell convertint-se en un objecte artístic. Jacques Offenbach (1819-1880) amb la seva òpera Les contes d’Hoffmann (1881), amb llibret del dramaturg Jules Barbier (1825-1901), no manllevà només el nom i la biografia del Hoffmann real per a la seva obra, sinó també tòpics literaris i les fantasies més íntimes de l’escriptor alemany. L’òpera, estrenada pòstumament i sense el vistiplau del compositor i violoncel·lista francès, recull totes les facetes d’aquell individu nascut a Königsberg que havia mort com molts dels seus contes com el cavaller Gluck, diluït en l’absolut que anhelava i arraconat per la societat, que no comprenia els seus deliris i les seves obsessions.

Estructurada en tres actes interdependents i un pròleg, l’òpera pot ser llegida, d’altra banda, com al testament espiritual d’Offenbach, que projectà en ella els mateixos ideals romàntics que el jove anònim del relat de Hoffmann, el Gluck misteriós condemnat a l’oblit, a més d’aquell escriptor real que moriria en condicions deliroses desitjant només ser engolit per la música. L’heroi de l’òpera, el Hoffmann invocat i reinventat pel compositor francès, es fusiona així amb la personalitat i les aspiracions del seu propi creador. En altres mots, es converteix en un intermediari entre els dos artistes i els universos de tots els personatges que ambdós havien anat creant creat, cadascú per la seva banda però sempre amb el denominador comú de no poder pensar els contes sense la seva música corresponent. Així és com, al mateix temps, l’heroi de Les contes d’Hoffmann fa de pont entre els temps passats i els presents, entre l’Alemanya del segle XVIII i la França de finals del XIX, i en aquest mateix sentit, s’allarga el camí fins als nostres dies. I, concretament, fins a nosaltres, residents a Barcelona del 2021, que tindrem l’oportunitat de presenciar la història del Hoffmann d’Offenbach, interpretat per John Osborn i Arturo Chacón-Cruz, des del dilluns 18 de gener fins al dilluns 1 de febrer al Gran Teatre del Liceu.

Deia Walter Benjamin que un narrador sempre té aquest paper de mèdium entre les diferents etapes de la Història, però que també el té entre el món dels morts i el món dels vius. De fet, aquest primer és una constant en els tres relats: la mort de les il·lusions amoroses de Hoffmann respecte d’Olympia, interpretada per Olga Pudova i Rocío Pérez; la mort física d’Antonia, que interpretarà Ermonela Jaho; i finalment, la mort de Giulietta, que encaranaran Nino Surguladze i Ginger Costa-Jackson. Però a més, en un altre pla de la realitat, també la mort sobtada de l’autor abans d’acabar la seva òpera, la condiciona. Cada representació de Les contes d’Hoffmann és, en el fons, una nova creació, un «donar a llum» a altres i nous contes d’Hoffmann. Sempre amb la remor de les mateixes melodies, com si es tractés de la veu atàvica de les muses —en el cas que ens ocupa, la veu de Marina Viotti, que caracteritzarà la Musa de l’Acte primer—, que sempre torna d’on ha sorgit…

L’òpera de Jacques Offenbach que acollirà el Liceu aquest gener serà, en certa manera, «Els contes d’Hoffmann» del productor Laurent Pelly, del director italià Riccardo Frizza i del director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. Aquests, de la mà de l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu, faran així de mediadors entre els morts i els vius, entre l’Offenbach-compositor i el Hoffmann-escriptor; a més d’aquell Hoffmann-artista que existeix només dins l’òpera i que ressuscitarà per l’ocasió. Encara que a aquesta festa hi ha més convidats de luxe: els personatges de les creacions de les creacions i, vés a saber!, potser fins i tot els de les creacions de les creacions de les creacions… Segur que el Gluck amb qui, un bon dia de finals de tardor, un jove melòman va topar sota el cel càlid de Berlín mentre cavil·lava sobre «Ciència, Art i tot allò que és el més preuat per a l’ésser humà…», també hi assistirà.

Podeu aconseguir les vostres entrades fent click aquí. 

Ivet Zwatrzko i Pou
Núvol