Cerca de notícies

Enquesta

Maria Hinojosa. El discurs d'una artista del segle XXI

6/11/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/maria-hinojosa-el-discurs-duna-artista-del-segle-xxi-132540

“Si em donen temps per treballar m’atreveixo amb tot”

La soprano Maria Hinojosa és una ‘rara avis’ que s’ha guanyat, pas a pas, el respecte del complex i competitiu món del cant. Ho ha aconseguit a base de treball, talent, ductilitat i, sobretot, d’una personalitat única i intransferible que li permet moure’s amb la mateixa autoritat en els repertoris més diversos. Especialista de la música antiga, imprescindible per a la creació musical contemporània del nostre país, aplica el mateix rigor quan interpreta un musical o cançó popular. Aquesta llibertat amb què gestiona la seva carrera l’aplica també a un discurs crític, reflexionat i profund sobre el que envolta la seva professió. Entre assajos al Liceu i viatges per recollir al seu fill a l’escola, ens ha concedit una bona estona per fer un repàs de la seva trajectòria.

El primer que m’agradaria saber és com ho fas per conciliar una carrera internacional de soprano com la teva amb la vida familiar.

Gràcies a la tribu! Jo sóc mare i tinc un fill de cinc anys a càrrec meu. Si no fos per l’ajut de la meva família seria impossible. Per sort, em donen molt suport. El meu fill ha viscut aquesta vida de viatges constants des que va néixer i, en certa manera, hi està acostumat. A més, la meva carrera es desenvolupa en bona part a l’estranger i això no facilita les coses. Però ho portem bé!

Dius que desenvolupes gran part de la teva activitat fora del teu país. Creus que falten oportunitats aquí pels cantants de casa nostra?

Sense dubte! Costa molt construir una carrera a Espanya. Hi ha poques oportunitats pels cantants d’aquí, especialment en els teatres importants, com el Liceu o el Teatro Real. Sap greu veure com, per rols secundaris i fins i tot per les parts més petites, aquests teatres, a causa d’interessos i acords amb agents i representants, contracten cantants de fora. I més tenint en compte la qualitat que tenim els d’aquí i com se’ns valora a l’estranger. Hi ha col·legues que estan cantant en primers teatres a escala internacional i no poden fer-ho aquí. I et parlo de cantants com Alejandro Roy, que ha estat protagonista al MET de Nova York amb Turandot i aquí gairebé no té oportunitats. Si a això afegim que, en general, els nostres teatres no tenen cultura formativa, la situació esdevé encara més greu. Potser la crisi de la Covid farà que es doni més oportunitats al talent de casa. Tant de bo!

El sistema de treball en els teatres d’òpera o, si més no, en determinats teatres, està antiquat. És un sistema molt jerarquitzat que no facilita la col·laboració entre directors i intèrprets, que per a mi és clau

T’has especialitzat sobretot en el repertori barroc i la música contemporània. És una decisió voluntària o una conseqüència d’aquesta situació que comentes?

Em sento còmoda i capaç d’adaptar-me a qualsevol repertori. Tant la música antiga com la contemporània —en totes les seves variants— m’encanten, però també l’òpera. He interpretat diversos títols de Mozart, que vocalment em va molt bé, i ben aviat cantaré Fiordiligi, de Così fan tutte. Però, com et dic, aquí no és fàcil que et donin primers papers i segons quins altres ja no m’interessa fer-los. El belcanto m’agrada i si els teatres m’oferissin papers interessants en aquest repertori acceptaria encantada, tot i que no és el repertori que em motiva més. Per a mi és indispensable que el projecte m’estimuli, sigui de l’estil que sigui.

Per altra banda, trobo que el sistema de treball en els teatres d’òpera o, si més no, en determinats teatres, està antiquat. És un sistema molt jerarquitzat que no facilita la col·laboració entre directors i intèrprets, que per a mi és clau. Encara tractem el director musical com a Maestro quan hauria de ser un col·lega més, que t’ajudés i et digués les coses de manera clara i directa, cosa que sovint no passa.

En aquest sentit, el fet de ser dona complica més les coses encara avui dia?

I tant! Jo m’he trobat en situacions tan absurdes com que el director demanés, sobre un tema qualsevol, l’opinió només als homes del cast! De vegades no et sents respectada en segons quins contextos. Per altra banda tinc la sensació que això està canviant lentament, principalment perquè les joves generacions ja no toleren determinades actituds.

Mai has tingut cap problema en apropar-te sense complexos a estils allunyats de la música clàssica. D’on prové aquesta versatilitat teva?

