Cerca de notícies

Enquesta

Aliment espiritual

26/10/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/aliment-espiritual-130063

A propòsit de la carta oberta al govern italià de Riccardo Muti.

En una de les crítiques més brillants de les que s’han publicat a propòsit de l’inici de les representacions operístiques, al Gran Teatre del Liceu, del Don Giovanni de Mozart, el filòsof i crític musical Bernat Dedéu parlava obertament de la por social. Potser sigui aquesta emoció, una de les característiques més definitòries dels temps distòpics que ens ha tocat viure. Distòpia iniciada ja fa uns anys, però, on des del mes de març d’enguany, s’hi ha sumat una pandèmia mundial que ens ha fet adonar, vulguis o no, de l’inici d’uns temps nous prenyats d’incertesa. I també de por. En una societat tan marcadament pel pragmatisme i on el conegut epíleg de Joan Brossa del «Conec la utilitat de la inutilitat, tinc la riquesa de no voler ser ric», resulta ser una amenaça, també és evident que en l’imaginari col·lectiu costa molt d’entendre del perquè de la necessitat d’allò inútil. No pas per arxipopular i celebèrrim, una vegada més, ens veiem empesos a reivindicar i adonar-nos com el manifest La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine no és un assaig més, sinó un tresor que ens pot donar una mica de rumb i sentit a tot aquest despropòsit i disbauxa distòpics.

Itàlia, com sabem, va ser un dels primers països d’Europa que va patir més severament l’arribada del virus del SARS-CoV-2 i va ser catastròfic. Mentre a Itàlia ploraven els morts i ens alertaven del que ens venia a sobre, aquí vam decidir fer com si «allò d’Itàlia no anés amb nosaltres» i la cort d’ineptòcrates, catalans i espanyols, va tenir el valor de dir —vagin a les hemeroteques— que aquest virus difícilment arribaria al nostre país o, per no parlar, de la irresponsabilitat que va ser la celebració de les manifestacions del 8-M. I dir això no és sinònim d’oposició a la justa i lògica causa feminista. És dir el que va passar i de les tràgiques conseqüències posteriors i que es tradueixen en unes xifres d’infectats, morts i pèrdues econòmiques devastadores. Evidentment, ningú ha dimitit.

Molt em sembla que poc hem après de la primera onada del coronavirus i, així, hem posat el crit al cel per l’aplicació de l’estat d’alarma quan, en el fons, aquest ha arribat després del desastre col·lectiu. De tots i totes. Aquí, abduïts per un perillós individualisme traduït en una suma de microanarquismes, hem fet el que ens ha donat la gana i desconec si algú s’ha començat a plantejar si el gran índex de contagis en determinades franges d’edat pot tenir a veure amb l’empobriment cultural generalitzat i de la incapacitat de ser poeta. Ja ho va escriure Fernando Pessoa: «ser poeta és la meva manera d’estar sol».

Som incapaços de comprendre de com anar al teatre, assistir a l’òpera, dirigir-se a un auditori no és un acte social més com ho pot ser l’anar al bar o la discoteca, sinó una activitat de l’esperit

Sembla així que als països mediterranis i llatins desconeguem la intensitat de la tarda de lectura, d’escriptura, d’audició musical, però, sobretot, som incapaços de comprendre de com anar al teatre, assistir a l’òpera, dirigir-se a un auditori no és un acte social més com ho pot ser l’anar al bar o la discoteca, sinó una activitat de l’esperit. Malauradament, però, el relativisme imposat per polítics i gestors culturals del nostre país, en els darrers anys, ha portat a una confusió entre cultura i entreteniment. Prou que ho saben moltes sales de concert que veuen l’error que va ser la seva conversió en clubs de nit i que això ara, precisament, els impossibilita la seva obertura coma sala com sí ho poden fer teatres i auditoris. De moment.

Parlant de teatres i auditoris, però sobretot per l’existència encara d’unes icones associades a la cultura seriosa, no m’ha sorprès gens la carta seriosa d’una figura de la cultura italiana com Riccardo Muti. Muti, així, ha sortit de la seva torre d’ivori que li proprociona el ser un dels directors més cotitzats del moment i parlar sense embuts, a través d’una carta pública, al president del Consell de Ministres d’Itàlia Giuseppe Conte. Amb aquesta carta, a fi de comptes, no ha fet més que indicar allò que fa unes dècades era sabut, però que ara la nostra mercantilització de la ment i la nostra condició d’esclaus del sistema neoliberal ens ha fet perdre totalment de vista. La necessitat d’allò inútil. Muti que, no ho oblidem, dirigirà per sisena vegada el pròxim tradicional concert d’any nou de la Wiener Philharmoniker —si la pandèmia ho permet— no li han caigut els anells i ha decidit posar el crit al cel quan ha vist que la sempre ignorant classe política italiana consideraba supèrflua l’activitat teatral i musical. I també fer comprendre la «necessitat d’aliment espiritual». Aliment de i per a l’ànima. Desconec l’efecte que tindrà la carta de Muti, però fa massa temps que escolto parlar de xifres, assistències, entrades venudes, impactes econòmics i molt poc de l’essencial: l’aliment espiritual. I molt em temo que alguns això d’aliment espiritual els sona a música divina com l’ària de Rusalka interpretada per Leontyne Price que escolto una i altra vegada mentre escric aquestes línies…. 

Oriol Pérez i Treviño
Núvol