Cerca de notícies

Enquesta

Epifania sonora

6/1/2021 |

 

https://www.nosolocine.net/epifania-sonora-por-oriol-perez-i-trevino/

Emili Brugalla és un dels pianistes més inquiets i interessants del nostre país que, al llarg de la seva trajectòria, ha tocat, com dirien els flamencos, diferents «pals». Solista, membre fundador del Trio Kandinsky, en uns anys on al nostre país això de construir un projecte de música de cambra era tan estrany com detectar uns mínims senyals d’intel·ligència en la ineptocràcia dels nostres dies, a més de defensor a ultrança del patrimoni musical català acaba de publicar al segell Columna Música, junt al seu company Vesko Stambolov, un d’aquells discs que no haurien de faltar en qualsevol discoteca seriosa. Es tracta d’un disc on el duo Brugalla & Stambolov ens porta a dos dels ballets més coneguts d’Igor Stravinsky (1882-1971) i Sergei Prokofiev (1891-1953), respectivament, com ho són La Consagració de la Primavera, en una versió per a duo de pianos i Cinderella, opus 87 en un arranjament de Mikhail Pletnev. Brugalla, persona apassionada i culte, fa pocs dies no dubtava en recomanar-me que mirés un film d’aquell profeta que va ser Pier Paolo Pasolini (1922-1975): Teorema (1968). I ho va fer dient-me: «fes-ho que és una pel·lícula epifànica. Explica, de fet, una epifania». I a fe de Déu, després d’haver-la vist, que l’és.

 

Però avui, precisament dia de Reis i/o dia de l’Epifania, no escriurem ni sobre el CD d’aquests esplèndids pianistes, ni de la genial pel·lícula de Pasolini. Ja hi haurà temps per fer-ho. I és que avui ens pertoca atansar-nos a una de les tres cantates de Johann Sebastian Bach (1685-1750) compostes per aquest preciós dia de l’Epifania. Es tracta de les números de catàleg BWV 65 (1724), BWV 123 (1725) i la darrera de les sis cantates que configuren l’Oratori de Nadal BWV 248 (1735). Sense negar la bellesa de les dues cantates de la dècada dels anys vint del segle XVIII, especialment la de la BWV 65 amb un sublim cor inicial marcat per una gran saviesa en el tractament d’una orquestració basada en dues trompes, dues flautes de bec, dos oboe da caccia, cordes i baix continu, el sotasignant té una devoció i una veneració especial per a la BWV 248/VI, sobretot des del dia que, sent adolescent, va descobrir-ne el seu coral final.

 

Es tracta d’un coral on hi trobem un acompanyament orquestral no pas homofònic i d’escriptura vertical com a acostuma a passar en els corals, sinó acompanyat de tota la fantasia orquestral bachiana on, per sobre de tot, en destaca un exigent solo de trompeta que ens porta a un d’aquells aires de joia i alegria de viure característic dels números finals dels altres dos oratoris bachians arribats fins als nostres dies: l’Oster Oratorium BWV 249 (Oratori de Pasqua, 1735) i el Himmelfahrtsoratorium BWV 11 (Oratori de l’Ascensió, 1735).

 

En el cas d’aquest coral, que ja no només clou la cantata sinó també tot l’oratori nadalenc, ens trobem, a més de l’esmetada fantasia orquestral, la capacitat de convertir la melodia del coral (Nun seid ihr wohl gerochen) en part activa de l’esmentada alegria. Que té d’estrany això, però? Doncs que la melodia usada es correspon a la mateixa melodia emprada en el primer coral de la primera cantata de l’Oratori BWV 248 (Wie soll ich dich empfangen) i que, també es correspon amb una melodia usada en diferents números de la Mätthaus Passion BWV 244 (1727) com, per exemple, en el celebèrrim coral O Haupt voll Blut und Wunden. Quan l’escoltem en el context de la Passió tot sona a dolor, tristesa i commoció propis de la història de la passió i mort de Jesús de Natzaret. En canvi, aquí la melodia sona en un context de brillantor i alegria que, tanmateix, s’erigeix en un potent símbol.

Sabem gràcies a l’Evangeli segons Sant Mateu de l’arribada d’uns mags que seguien un estel per trobar un nen que, amb els anys, hauria de convertir-se en el Messies i que en veure’l, sent savis i iniciats com eren, van accedir a un estat d’inspiració i il·luminació que els va indicar com aquell nen era, en realitat, el Messies anunciat en els llibres de l’Antic Testament. És per això que Bach no va dubtar en usar la melodia d’un coral adscrit a la Passió, el gran capítol de la vida de Jesús que denota la seva condició de «salvador del gènere humà», però per fer-li mostrar l’alegria del qui sap de les conseqüències de la seva arribada…

 

Nun seid ihr wohl gerochen

An eurer Feinde Schar,

Denn Christus hat zerbrochen,

Was euch zuwinder war.

Tod, Teufel, Sünd und Hölle

Sind ganz und gar geschwächt;

Bei Gott hat seine Stelle

Das menschliche Geschlecht.

 

Ja esteu del tot venjats

de l’horda dels vostres enemics;

perquè Crist ha esmicolat

tot allò que era contra vosaltres.

La mort, el dimoni, el pecat i l’infern

han estat afeblits completament.

Al costat de Déu té el seu lloc

el gènere humà.