Sí, he fet de tot. Des de petita he cantat tant música pop com copla, clàssic o jazz. Els meus gustos són molt eclèctics en aquest sentit i, si musicalment el projecte és interessant, m’hi llenço. Com el que hem engegat amb el guitarrista Eduard Iniesta, on interpretem tant Händel com els Beatles. O des dels musicals que he fet amb en Xavier Albertí, on he après molt, fins a la música del Renaixement. De fet, si em donen el temps necessari per treballar, m’atreveixo amb tot. Fins i tot, si cal, amb Wagner!

I com abordes des d’un punt de vista tècnic i estilístic cadascun d’ells?

Pel que fa al cant modern la tècnica és diferent, però has de treballar-la amb el mateix rigor. A menys que vulguis cantar ranxeres com en Plácido Domingo, que ho fa amb un estil purament operístic! En la música moderna, la posició de la laringe, la impostació, la manera d’utilitzar els ressonadors ha de ser diferent. Però el que és igual en tota mena de música és que cal entendre les característiques de cada gènere i, en aquest sentit, els enregistraments dels grans de cada estil són un referent ideal.

Darrerament has estat molt activa a Barcelona. Vas interpretar amb la Banda Municipal una obra tan monumental com El llibre d’Urizen, de Jacob de Haan, a partir de l’obra de William Blake i has estat assajant al Liceu una de les peces de Sis Solos Soles que, malauradament, s’ha hagut de posposar.

El primer que vull dir és que treballar amb la Banda i amb un director com José R. Pascual-Vilaplana és un plaer i un luxe. Hi ha un cert prejudici amb la música per a banda i és totalment injust perquè el nivell musical del conjunt és altíssim i hi ha un repertori molt interessant, com aquest Llibre d’Urizen. És difícil adaptar-se a cantar acompanyada només per instruments de vent, i sobretot amb tants de metall pel volum de so. En aquest cas, com que l’obra inclou narrador, l’autor ja especifica que cal una petita amplificació per igualar volums. El més complicat d’aquesta obra ha estat adaptar-me als constants canvis d’estil vocal però, sobretot als sobtats canvis d’estats d’ànim, emocionals.

En el cas de Sis Solos Soles, que ja hem enregistrat i que el teatre ha confirmat que es farà tot just sigui possible, l’escriptura vocal i l’estil musical és molt diferent, gairebé oposat. D’entrada, la música d’Agustí Charles, de qui ja he interpretat altres obres, sembla difícil però quan t’hi endinses tot adquireix sentit. La línia vocal és molt despullada i s’apropa molt a la parla. L’obra és una mena de La veu humana, de Poulenc/Cocteau, però tractada amb una gran dosi d’humor negre.

Maria Hinojosa (imatge de May/Zircus)
Un altre títol en què has destacat i que ha estat premiat recentment és Je suis narcissiste de Raquel García Tomás.

Sí, m’ho vaig passar molt bé amb aquesta producció, tant en l’àmbit musical com teatral, que és un vessant important. A més, la Raquel em coneix bé i va escriure el paper pensant en mi. Tant és així que, fins i tot, hi ha números que em fa cantar estil pop, com la Madonna! Aquest és un dels aspectes que més m’agrada d’interpretar música contemporània, poder parlar de tu a tu amb els compositors, discutir el que s’adapta millor a les teves característiques i modificar el que sigui necessari. Així és com es treballava en el món de l’òpera fins a començaments del segle XIX. Els compositors escrivien en funció de les característiques vocals dels cantants. En aquest sentit, la col·laboració amb la Raquel va ser de total complicitat.

L’altre repertori amb què t’has llaurat una gran reputació a escala internacional és la música antiga.

En el cas de la música del renaixement i del barroc tracto sempre d’anar als orígens, entendre com vivien i què pensaven la gent d’aquella època. I, és clar, com feien música. Cada període té les seves dificultats. L’afinació particular del Renaixement, que és importantíssima o la riquesa de l’ornamentació en el barroc. Cal tenir en compte que el que actualment anomenem simplement trino, a l’època barroca tenia multitud de variants i matisos diferents. Tot això és imprescindible conèixer-ho.

Malauradament, la pandèmia està afectant tots els sectors i el musical no és una excepció.

La situació que estem vivint em produeix una profunda frustració i crec que el tancament dels teatres i la resta d’espais culturals és conseqüència de la poca sensibilitat del poder polític amb la cultura. Des de sempre que m’ha agradat escriure i, recentment, em van demanar un article sobre el tema des d’una perspectiva filosòfica i antropològica. Per a mi és evident, com han exposat tants i tants grans pensadors, que la parla, l’art i en definitiva la cultura és allò que ens ha fet evolucionar i que ens diferencia com a espècie. En definitiva, allò que ens fa humans.  

Antoni Colomer
Núvol