Cerca de notícies

Enquesta

La donzella d'Orleans

8/10/2020 |

 

És un dels personatges que, en la confecció d’una hipotètica llista dels cinquanta personatges més importants de la història, hauria d’aparèixer sense cap mena de dubte. Malgrat això, però, m’atreviria que el seu nom ens sona més a llegenda èpica que no a un coneixement detallat i exhaustiu del que va ser i va fer aquest personatge. M’estic referint al personatge de Jeanne d’Arc (1412-1431) del qual, i no em demaneu el perquè, sempre associo a un tendre record d’infantesa com era veure el vídeoclip d’aquell grup de pop electrònic de Liverpool anomenat Orchestral Manoeuvres in the Dark (OMD) i que va marcar un so a la dècada dels 80. En efecte, OMD va compondre una cançó, el 1981, Joan of Arc (Maid of Orleans) que es va promocionar amb un vídeoclip que, per a un nen d’onze-dotze anys, em portava a aquella Edat Mitjana també llegendària i mítica plena de cavallers, espases, escuts, fogueres, església… injustícia. Més enllà de les imatges, però, era l’èpica d’una música melancòlica i composta en base a una melodia enganxatosa que sap cartografiar i fer ressonar l’ànima amb un text que sembla talment una ofrena:

 

If Joan of Arc

Had a heart

Would she give it as a gift

To such as me

Who longs to see

How an angel ought to be

She seems to give

Her heart away

Like an orphan

She cared so much

She offered up

her heart

 

Això és:

 

Si Joana d’Arc

Tenia un cor

L’hauria donat com a regal

A algú com jo?

Qui no anhela veure

Com hauria de ser un àngel

Ella sembla que doni

El seu cor en la distància

Com una òrfena

en tenia cura

Ella va sacrificar

el seu cor.

 

Escriure sobre Joana d’Arc no és fàcil. En primer lloc perquè va ser un més dels moltíssims personatges que van participar en un conflicte que, per aquelles coses que tenen les successions al tro, no va comportar les habituals punyalades traperes i traïcions sinó que va provocar, fins i tot, una guerra de només cent i alguns anys més. En efecte, a la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) es van enfrontar França i Anglaterra per la successió al tro del país continental. No entrarem ara i aquí a detallar la complexitat d’un conflicte que, en ocasions, se’ns ha volgut fer creure que va resoldre’s gràcies al paper actiu de Joana d’Arc, una pagesa adolescent que sense saber llegir ni escriure va ser capaç de convèncer al mateix rei de la seva legitimitat al tro francès, gràcies a les veus escoltades per ella mateixa. Veus com les de Santa Catalina, Santa Margarita, visions de Sant Miquel o, fins i tot, de Déu. Va tenir, però, la mala sort de caure a les mans dels borgonyesos que la van vendre als anglesos. Va ser sotmesa, per part d’aquests, a un ignomiós procés on va ser acusada de tot: bruixa, heretge per acabar, com és sabut, a la foguera. Amb els pas dels anys, però, va ser canonitzada i, enguany,es compleixen els 100 anys d’aquesta canonització.

 

Personatge utilitzat i manipulat per totes les ideologies i tendències hagudes i per haver (des de l’extrema esquerra fins al nazisme, passant pel nacionalisme francès i, paradoxalment, pel feminisme amb lectures diverses), és evident que la idea d’una jove de 19 anys cremada ignomiosament a la foguera ha despertat, a part de l’esmentada cançó d’OMD, multitud d’altres grans obres. No em facin dir el perquè, però, possiblement va ser aquell primerenc record infantil el que va possibilitar com en dos moments vaig tenir l’ocasió de tenir alguna cosa o força a veure amb dos projectes relacionats amb Joana d’Arc.

 

Un d’ells va ser el de la projecció de l’extraordinari film La Passion de Jeanne d’Arc (1928) d’aquesta gran mestre del cinema que va ser Carl Theodor Dreyer (1889-1968). No va ser una projecció més. Va ser una projecció que vam decidir fer a l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí, en el marc del seu Festival de Músiques, amb l’acompanyament de la Berg Chamber Orchestra que va interpretar una banda sonora de Bronius Kutavicius. Els puc ben assegurar que mai hagués imaginat com l’arquitectura gòtica de l’esmentada església, el cinema de Dreyer i la música contemporània podrien assolir una unitat que va deixar-nos, literalment, sense paraules a la fi de la projecció.

 

Uns pocs mesos després, i amb la complicitat de qui ha estat un dels millors directors tècnics de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (François Bou), ens vam embarcar amb la producció de la fascinant obra Jeanne d’Arc au bücher (Joana d’Arc a la foguera) del compositor suís Arthur Honegger (1892-1955), basat amb un llibret de Paul Claudel. I escric obra perquè encara avui, entre els musicòlegs, es discuteix si s’ha de considerar un oratori o una òpera. Estrenada com oratori a Basilea, el 1938, quatre anys després es va interpretar en una versió escenificada a Zuric. Portar a terme una obra com aquesta requereix, sense cap mena de dubte, ambició. Musical, però també artística, teatral i espiritual. Recordo com si fos ara, els ulls de Bou quan les circumstàncies de la vida em van permetre-li donar-li l’aprovació ja no només al projecte musical sinó també a la proposta dramatúrgica que havia fet. El seu requeriment havia estat rotund: «ho hem de fer amb una de les millors actrius». I, a fe de Déu, això va ser així perquè es va comptar amb el concurs de l’actriu francesa Marion Cotillard que, el 2008, havia estat ultrapremiada (incloent-hi l’Òscar a Millor Actriu) per la seva interpretació com Edith Piaf a La vida en rosa.

 

I, en efecte, de la mà de François Bou, L’Auditori de Barcelona va poder viure una de les més grans produccions mai fetes en aquell edifici amb aquest oratori de Honegger i que, a través d’alguna plataforma digital, podem gaudir d’ell. Va ser el novembre del 2012 i,encara avui, un no pot deixar de recordar l’impacte que va ocasionar veure una magnífica lectura musical dirigida per Marc Soustrot, però sobretot una Cotillard que va acabar, literalment, amb llàgrimes als ulls. Però el millor encara estava per arribar….

A la sortida del concert, em vaig trobar, o potser millor vaig topar, amb una autoanomeada periodista musical, molt feminista ella, que em va retreure rugint com s’havia pogut interpretar aquell oratori que era una apologia al masclisme ja que es cremava a una dona. La meva cara de perplexitat i sorpresa suposo que van ser suficient com per adonar-se de l’autèntica ximpleria que acabava de dir. Hores després, paradoxalment, una coneguda crítica d’art, també destacada feminista, em va trucar per felicitar-me per allò que s’havia pogut veure. «No ho sé si avui sou conscients però avui l’heu feta molt grossa. El d’avui s’insereix en una tradició que havia estat precedida per grans actrius com Ingrid Bergman o Andrea Jonasson».Vaig adonar-me, aleshores, com encara avui els grans personatges, i Joana d’Arc n’és un d’ells, sempre desperten amors i odis. Cent anys després de la seva beatificació, veure la pel·lícula de Dreyer, escoltar l’obra de Honegger o la cançó d’OMD, ens porta a un espai de fascinació d’una gran donzella. La Donzella d’Orleans. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine