Cerca de notícies

Enquesta

El Mozart més romàntic, al Palau

16/12/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/esborrany-automatic-139712

L’OCM s’acomiada de l’any 2020 amb Maria João Pires al piano

El proper dimarts 22 de desembre a les 20:00 hores del vespre, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae retornarà al Palau de la Música Catalana per oferir una vetllada amb un repertori centrat únicament i exclusivament en la figura de Mozart.

L’orquestra dirigida per Tomàs Grau ens té cada cop més acostumats als grans noms amb qui comparteix programa: la Covid no ha fet excepcions i, per a l’ocasió, la portuguesa Maria João Pires serà la solista que pujarà a l’escenari per interpretar el Concert per a piano i orquestra núm. 20 KV 466. Podríem enumerar nombroses raons per les quals aquesta obra és una de les més estimades i, alhora, més complexes del geni de Salzburg. Mozart va compondre aquest concert l’any 1785, quan ja s’havia alliberat del seu contractant —l’arquebisbe de Salzburg— i gaudia de gran fama a Viena, on la població, que especialment apreciava la seva interpretació al piano, va veure la llum de dotze concerts nous —del núm. 14 al núm. 25— entre 1784 i 1786. La tonalitat menor que va utilitzar va ser una tria atípica en el seu corpus concertístic, si bé dues de les partitures més icòniques que varen sortir de la seva ploma també van imitar el gest: sembla que la tonalitat de Re menor, en Mozart, tenia un significat especial, i la va establir com la més fosca de les tonalitats.

El concert comença amb un tema d’acords sincopats que recorda a l’obertura de Don Giovanni i en el qual s’anticipa el dramatisme i la complexitat de tota l’obra; el piano, en comptes d’imitar l’orquestra, respon subtilment amb un elegant recitatiu alternatiu que genera una tensió amb el conjunt que ni tan sols el segon tema podrà alleugerir. El segon moviment introdueix una romança serena que suposa una delicada claror més propera a l’estil clàssic del compositor. No obstant, aquesta secció no acaba de fer oblidar la penombra anterior del tot degut a la breu irrupció d’un interludi dramàtic en Sol menor que el pare de Mozart va qualificar de “part sorollosa amb tresets ràpids”. El tercer moviment s’inicia amb un desafiament a l’orquestra per part del piano, que no coneixerà descans en tot l’Allegro assai. L’ambient violent d’aquest finale, però, serà vençut inesperadament per un canvi de tonalitat a Re major —igual que en Don Giovanni—, moviment que el musicòleg alemany Alfred Einstein va descriure com «el gest cortés d’un gran senyor que vol deixar en els seus convidats una amistosa impressió». Els romàntics adoraven la història de Mozart, però de la seva música desenfadada i passada de moda poc tenien a dir: no és sorprenent, doncs, que aquest concert es diferenciés de la resta del repertori mozartià i fos el més apreciat durant el segle XIX. La seva obscuritat i la bellesa ombrívola dels seus temes casaven millor amb el caràcter turmentat de l’època posterior a Mozart i aquest concert va esdevenir un dels preferits de Beethoven, que el va prendre com a inspiració pel seu concert en Do menor, i Clara Schumann, que l’interpretava regularment i a dia d’avui es conserven les cadenzes que va compondre pel concert.

Seguidament, l’orquestra s’enfrontarà a la partitura de la darrera simfonia que Mozart va compondre, la Simfonia núm. 41 KV 551, també coneguda com a Júpiter. Descrita pel legendari Claudio Abbado com una “de les millors composicions de Mozart”, aquesta obra escrita en Do major presenta una força emotiva sense precedents en el gènere simfònic: el compositor salzburguès va assolir el punt culminant que donaria pas a les melodies desesperades de les grans obres del segle XIX, les quals sovint han ofuscat el canvi musical —i emotiu— de les tres darreres simfonies de Mozart —que mai arribaria a escoltar—, compostes l’any 1788 en tan sols nou setmanes. La Júpiter és, fins i tot d’entre les tres, el més gran assoliment simfònic de Mozart: tot i que en l’Allegro vivace no duu a terme cap innovació reveladora, Mozart desenvolupa i recupera tots els temes introduïts amb gran mestratge —fins i tot la picada d’ullet que fa a l’Un bacio di mano— i recorre en diverses ocasions a l’ús de la fanfara, fet que convida a abraçar la relació entre la música i el déu romà que dona sobrenom a la simfonia —tot i que el va establir pas el compositor. L’Andante cantabile enfronta el primer tema, més serè, amb un segon que corteja amb un dramatisme i una foscor poc comuns en els segons moviments. Els instruments més greus de l’orquestra tantegen en aquesta part de l’obra, igual que en l’anterior, amb escales cromàtiques descendents en certs passatges. Al tercer moviment, el Menuetto, Mozart duu aquestes línies descendents a un primer pla sobre el qual es desenvolupa un canon provinent de la secció de vent fusta i imitada per la corda. Finalment, no s’exagera quan es parla del darrer moviment com una obra mestra dins d’una opus magnum en si: Mozart aplica el contrapunt après a partir de l’estudi de la música de Bach a una melodia d’un ànim gloriós i una heroïcitat exuberant, obtenint com a resultat una síntesi de l’extraordinari domini de la tècnica musical del compositor, que a la coda final s’atreveix amb una fuga a cinc veus a partir dels cinc temes que han sonat durant tota la simfonia. I és que qualsevol podria afirmar que Mozart va compondre la Júpiter com si fos la seva darrera simfonia.

Sobre què hauria aconseguit el geni de no haver mort prematurament, només podem especular. Però si hi ha quelcom evident i innegable és el fet que el proper dia 22 de desembre, l’OCM ofereix la possibilitat no només de gaudir d’un dels concerts que marcaria l’estil dels romàntics, sinó també —en paraules de George Grove— de “l’obra més gran escrita abans de la Revolució Francesa”. Podeu comprar entrades a través d’aquest enllaç. 

Loles Raventós
Núvol