Cerca de notícies

Enquesta

Beethoven no es mereixia això

5/1/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/beethoven-no-es-mereixia-aixo-145893

La pandèmia ha deslluït l’any Beethoven, que va culminar amb el 250è. aniversari del naixement del compositor el passat 17 de desembre.

L’any Beethoven es va fer sentir des dels primers segons de l’u de gener de 2020, quan va sonar en uns grans altaveus, entre l’estrèpit dels coets i la cridòria del cap d’any a la Porta de Brandenburg de Berlín, no pas el Danubi Blau, com ja és tradició, sinó l’Himne a l’alegria, de la Novena simfonia. Aquell primer dia de l’any, una cadena de televisió estatal va retransmetre programes i concerts amb música de Beethoven durant 24 hores, sense interrupció. I l’endemà mateix, el 2 de gener, va sortir el segell de 80 cèntims que ha circulat enganxat a milions de cartes. Per als mesos següents hi havia programats centenars de concerts a tota Europa i la resta del món per commemorar el 250è aniversari del seu naixement el passat 17 de desembre. Des de març, corona va imposar un silenci implacable: la majoria de concerts es van cancel.lar, alguns es van fer sense públic, amb retransmissió televisiva. Sense espectadors es va escenificar l’òpera Fidelio, el 12 de desembre a Berlín, al recinte de la presó abandonada de Tegel, un indret molt a to amb el missatge de llibertat de l’òpera; igualment van faltar els oients el mateix dia 17, quan Daniel Baremboim va interpretar dues obres cabdals a Bonn amb la seva Orquestra del Divan occidental-oriental. Un silenci sense aplaudiments al final de la representació, comparable, en una tràgica ironia del destí, al de la sordesa que privava Beethoven de sentir les seves obres. No, Beethoven no es mereixia això.

Malgrat tot, Beethoven és un gran desconegut, tant al nostre país com al seu, o si més no un gran incomprès. Aspectes de relleu s’han negligit, els més banals s’han destacat. La seva sordesa, per exemple, que sempre s’ha cregut que era total, ha donat peu a molt sensacionalisme, però darrerament s’ha demostrat que no era sord del tot. Algun musicòleg ja ho va dir fa uns anys, però la idea no va transgredir fins que el febrer de 2020 Theodore Albrecht, professor d’una universitat d’Ohio, va revelar que Beethoven encara hi sentia a l’oïda esquerra. Albrecht es basa en un estudi de cartes i dels “quaderns de conversa”, uns llibrets en els quals els interlocutors anotaven les idees centrals perquè Beethoven les contestés. Aquest estat de coses es reflecteix en la darrera pel.lícula sobre el compositor, de 2020, que presenta Beethoven en dos períodes, de jove i poc abans de morir, en aquest darrer cas comunicant-se amb Karl, el seu nebot protegit, a viva veu, sostenint converses en les quals el quaderns s’empraven només per clarificar idees. La imatge de Beethoven que s’ha comercialitzat, com ara codirigint l’estrena de la Novena simfonia, l’any 1824, i saludant sense poder sentir els aplaudiments enfebrits del públic, és falsa.

Aquesta anècdota no treu magnitud a la tragèdia. En una famosa carta de 1802, l’anomenat Testament de Heiligenstadt, Beethoven confessa que, davant la incipient sordesa, havia contemplat el suïcidi, i que només l’havia deturat la seva missió de compositor. Se sentia incomunicat, i es va anar aïllant fins convertir-se en un ésser trist i solitari, alcohòlic, i va acabar deixat de tothom. Això ha afavorit un altre malentès sobre Beethoven: el seu aparent caràcter esquerp. Com es capté un músic quan es torna sord? Aquest, però, no era el seu tarannà natural. De jove era afable i lleial amb les amistats, i es desvivia pels seus familiars. S’enamorava sovint, com ara de les seves alumnes de piano, pertanyents a estaments inabastables, i es deprimia amb els desenganys. De les seves relacions amb senyores casades (el trobaven ben plantat i atractiu) en va tenir alguna filla il.legítima. No es va casar mai; en una ocasió hi va estar a punt, però la diferència de classe social va frustrar el prometatge.

Era impulsiu i intractable quan algú anava en contra dels seus principis liberals, influïts per les lectures d’il.lustrats i romàntics que li proporcionaven els seus mestres i la família von Breuning, que el van acollir com a un fill. A Bonn va ingressar en l’ordre maçònica dels illuminati, d’idees innovadores i radicals. Sempre va ser fidel a si mateix i deia el que pensava sense embuts; fins i tot una vegada (es diu) es va negar a saludar l’emperadiu. És ben sabut que, de la Tercera simfonia, l’Heroica, en va estripar la pàgina de la dedicatòria a Napoleó quan aquest es va fer coronar emperador. Movent-se entre la noblesa i mostrant-se advers a l’absolutisme i les desigualtats socials, el conflicte estava servit. D’aquí ve el malentès: allò que a molts (com ara al gregari Goethe) els semblava un caràcter esquerp, no era més que la sincera i decidida afirmació d’unes conviccions personals basades en l’ideal modern de justícia social.

