Cerca de notícies

Enquesta

Reflexió i reivindicació es donen la mà al Liceu

26/11/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/esborrany-automatic-137909

El teatre barceloní organitza una jornada de música i silenci per reclamar el 50% d'ocupació

Una de les conseqüències de la pandèmia ha estat la implementació d’un reguitzell de pautes, recomanacions i prohibicions, de vegades mal explicades, sovint de vida efímera, que han acabat regulant la nostra vida fins a extrems que fa un any hauríem considerat impensables. Ara som ja uns experts en fases de desconfinament, horaris de tocs de queda i, darrerament, també en quotes d’ocupació. Després de veure les òperes retallades per acabar a les deu de la nit i reduir els assistents al 50%, el mantra actual pel que fa a la cultura és “topall de 500 persones”.

12 hores de Vexations de Satie al Liceu
En els pitjors dies de la primera onada els habitants del pobles més petits de Catalunya es queixaven de mesures que tenien sentit a les grans urbs però que passaven a ser absurdes en llocs on perfectament es podia, per exemple, sortir de casa i endinsar-se al bosc sense creuar-se amb ningú. Aquesta uniformització poc raonada de les directrius està afectant ara —a la inversa, això sí— els grans equipaments culturals del país: en el seu cas, traçar la ratlla a les 500 persones provoca situacions com la viscuda ahir al Gran Teatre del Liceu: una ocupació d’una mica més del 21%, els blocs laterals totalment buits i una mitjana de tres persones per filera.

El teatre de la Rambla, que havia recuperat amb èxit la seva activitat amb un 50% de l’aforament a les funcions de Don Giovanni, va voler visibilitzar el resultat de la nova mesura quan s’aplica a un recinte de les seves dimensions (14.000 m2, en paraules del director Valentí Oviedo) convidant 500 persones a presenciar l’assaig a la italiana (és a dir, amb orquestra i cor però sense moviment escènic) del primer repartiment de La Traviata, les funcions de la qual comencen el 5 de desembre amb una gran incertesa: s’han venut 15.000 entrades i ara els responsables han de decidir qui en podrà fer ús. El director general Oviedo i el director artístic, Víctor García de Gomar, van comparèixer a l’escenari abans de començar per fer palesa la seva disconformitat i cridar a les autoritats sanitàries a reconsiderar la seva postura. Oviedo, normalment una persona calmada i moderada, va deixar intuir en el seu to el seu cansament i certa amargor pel que suposem han estat moltes hores de feina per donar resposta als canviants requeriments.

Darrerament 4.33 de Cage està servint alhora com a protesta muda, com a reivindicació del paper de les arts en la nostra societat i com a comunió entre artistes i públic ara que tots tenim tan present la necessitat que tenen uns dels altres

Abans de donar pas a la directora de les properes funcions, Speranza Scappucci, l’orquestra, el cor i el director titular, Josep Pons, van dur a terme la interpretació de 4.33, de John Cage. Es fa difícil decidir quina era la veritable intenció del compositor per proposar una peça sense música més enllà de constatar que Cage era un estudiós de la relació entre so i silenci, però observem que darrerament aquesta partitura en blanc està servint alhora com a protesta muda, com a reivindicació del paper de les arts en la nostra societat i com a comunió entre artistes i públic ara que tots tenim tan present la necessitat que tenen uns dels altres. El silenci de la sala i dels músics hauria de representar un crit eixordidor per denunciar l’abandó que estan patint les indústries culturals durant aquesta època convulsa.

L’assaig es va seguir amb atenció i força complicitat entre el pati de butaques i els solistes, amb continus aplaudiments i total absència de tos (coses de la pandèmia!). No és aquest el moment de valorar el rendiment dels músics: no oblidem que vam presenciar un assaig on sovint els cantants apunten més que canten i es permeten rectificacions i relliscades. Si cal dir que resulta molt complicat sentir el caliu d’una sala tan buida, les dimensions de la qual de cop es van fer més presents que mai.

La jornada de reflexió ha tingut un final per recordar: la interpretació de la peça-monstre de Satie Vexations sense públic i durant 12 hores ininterrompudes a càrrec del pianista Francesco Tristano (aquest matí ens hem llevat amb la sorpresa de veure Víctor Garcia de Gomà agafant-li el relleu a estones). El mateix director artístic del teatre ens explicava la intenció d’aquesta “acció”: contraposar el silenci de Cage amb la repetició obsessiva i l’obstinació de Satie. D’aquesta manera colpidora el Liceu ha posat sobre la taula la petició que les autoritats reconsiderin el paper de la música i la cultura en aquesta crisi i s’ha autoreivindicat com un actor fonamental. 

Meritxell Tena
Núvol