Cerca de notícies

Enquesta

‘Traviata' confinada

2/12/2020 |

 

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1888386-traviata-confinada.html

El Liceu s’anirà adaptant a la situació de la pandèmia ampliant funcions més enllà dels caps de setmana per donar alternatives als espectadors de fora de Barcelona

Sense dei­xar d’obeir les ordres de les auto­ri­tats sanitàries, es manté el pols al Liceu. L’estrena de La Tra­vi­ata, pre­vista per al 5 de desem­bre, s’ha avançat un dia (diven­dres, 4) per poder ven­dre el màxim nom­bre d’entra­des. Tot i que les sales poden obrir fins al 50% d’afo­ra­ment, es manté el límit de 500 espec­ta­dors. També s’està con­tac­tant amb tots els espec­ta­dors que tenien entrada en cap de set­mana i que viuen fora de Bar­ce­lona per ofe­rir-los altres ses­si­ons com ara el 8 i el 16 de desem­bre. Són dates noves que han de per­me­tre espon­jar l’afo­ra­ment. Tot i això, el direc­tor gene­ral del Liceu, Valentí Ovi­edo, i el direc­tor artístic, Víctor García de Gomar, con­fien que a par­tir de dilluns s’aixe­qui el límit de 500 espec­ta­dors per a sales com el Liceu. Pel direc­tor artístic, no té gaire sen­tit aquesta res­tricció si es té en compte el volum d’aire que hi ha al Liceu i que fa molt impro­ba­ble el con­tagi dins de la sala (en la qual s’ha orde­nat un accés gra­dual i es man­te­nen les con­sig­nes de gel, distància i mas­ca­reta). Vio­leta, la pro­ta­go­nista de La tra­vi­ata, mor de tuber­cu­losi, una malal­tia que va obses­si­o­nar els lli­bre­tis­tes de finals del segle XIX. Ter­ri­ble paral·lelisme, ja entrat el segle XXI, en què l’obsessió i la lluita és con­tra la Covid-19. Tot i les difi­cul­tats, demà es posa­ran a la venda les entra­des de la sessió Under35, pro­gra­mada per dia 7.

Si la res­tricció del límit con­ti­nua, el direc­tor artístic ja adver­teix que es pro­duirà una situ­ació molt des­a­gra­da­ble: haver de deci­dir “salomònica­ment” quins són els abo­nats que poden veure un dels títols més cele­brats pels espec­ta­dors lírics i quins en que­den fora. El Liceu con­fia que s’eli­mini el límit després d’haver pre­sen­tat infor­mes sobre la cir­cu­lació de l’aire dins la sala i els pro­to­cols d’actu­ació.

Spe­ranza Scap­pucci, direc­tora musi­cal, torna al Liceu, on ja va diri­gir cor i orques­tra fa dos anys. Està molt satis­feta de l’entrega, tot i les difi­cul­tats dels pro­fes­si­o­nals del Liceu. El cor hi actuarà amb mas­ca­reta i ha cal­gut redis­tri­buir els músics a l’orques­tra per man­te­nir la distància. Ara cadascú té el seu faris­tol, fet que difi­culta seguir la par­ti­tura, “perquè abans un girava el full i l’altre seguia tocant”. Un ele­ment molt sen­zill, però que difi­culta, fins i tot, poder-se sen­tir entre ells per aco­blar la música. La pro­ducció ini­cial pre­veia man­te­nir La tra­vi­ata amb totes les caba­lette en les àries de les solis­tes, però la situ­ació actual ha acon­se­llat eli­mi­nar alguns frag­ments (que ja es tallen habi­tu­al­ment) d’aquesta par­ti­tura. Per Scap­pucci, que se sent molt iden­ti­fi­cada amb la sen­si­bi­li­tat d’aquesta par­ti­tura, l’òpera “no té gènere”. Sí que admet que la seva manera de diri­gir implica lide­rar l’orques­tra, però també hi incor­pora apor­ta­ci­ons, una carac­terística de les direc­ci­ons més joves. De Gomar des­taca que la direcció musi­cal per­met una mirada “molt àgil”, amb “un tempo ver­ti­ginós”.

La posada en escena de David McVi­car (que tras­llada la direc­tora repo­si­tora Marie Lam­bert al Liceu) pre­senta, en parau­les de De Gomar, “una nova víctima de la hipo­cre­sia social”. Efec­ti­va­ment, Lam­bert acla­reix que la peça marca dues comu­ni­tats: la bur­ge­sia con­ven­ci­o­nal i el món inter­medi, “ple de gent que és capaç de gau­dir”. Vio­leta arri­barà a París amb la intenció de situar-se en l’alta soci­e­tat. Per a ella, el poder han estat els diners. Con­fon riquesa amb feli­ci­tat. Per això, en el famós brin­dis, en què apa­rent­ment tot llu­eix generós, no hi ha la inten­si­tat de la feli­ci­tat poste­rior. És quan Vio­leta des­co­breix l’amor amb Alfredo que entén quina és la brúixola de la vida.

Fins a qua­tre Vio­le­tes

En aquesta pro­ducció, hi haurà fins a qua­tre Vio­le­tes. Una opor­tu­ni­tat única, segons De Gomar. Inter­pre­ten aquest paper Kris­tina Mkhi­taryan, Pretty Yende i Lisette Oro­pesa. En la dar­rera funció, el 30 de desem­bre, s’hi afe­girà la soprano alba­nesa Ermo­nela Jaho com a quarta Vio­leta, fet que per­metrà als espec­ta­dors “col·lec­ci­o­nar qua­tre pos­si­bles ver­si­ons” del per­so­natge. De fet, insi­nua De Gomar, la situ­ació extra­or­dinària que vivim podria impli­car haver de con­fi­nar-ne alguna i bus­car un recanvi. Per sort, cele­bra el direc­tor artístic, hi hau­ria prou can­tants a Cata­lu­nya amb capa­ci­tat per sal­var aquesta com­plexa par­ti­tura, si bé el repar­ti­ment triat pel Liceu és dels més ade­quats per al paper. Per evi­tar con­ta­gis, els solis­tes es fan PCR set­ma­nals i, en cas que algú donés posi­tiu, cal­dria aïllar també els com­panys solis­tes d’escena.

Lisette Oro­pesa viu molt un paper que és generós. La soprano asse­nyala que, encara que La tra­vi­ata sigui una òpera sobre la qual plana la mort, una dolo­rosa tragèdia, també és l’òpera “de l’espe­rança i de l’amor”. Pretty Yende, en canvi, tot just va debu­tar en aquest paper fa un any i, en cada pro­ducció, encara hi des­co­breix noves face­tes. Aquesta pro­posta és una pro­ducció del Liceu, l’Òpera Esco­cesa (Glas­gow), l’Òpera Naci­o­nal Gal·lesa (Car­diff) i el Tea­tro Real (Madrid). 

JORDI BORDES
El Punt/Avui