Cerca de notícies

Enquesta

Entre el romanticisme i la contemporaneïtat

5/12/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/entre-el-romanticisme-i-la-contemporaneitat-139338

Emmanuel Pahud i l’OBC interpreten tres segles de repertori francès sota la batuta d'Ilan Volkov

Després d’un mes de concert en streaming a través de la plataforma digital de L’Auditori, els propers 11, 12 i 13 de desembre el públic podrà tornar a gaudir de la música en directe de l’OBC, que interpretarà tres segles de repertori francès sota la direcció d’Ilan Volkov —substitució d’última hora de Kazushi Ono— i amb Emmanuel Pahud com a solista. El concert també es podrà visualitzar durant 30 dies gratuïtament a L’Auditori Digital.

La vetllada s’obrirà amb la Simfonia número 1 en do major de Georges Bizet, composta l’any 1855, pocs dies després del seu dissetè aniversari. El compositor francès, que en aquella època encara estudiava al Conservatori de París, molt possiblement es va inspirar en la Simfonia número 1 en re major de Charles Gounod, obra que havia arranjat per a piano a quatre mans. Així doncs, no és coincidència que la peça de Bizet prengui com a model i desenvolupi alguns motius de la simfonia del seu mestre; si bé és igualment cert que, malgrat constituir una obra de joventut, la creació de Bizet és superior a la de Gounod. La simfonia està estructurada en quatre moviments en els quals Bizet ens fa partícips de la seva inusitada confiança en l’encant de les seves melodies i la frescor del seu so. El compositor, amb aquesta partitura entusiasta i primerenca, bé podria haver rebut l’elogi que, més tard, li dedicaria Txaikovski per «una música sense pretensions de profunditat, però encantadora en la seva honesta simplicitat, tan vigorosa, en cap cas artificial». Bizet mai no va arribar a escoltar la simfonia; de fet, ni tan sols la va publicar. Després de morir a l’edat de trenta-sis anys, el manuscrit va quedar en possessió de la seva esposa Geneviève, la qual el va regalar al compositor Reynaldo Hahn. Aquest no considerà la partitura mereixedora de cap atenció especial i, en conseqüència, fins que no va donar-la l’any 1933 al Conservatori de París, ningú no va saber res de la seva existència: ja havien passat, però, vuitanta anys des de la data de composició.

El Concert per a flauta de Marc-André Dalbavie, estrena nacional de l’ocasió, donarà la benvinguda a l’escenari d’Emmanuel Pahud, cèlebre flautista i solista de la Filharmònica de Berlín. L’obra, que data de l’any 2006, va ser especialment composta per a Pahud i és una perfecta síntesi dels interessos del compositor. I és que Dalbavie, conegut especialment per la seva experimentació amb el color i la textura del so, converteix el Concert per a flauta en un constant estudi no només del timbre, sinó també de la relació entre solista i orquestra. Així doncs, flautista i conjunt s’enllacen en una aventura de menys de vint minuts que, més que consistir en la tradicional confrontació entre ambdós blocs, esdevé un joc simultani per veure qui aconsegueix dominar l’altre en el món on coexisteixen. Per aquesta raó, no només comencen i acaben simultàniament, sinó que interaccionen passant-se la pilota de manera contínua durant tota la peça. Aquesta es caracteritza sobretot per un alt nivell de virtuosisme —present des dels arpegis inicials— fet a mida per a l’agilitat i gràcia naturals de la interpretació de Pahud, però també la facilitat amb què Dalbavie aconsegueix transcriure textures molt clares i definides a través d’un color complex. I és que, malgrat adherir-se sense dificultats a la nostra contemporaneïtat, aquest concert ens remet en molts aspectes a la tradició: des de la cura del color pròpia de la tradició francesa fins a l’ús d’una orquestra de proporcions similars a la mozartiana i d’una estructura de l’obra —ràpid-lent-ràpid— més aviat clàssica.

El concert finalitzarà amb la interpretació del Prélude à l’après-midi d’un faune de Claude Debussy, pont fonamental entre la música dels segles XIX i XX. Inspirat en l’obra homònima de Mallarmé, aquest poema simfònic marca per partida doble l’inici d’una producció orquestral significativa del compositor francès i un punt d’inflexió en la història de la música. Originalment, Debussy havia planejat una composició dividida en tres parts; l’òpera Pelléas et Mélisande, però, va irrompre al seu pla creatiu i, en conseqüència, tan sols la primera —el Preludi— arribà a veure la llum. Novament ens trobem amb una obra on tant la flauta com el color tímbric juguen un rol important: la peça s’obre amb un solo per a l’instrument de vent que ens remet al suggeridorament sensual ambient on el faune contempla, sota la càlida llum del sol de la tarda, les nimfes del bosc. El tema —reorquestrat, amb variacions, enmig d’altres melodies— s’anirà repetint contínuament al llarg de l’obra. L’erotisme de l’escena, la fascinació no corresposta sentida per la criatura mítica, es transmet al públic amb un excel·lent tractament de l’harmonia i el so, els quals construeixen un estat musical de somni lleuger i evanescent malgrat l’ús d’una plantilla orquestral sencera.  

Loles Raventós
Núvol