Cerca de notícies

Enquesta

La clàssica com a acte de resistència

14/1/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-classica-com-a-acte-de-resistencia-146847

Joan Matabosch reflexiona sobre el paper de l’òpera en el context actual.

El passat desembre, la plataforma cultural Hänsel i Gretel va convidar l’anterior director artístic del Liceu i actual del Real, Joan Matabosch, a participar en el cicle Aportacions, celebrat al CaixaForum. En una conversa amb Llucià Homs es va reflexionar sobre la vigència de l’òpera i què pot aportar en el marc d’emergència sanitària que es viu.

Per bé que ara es presenta com a urgent, el debat no és nou: l’òpera, acusada regularment d’art elitista, arrossega l’estigma de ser accessible a una minoria adinerada o sofisticada (a qui no li han dit “És que jo, d’òpera, no n’entenc”?). És certament cara de produir i sistemàticament deficitària i posa sobre la taula una sèrie de prejudicis i qüestions que en aquests moments de dificultat per a la cultura i la vida no podem eludir. Caricaturitzant la situació, per què hauríem de lluitar per una forma d’art museística i antiquada, que gaudeix un reduidíssim públic envellit i amb possibles econòmics, que sovint només hi va com a símbol d’status social, que xucla incansablement recursos públics en detriment d’altres expressions més populars i que, per acabar-ho d’adobar, té lloc en teatres immensos i congrega una quantitat d’artistes i espectadors alarmant en època de pandemia? I, a sobre, s’han de llegir els subtítols!

Per què hauríem de lluitar per una forma d’art museística i antiquada?
Era, per tant, esperable que Homs i Matabosch comencessin abordant la vigència del llenguatge operístic i demanant-se si és un gènere “caduc”. A la pregunta de què aporta l’òpera a la societat, Matabosch va respondre que el mateix que les altres formes d’art: ens exposa a experiències que ens afecten com a col·lectiu. I s’hi podria afegir que també com a individus que contribueixen a construir el col·lectiu. Cal que l’òpera ens interpeli directament, ens remogui, ens faci sentir incòmodes, ens obligui a mirar a la cara què som i què fem, i posi sobre la taula els grans debats del nostre temps. Què lluny queda aquest plantejament de la imatge (real però no única) de burgesos endiumenjats comentant si el tenor ha fet o no el do de pit amb una copa a la mà, oi?

Si es tracta d’actualitzar els grans temes, latents en totes les obres relevants però potser camuflats sota els tics propis de cada època, és d’aplaudir la visió de Matabosch sobre el paper de la posada en escena. Més enllà dels excesos d’alguns registes estrella que aprofiten l’avenentesa per fer catarsi dels seus fantasmes personals, cal explorar els nous llenguatges performatius, en paraules del director. És imprescindible anar a buscar el sentit real de l’obra, traslladar la mateixa reacció que va provocar en el seu dia… en poques paraules, “respectar l’essència”, segons comenta. Només així, una peça escrita fa segles parlarà al públic modern i continuarà sent relevant. I només si l’òpera suma podem justificar la seva pervivència, especialment en uns moments on es planteja la falsa disjuntiva salut o cultura i tenim la temptació de considerar la música un entreteniment per fer passable el confinament.

Només si l’òpera suma podem justificar la seva pervivència
Per què, en definitiva, anem a l’òpera? En un teatre de veus i una mica amant del convencionalisme com és el Liceu, com es pot parlar de renovació? Si ens situem en el marc de les idees i del potencial revolucionari de l’art, el de menys hauria de ser la perícia tècnica dels intèrprets o els grans noms però això és el que comentem i en funció d’això paguem. No ho mal interpreteu: a qualsevol diverteix comentar si es calen les notes i estar pendent de si els solistes respiren on toca. Però si reduïm l’òpera a un pur exercici estètic -o pitjor, a un circ- haurem d’entendre que es consideri prescindible, un passatemps, una joguina caríssima que ara no ens podem permetre perquè tenim prioritats de vida o mort. I l’òpera hauria de ser, al contrari d’allò que deia Leoncavallo, la vida. Ens hauria de transformar, posar-nos davant el mirall, obligar-nos a anar més enllà, inspirar-nos, ajudar-nos a entendre el nostre present i, parafrassejant Matabosch, fer-nos veure el que som des de fora de nosaltres. Només així la podrem justificar i garantir que sobrevisqui. 

Meritxell Tena
Núvol