Cerca de notícies

Enquesta

In Seven Days

14/11/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/in-seven-days-134713

L’obra de Thomas Adès arriba a L’Auditori de la ma de l’OBC, Neus Estarellas i Josep Caballé

«Déu digué: Sigui la llum. I la llum fou.» (Gn 1,3) En un univers confós i caòtic, de tenebres i obscuritat absoluta, només la presència de l’antítesi d’aquests elements és capaç de capgirar l’ordre de les coses. Així doncs, no hi ha cap altre fenomen que la llum per establir una escletxa en aquest garbuix de no-res. Quan aquesta tenyeixi l’espai, tindrem el dia. Quan regni la fosca de nou, la nit. Déu ho anomenà així, i així fou. S’esdevingué el dia primer. Un dia primer que no només ha romàs gràcies al capítol que enceta l’escriptura bíblica, també amb els vuit minuts inicials de l’obra de Thomas Adès, In Seven Days, op. 25 (2008) per a piano, orquestra i imatge en moviment que interpretarà la pianista Neus Estarellas i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), conduïts pel director d’orquestra Josep Caballé, juntament amb la creació visual de Tal Rosner el divendres 20 de novembre a les 19.00 h a L’Auditori, i que es podrá seguir en directe a través de la plataforma Auditori Digital.

In seven days
L’obra musical d’Adès es construeix simbiòticament amb la imatge i el seu poder al·lusiu. Així, la Paraula de Déu que hi hagué a l’inici i que fou la responsable de la vida a la Terra (Joan, 1,1-3), ens és revelada per la seva absència. Música i imatge invoquen el Verb, perquè l’acció divina no pot dir-se de nou en la seva forma primigènia. Tot, però, ens hi remet: la composició s’estructura en set moviments, talment com els set dies de la Creació, amb el reforç evident del títol que reben cadascun d’ells, fent referència a les set fases creatives del Senyor. El «ballet d’imatges» de Rosner és també una multipantalla dividida en sis espais que, finalment, conflueixen en un setè i últim, on el que ens mostra la pantalla i l’escenari físic es mesclen per tornar a la imatge inicial: «Al començament Déu creà el cel i la terra. La Terra era confosa i deserta i la tenebra cobria l’abisme, però l’esperit de Déu aletejava damunt les aigües.» (Gn 1,1-2). A més, com el compositor britànic anotà «la història s’estableix com un conjunt de variacions sobre un mateix tema, reflectint l’estructura de dues parts de la història. Els dies u, dos i tres es complementen amb els quatre, cinc i sis. En el setè dia el tema es presenta en la seva forma més simple.»

El tema musical s’assimila doncs a la preocupació per l’origen, una de les qüestions humanes que més disciplines ha abraçat. Des de la ciència i la tecnologia a la religió i l’art, l’estar vius suscita una pregunta que es manté en incógnita, però precisament perquè en aquesta rau la seva importància. Adès ho té clar: In Seven Days (2008) no pretén donar respostes, només recuperar l’admiració —elthaumazein— que provoca el saber que existim. Per això, a mesura que ens endinsem en la saga del Gènesi traslladada en el terreny musico-visual, notem com anem divergint en dos camins que s’allunyen, però alhora es complementen: «els baixos estridents […] evoquen a les criatures terrestres, mentre que les flautes dringuen […] anunci[ant] les criatures del cel», talment com analitzava el crític musical del New York Times, Anthony Tommasini, en motiu de l’estrena de l’obra que tingué lloc el 28 d’abril de 2008. Fins que arribem al setè moviment: «Contemplació», de poc més d’un minut de durada.

Perquè la contemplació de les coses que provoca que el thaumazein, l’astorament davant l’inconegut, no dura més que això: seixanta segons li basten a Adès per despullar el seu tema fins als ossos i recuperar-lo, de nou, en la seva versió més nua. Talment com succeeix en la Creació bíblica, on s’explica que Déu es pren el darrer dia per descansar, el compositor britànic clou en el setè dia —en el setè moviment—, la pregunta que ha anat desglossant. Contempla així la pròpia creació en la seva faceta més desabrigada. Gairebé només sentim les notes fines del piano que ens arriben com gotes de pluja, com si haguessin de fondre’s en el mar que veiem projectat de fons. La «meravella que el món sigui», per dir-ho com Wittgenstein, es manifesta així: subtilment però assossegada, mentre la melodia va fonent-se en el silenci i s’anuncia que el procés de creació del món ha estat finit. Sols ens queda ara poder-lo albirar: música i imatge retornen a la Paraula, trinitat desvelada durant trenta minuts que torna a ser u.  

Ivet Zwatrzko i Pou
Núvol