Beethoven és el compositor més interpretat de tots els temps, i amb raó. Va reformar el simfonisme conferint a l’orquestra una enorme riquesa expressiva, modulant la intensitat i el temps de manera que la música us envolta, com si esdevingués pluridimensional: us hi podeu capbussar, se us endu. Hi trobem melodies sublims, una allau d’energia continguda, l’harmonització i la instrumentació perfectes, l’experimentació constant, trencant tots els motlles formals, i una gran profunditat. Concebre tot això i saber-ho reflectir en les notes d’un pentagrama és la veritable mesura del geni. No és debades que E. M. Forster, a la novel.la Howards End, afirma que la Cinquena simfonia de Beethoven és “el soroll més sublim que mai hagi entrat a l’oïda humana”. Tan cabdals com les simfonies són l’obra pianística (era un pianista virtuós), els concerts, els quartets de corda… Altres compositors han anat més enllà tècnicament, però s’han quedat a mig camí del que Beethoven va assolir. Beethoven és l’Everest de la música clàssica: quan hi ets a dalt, t’adones que els altres cims, per bé que també altíssims, hi queden per sota.

Beethoven no és un home del seu temps: ho és del segle vint-i-u. La seva música és rabiosament moderna fins i tot avui dia, una música del futur. La seva època no hi estava preparada: els instruments hi eren poc adequats, sobretot els pianos, i ni els intèrprets ni el públic hi estaven al nivell, tot i que ell, hàbil empresari com era, va aconseguir de viure’n molt bé. Davant la mala recepció dels darrers quartets, va dir: “no hi fa res, no els he compost per ells, sinó pel futur”. El concert per violí, obra per virtuós, va caure en l’oblit durant quaranta anys. El seu biògraf Jan Caeyers esmenta que, quan va morir, l’alta societat vienesa l’havia oblidat i preferia els valsos de Johann Strauss (pare).

Però aquí ens interessa la visió de Beethoven com a gran europeu, com a defensor dels principis que fonamenten la nostra democràcia. Això es reflecteix en l’elecció, per la Novela simfonia, de l’Oda a l’alegria de Friedrich Schiller, que Beethoven admirava des de jove i sempre havia pensat integrar en una composició (d’això en va ser un assaig preliminar la Fantasia Coral, Opus 80). Alguns germanistes creuen que Schiller volia titular la seva oda A la llibertat, i que va triar una paraula molt semblant per esquivar la censura: Freude (alegria, joia) i Freiheit (llibertat) són semblants i tenen la mateixa prosòdia. No és debades que Schiller va dedicar l’Oda a un amic francmaçó, i com és sabut la francmaçoneria defensa els principis de llibertat, igualtat i fraternitat. El concepte de llibertat era perillós en una societat refractària a les idees de la Revolució Francesa, que s’estava gestant, i el concepte vague i ensucrat d’alegria feia el joc. Amb tot, a la versió original de 1785 hi quedava un residu revolucionari en el vers 7, que deia “els captaires seran germans dels prínceps” (Bettler werden Fürstenbrüder); a la versió pòstuma de 1808 aquest vers va canviar a „tots els homes seran germans“ („alle Menschen werden Brüder“). En aquell temps, la invasió napoleònica d’alguns estats alemanys feia poc aconsellable parlar de llibertat: hauria estat una concessió inequívoca a l’invasor.

De manera semblant, Beethoven vivia en l’estat policial del príncep Klemens von Metternich, acabat d’instaurar el Congrés de Viena después de la derrota de Napoleó: qualsevol al.lusió al concepte de llibertat hauria estat subversiu. Tant a Schiller com a Beethoven, el que llegim entre línies no és el concepte melós de la joia, ridícul pels bons romàntics de la primera formada, sinó el de la llibertat reprimida com a valor universal.

És la defensa a ultrança d’aquest valor, i dels derivats d’igualtat i fraternitat, que fa de Beethoven la quinta essència de l’home europeu, i que justifica l’elecció de l’Himne a l’alegria com a himne de la Unió Europea. En aquest sentit van ser molt adients les paraules finals d’Angela Merkel el passat 9 de juliol al Parlament Europeu, en el discurs amb motiu de la cessió de la Presidència de la Unió Europea a Alemanya. Merkel va acabar amb una nota personal i parlant de la Novena simfonia: “Deixin-me acabar amb una reflexió personal. Sóc melòmana, i per tant és per mi una gran joia que la nostra presidència s’escaigui en un any especial: el desembre el compositor de l’Himne d’Europa, Ludwig van Beethoven, compliria 250 anys. Aquesta Novena simfonia em continua omplint com ho ha fet sempre. Cada vegada que l’escolto hi descobreixo quelcom de nou que m’afecta i m’impressiona. Això també passa amb Europa, la podem redescobrir constantment, i encara m’impressiona. I deixin-me acabar amb el desig que a Europa ens guiï el misatge d’aquesta música, la idea de la germandat i la concòrdia.”

Trobareu l’obra completa de Beethoven en aquest enllaç de Spotify. 

Toni Pascual
Núvol