Cerca de notícies

Enquesta

John Williams: la banda sonora de la infantesa

7/1/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/john-williams-la-banda-sonora-de-la-infantesa-146141

La música de Star Wars, E.T., Harry Potter, Jurassic Park s’uneixen al Palau

John Williams (1932) és el creador de la major part de la banda sonora de la nostra infantesa. Compositor de les melodies que acompanyen les narracions de pel·lícules d’èxit arreu del món com la saga de Star Wars (1977-2019), Super Man (1978), E.T. (1982), Indiana Jones (1981-1984), Jurassic Park (1993-2001) o Harry Potter (2001-2011), el seu nom és un d’aquests noms que, tot i ser molt conegut i guardonat diverses vegades pel món del cinema, roman encara a l’ombra per la major part de la població. En aquest sentit, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae farà un gest de justícia vers la importància de la seva obra i la seva veu en el terreny de la composició musical per a films el proper dissabte 9 de gener de 2021 al Palau de la Música Catalana. En dues sessions diferents, una a les 17.00h i la següent a les 20.00h i sota la direcció de Virginia Martínez (1979), les melodies d’aquestes grans produccions cinematogràfiques ompliran la Sala de Concerts de l’edifici modernista més emblemàtic de Barcelona.

Darth Vader posant davant l’escenari del Palau de la Música (Foto: Palau de la Música)
Ara bé, quan es diu que farà justícia al nom del compositor americà no és una exageració retòrica per embellir el text perquè els inicis professionals de Williams inclouen un episodi vital pel transcurs de la història de les bandes sonores. El 1969, quan fou nominat per primera vegada als Academy Awards de Hollywood, els famosos Òscars, el reialme de la música per a pel·lícules es debatia entre relegar a aquesta sempre més en un segon pla i arribar a ser, fins i tot, innecessària o bé, com defensava el compositor novaiorquès, readquirir la força que havia tingut amb la producció operística de Richard Wagner (1813-1883). El pianista i també compositor Burt Bacharach s’imposaria a la resta de nominats amb el seu Butch Cassidy and the Sundance Kid (1969), que corroborava que si bé la musicació de films no havia de ser subestimada com havia estat des de la dècada dels 1930, n’hi havia prou amb recol·lectar i ajuntar una sèrie de pop tunes per a vestir l’atmosfera musical d’una pel·lícula.

D’altra banda, l’èxit rotund de la producció del cineasta i actor Dennis Hopper amb Easy Rider (1969) propiciava que els productors de les grans Mayors hollywoodianes arribessin a entestar-se en el fet que no calia disposar d’un compositor per a crear un bon film: bastava en buscar a la paperera de les seves discogràfiques filials per trobar alguna cançó que evoqués l’estat d’ànim idoni i seguidament, que el grup de rock de moda del moment la versionés canviant el ritme, algun acord i la bategés amb un títol diferent.

Contra el pronòstic que aquest 1969 diagnosticava pel futur de la producció de bandes sonores, aquell jove Johnny Williams que havia compost la música per a la comèdia de Mark Rydell, The Reivers (1969) es trobava per primera vegada havent de defensar una posició compromesa amb la seva professió com a compositor de films, contrària als dos grans esdeveniments anteriorment citats. Partidari doncs de les idees dels altres nominats als Òscars —i també alguns dels compositors més cèlebres de l’última dècada del segle XX—, com Georges Delerue, Ernest Gold i Jerry Fielding, Williams apostaria per la predilecció del leitmotiv wagnerià, freqüentment utilitzat per tot el grup. Hi havia, però, una petita diferència respecte als seus companys: Williams tingué a finals dels anys seixanta la lucidesa d’un visionari: entengué a la perfecció que la música pop té la capacitat de romandre a la ment del públic d’una manera enganxosa que fa voler-ne més sempre i que, al mateix temps, és capaç d’incloure en tres minuts el que la clàssica feia amb deu, sense cedir ni un mil·límetre d’emoció al seu punt àlgid.

Així és com el compositor que s’invocarà al Palau s’erigí des de 1990 fins a, pràcticament, avui en dia com el més important en el terreny de les bandes sonores de les grans produccions cinematogràfiques americanes. 

Ivet Zwatrzko i Pou
Núvol