 

D’aquesta manera J.S.Bach clou un oratori que, històricament, la musicologia ha insistit fins a la sacietat en el fet d’haver-se compost sota l’anomenada tècnica de la paròdia. Això és: utilitzant, com a material de base, composicions anteriorment creades. L’ Oratori de Nadal, més enllà de ser comprès sota l’ús d’aquesta tècnica, cal també comprendre’l com part d’un pla bachià més ambiciós com era el de voler aprofundir en la figura de Jesús de Natzaret. A part dels programes exegètics aplicats a les seves cantates, no és menys cert que Bach va necessitar sempre d’aprofundir en capítols «especials» de la vida del natzarè. A part del capítol esmentat de les «Passions» que, predominantment, va conrear a la dècada dels anys vint , aquests van ser els relacionats amb el naixement, la ressurrecció i l’ascensió amb la composició dels citats Oratori de Nadal, Pasqua i Ascensió, tots ells de l’any 1735.

 

Aquest aprofundiment en la figura de Jesús de Natzaret (Ca 4 a.C-30 d.C) Bach el va realitzar no pas amb la composició ex novo, sinó a partir de materials musicals provinents d’anteriors cantates profanes dedicades, principalment, per a onomàstiques reials o naixements de prínceps. Conscient que l’esforç dipositat per a la composició de músiques interpretades en una sola ocasió havia estat d’allò més gran, va decidir aplicar aquesta tècnica de la paròdia amb la que va realitzar, de manera més inconscient que conscient, una operació psíquica gens desconeguda en la història de la cultura d’Occident com ho va ser la reutilització, a l’Antiguitat clàssica i paleocristiana, d’antics temples pagans com a basíliques i catedrals cristianes.

 

A judici dels investigadors i rastrejadors bachians, es creu que dels onze moviments que conformen aquesta Cantata BWV 248/VI- composta per al Am Feste der Offenbarung Christi, això és dia de l’Epifania- set provenen d’una Kirchen Musik avui perduda i que, segons sembla, hauria agafat com a base una cantata profana també perduda (BWV Anh. I, 10).

 

Talment com una espècie de déjà-vu,escoltat en el cor inicial de la primera cantata de l’oratori, l’inici d’aquesta cantata res té a veure amb els cors inicials més serens i reflexius de les altres dues cantates compostes per aquest dia, sinó que accedim a un autèntic desplegament sonor de fermesa que té, evidentment, a veure amb el text que, segons algunes fonts, es deu a Christoph Friedrich Henrici (1700-1764) àlies Picander, el mateix autor del llibret de la citada Mätthaus-Passion.

 

Herr, wenn die stolzen Feinde schnauben,

So gib, daß wir im festen Glauben

Nach deiner Macht und Hülfe sehn.

Wir wollen dir allein vertrauen;

So können wir den scharfen Klauen

Des Feindes unveresehrt entgehn.

 

Senyor, si nostres orgullosos enemics esbufeguen de ràbia,

feu que nosaltres amb fe ferma

albirem el vostre poder i auxili.

Només en vós confiarem;

així podrem de les esmolades urpes

de l’Enemic escapar intactes.

 

A part dels tres recitatius de l’evangelista, amb intervenció del personatge d’Herodes inclòs en el primer d’aquests tres, el cert és que la cantata incideix de ple en el concepte teològic indicat en la seva destinatació: Offenbarung. Aquesta paraula alemanya, etimològicament, difereix una mica del nostrat concepte de «manifestació», ja que ens porta més aviat al concepte de «revelació». Si bé «manifestació» i «revelació» comparteixen un important denominador comú, no és menys veritat que la revelació és susceptible de ser viscuda per tots i cadascun de nosaltres, mentre que les epifanies semblen estar més limitades als veritables iniciats. Epifanies, així, són les que ens expliquen que van tenir Buda, Mahoma, els Reis d’Orient, Moisès o Jacob Boehme. En un altre ordre de coses, fins i tot, podríem trobar importants punts en comú i de coincidència entre les epifanies i les experiències tombatives que, com sap el lector, l’articulista n’està dedicant una sèrie, la darrera de les quals la dedicada a l’escriptor Jim Carroll.

 

En canvi, amb tota la prudència d’aquell qui sap que navega per aigües tumultuoses i perilloses, la revelació ens porta a un procés comunicatiu en el que allò superior (anomenem-lo Déu, el Tot, l’Infinit, la Totalitat, l’Absolut) es manifesta a la voluntat d’un home/dona. Alguns en haver-ho viscut necessiten comunicar-ho a la comunitat. Altres, en canvi, es queden en la taxinomia dels visionaris o, directament, dels «boigs». No són pas poques, així, les actuals comunitats d’indígenes on «el contactat» o «el xaman» és algú que, en la nostra societat, passaria per un veritable ximple.

 

Si bé, en el context luterà, la Revelació va intrínsecament associada amb el Llibre de l’Apocalipsi, per haver estat precisament una revelació feta al seu autor, no és menys veritat que les vies de la revelacions són vàries i diverses. Hi ha qui creu que, per exemple, la revelació pot venir a través d’una espècie de dictat verbal provinent d’instàncies superiors com el que va permetre l’escriptura dels savis i doctes llibres de l’anomenada Sibil·la del Rhin, Hildegarde von Bingen (1098-1179). Altres creuen que pot venir per una experiència no verbal i altres, fins i tot, parlen de «visitacions» o comunicació amb éssers estimats acabats de desaparèixer per fer-los arribar algun missatge pendent. Per sort, el propi progrés de la ciència i de la psiquiatria, va integrant, poc a poc, aquesta darrera tipologia d’experiències i, així, el Manual de Diagnòstic i Estadístic dels Disturbis Mentals (conegut entre els especialistes com a DSM IV) ja diagnostica aquestes experiències com a normals i no són, en absolut, patològiques.

 

Amb tota la prudència i respecte, molt em sembla que Bach, «el músic-teòleg» en el seu darrer objectiu de la composició d’obres com aquesta Cantata BWV 248/VI hi tenia la possibilitat de fer-nos viure una revelació sonora. Una epifania sonora.

 

Versió i traducció al català del text alemany de la cantata de Gabriel de la S. T. Sampol 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine