Cerca de notícies

Enquesta

Una orquestra per canviar-ho tot

30/10/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-orquestra-per-canviar-ho-tot-131356

El CCCB acull un debat dedicat a la formació de Pau Casals

Per un instant, provin d’imaginar-se que tenen una gran carrera, gaudeixen de molt de prestigi i tenen molts contactes cultivats a l’estranger, i ho deixen tot per anar a viure a una ciutat en què la seva professió no gaudeix de massa bon reconeixement. Doncs, el mateix trajecte va fer Pau Casals als anys vint: ho va deixar tot per tornar als seus orígens i lluitar per un sector musical barceloní empobrit i titllat de provincià. El vendrellenc va aconseguir posar la capital de Catalunya al focus d’atracció cultural a escala mundial amb tenacitat, compromís social i una proposta mai vista al principat: l’Orquestra Pau Casals.

El passat dimarts 27 d’octubre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir lloc una nova entrega de Diàlegs amb Música dedicat al record de l’OPC. L’acte, que es va celebrar pocs dies després del centenari de l’estrena de l’orquestra, va ser una iniciativa de la Fundació Pau Casals i va comptar amb la saviesa i anècdotes del director d’orquestra Pedro Pardo, l’investigador Pepe Reche i la historiadora Tona Montserrat, tots ells moderats pel musicòleg Xavier Chavarria.

Un breu documental de 3 minuts va precedir la interpretació de les Trois Romances sans paroles op.17 de Fauré en mans del violoncel de Lluc Pascual i la pianista Yoko Suzuki. Una actuació que donà pas a un debat dels experts, convertit pràcticament en una conversa d’amics i entusiastes de Casals gràcies al pragmatisme i progressió discursiva de Chavarria.

L’estrena de l’OPC va ser, sens dubte, el moment més culminant de tants esforços per tirar endavant un projecte com aquell, una posada en societat crucial per fer-se un lloc a l’imaginari comú de la ciutat. El 13 d’octubre de 1920 va tenir lloc al Palau de la Música el primer concert, dels més de 300 que van oferir, en què es va programar la III Suite de Bach, la Vuitena Simfonia de Beethoven, Els ideals de Liszt i Ma mère l’Oye, una obra que Maurice Ravel havia escrit tot just una dècada enrere i tota una aposta de Casals per creacions modernes. Unes obres d’alta volada a un espai privilegiat que van suposar tota una declaració d’intencions. Casals era un home autoexigent i alhora molt diligent amb l’orquestra. Tal va ser el nivell de pressió per la première que, en la preparació, va estar uns mesos sense poder dirigir els assajos, possiblement per l’esgotament, relegant la responsabilitat al seu germà Enric. Un esforç que, sense que calgués emmalaltir, el va portar a brillar amb el seu projecte.

Casals era un músic que volia fer arribar la música com a més gent millor. Malgrat brillar inicialment com a solista, va prendre molta experiència en la batuta dirigint orquestres a París, Londres i Praga, entre d’altres. El 1919 tornà a Barcelona, tot rebutjant ofertes sucoses a l’estranger, quan encara la ciutat arrossegava les conseqüències de la pandèmia de la grip. Casals va iniciar una aventura que feia temps que tenia present i va decidir formar una orquestra de 88 músics a la flor de la seva carrera. Una situació que posa en un compromís als que s’aferren massa a un pessimisme cada cop més nihilista davant la complicada realitat cultural.

Pujar el nivell musical de la ciutat implicava acollir els millors directors de l’època d’arreu del món. Prokofiev va tocar amb l’OPC com a piano solista, Stravinski, Schönberg, Falla, Lluís Millet i Gerhard van tenir l’ocasió de dirigir-la també. Casals creia que aquesta diversitat de directors aportaria nous aires i perspectives diferents a l’hora de fer música. Webern també va tenir l’oportunitat de portar-la al Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània de 1936, i la va definir com la millor orquestra que havia dirigit mai. La formació també va comptar en diverses ocasions amb la veu de Conxita Badia, l’excel·lència de la qual va ser lloada per Richard Strauss.

Aquesta diversitat s’expressava també a escala de repertori: l’orquestra pocs cops repetia una mateixa obra. Això ajudava a generar un so propi i precís que s’adaptava a la tècnica i color de cada gènere i època, tot creant una textura concreta per cada compositor. S’intentava programar amb sentit i es completaven els cicles, és a dir, si iniciava la primera simfonia de Beethoven, per exemple, s’havien d’interpretar totes seguides al llarg dels concerts.

Una família d’artistes

Reche va destacar la gran selecció i recerca d’artistes de la ciutat per donar cos a una formació amb un llistó molt alt, especialment en el quartet de trompes. A més, no només es buscava excel·lència tècnica: per a Casals, la qualitat humana era tant o més important que la vessant musical. El mestre Pardo va recordar que quan el compositor va arribar a Barcelona, es trobà amb poques formacions estables, essent la majoria de les orquestres conjunts musicals irregulars i poc professionalitzats que no reconeixien la seva forma de treballar. En endinsar-se en aquesta aventura, el director volia músics amb un gran compromís amb la formació i pagar-los el doble del que se’ls solia pagar, amb l’objectiu que accedissin a assajar amb freqüència. De fet, tot i que molts dels membres formaven part de l’orquestra del Liceu, compaginaven temporades i l’orquestra arribava a assajar dos cops al dia.

Com que en aquella època pocs músics podien viure de treballar en una orquestra, molts dels components de l’OPC eren artistes interdisciplinaris que participaven en ensembles que posaven música als cinemes, conjunts de festes majors i bandes de sales de ball. Un rerefons artístic divers que es combinava amb una barreja intergeneracional amb músics de la quinta de Casals i de les noves fornades d’intèrprets.

Per al vendrellenc, l’orquestra era “el més gran de tots els instruments”, una passió per la formació que va traslladar en el seu modus operandi. Una orquestra és un instrument d’instruments, un gran orgue en què cada tub és igual d’important, fet pel qual Casals buscava una harmonia entre músics que anés més enllà dels termes musicològics i abastessin la fraternitat entre els components. Tal era el punt de compenetració que quan assajaven obres, els instrumentistes que no tenien cap part en l’obra eren presents igualment a la sala.

Transcendir al món real
Com a gran admirador de l’obra d’Anselm Clavé, Casals volia evitar tenir una orquestra elitista i lluny de la realitat canviant de la societat industrial barcelonina. El fet d’haver arribat a peu de carrer i als col·lectius més marginats de la ciutat fa encara més llegendària la formació. Als seus viatges a l’estranger, el violoncel·lista va veure iniciatives i organitzacions que feien concerts accessibles a les classes obreres, tota una utopia al principat de principis dels anys vint.

El 1926, quan l’OPC estava més que assentada, Casals va aconseguir convèncer els dirigents de l’Ateneu Politècnic per fundar l’Associació Obrera de Concerts. A Barcelona hi havia molta classe obrera culturitzada i interessada per la clàssica i davant d’aquest públic assegurat, el director va posar la seva orquestra a disposició dels obrers en 6 concerts a l’any. Els socis, que en diverses temporades van ser més de 3.000, havien de pagar unes quotes simbòliques, molt lluny dels preus d’institucions com el Palau de la Música. Tampoc hi havia una assignació de zones o butaques als concerts, unes mesures que van aconseguir democratitzar la venda d’entrades.

El públic proletari responia amb fervor i es va anar creant una gran devoció mútua. De fet, en algunes ocasions veien estrenes de concerts abans que ningú, atès que se solien fer els seus concerts al matí quan la première pel públic adinerat era al vespre. Per mantenir l’interès de l’audiència popular, Casals va impulsar la revista Fruïcions amb prestigiosos col·laboradors com la pianista Blanca Selva i el músic Joan Llonguera.

El sacrifici de Casals
Cal tenir en consideració que el compositor es va endinsar en aquesta aventura sense tenir massa garanties ni certeses econòmiques. Als primers anys de vida era el mateix Casals qui sufragava l’orquestra, cosa que el va portar a acumular un deute milionari.

Xavier Chavarria va parlar d’una obvietat que sovint sembla que a una part de la població se’ls oblida: l’art musical contribueix a la realització de l’ésser humà. Més enllà de ser un gran director i cellista, Casals era un ideòleg que compartia la visió que l’art i la dignitat, la música i la llibertat són indissociables.

Tenint en compte que l’Associació Obrera de Concerts va durar uns 13 anys i l’Orquestra Pau Casals no va arribar a les dues dècades, l’impacte que va tenir la seva obra a la ciutat és meteòric. Barcelona es transformà en un pol d’atracció de la música europea i Toldrà i Gerhard en van ser dos grans exponents al pla internacional. La ciutat deixà de ser una capital incompleta; no només va ser un centre industrial, sinó també tot un referent cultural a la mediterrània.

Tota aquesta vida hespèrica es va escombrar espaventosament amb la victòria feixista, com si es tractés de la torre de Babel. Podem caure en la temptació d’especular sobre què hagués passat si no s’haguessin truncat tots aquells projectes. Això, però, seria fer “música ficció” com diria Reche. El què Tona Montserrat no vacil·la a afirmar és que som hereus del llegat de pioners com Casals i de tot el que va succeir en aquells temps. Sabem que és possible aconseguir un canvi de paradigma i revertir l’empobriment cultural del país, i per això cal recuperar l’esperit de Casals per impulsar i valorar formacions del territori perquè tinguin el prestigi que es mereixen. Sobretot, però, és necessari apropar-les al públic d’un nivell sociocultural més baix. Perquè, de què serveix tenir un gran talent si la població no s’enriqueix i no gaudeix de l’art alliberador de la música? Sense voler ser simplista, els músics han de ser més conscients que són un engranatge més de la societat, que la clàssica no és un món a part. El pòsit que van deixar els Cors Clavé i que encara es veu en la salut de ferro del món coral català potser també hi seria en l’àmbit orquestral si les coses haguessin pres una altra direcció. Lamentar-se, però, pel que ja no es pot canviar no serveix de massa: ara només ens queda fer perdurar la visió del món de Casals i no deixar mai d’estar-li agraïts per tot el que va fer.

La conferència al CCCB es va tancar amb la interpretació de Pohádka (Conte de fades per a violoncel i piano) de Leoš Janáček i, com no podia ser d’una altra manera, amb el Cant dels ocells. Tot i que l’acte es va poder materialitzar, les noves mesures anunciades recentment preocupen per la inauguració de l’exposició del Centenari de l’Orquestra Pau Casals programada el 24 de novembre al Museu de la Música. 

Pau Requena
Núvol