Cerca de notícies

Enquesta

Més enllà, més endins

23/9/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/mes-enlla-mes-endins-122176

Manresa acull l'obertura de les Espurnes Barroques amb el Cor Francesc Valls

El passat 13 de setembre va inaugurar-se a Manresa la tercera edició d’Espurnes Barroques, un festival sorgit a la Catalunya Central que malda per trobar la seva projecció dins el batibull de certàmens musicals que els darrers anys han sobrevingut arreu del territori català.

Nascut sota l’albor del patrimoni artístic que espurneja disseminat en petites parròquies rurals de la Catalunya interior, amb epicentre en el magnificent barroc del retaule major de Santa Maria del Miracle (a Riner, el Solsonès), aquest certamen no només actua com a reclam turístic per a la descoberta dels tresors ocults de la Catalunya profunda, sinó que ha estat capaç de fer-se un nom amb personalitat pròpia dins les programacions musicals del Principat. Una fita que ha estat possible gràcies a la suma de complicitats entre diferents municipis, entitats i administracions del territori, teixides amb habilitat, ambició i bon criteri per l’humanista Josep Barcons, autèntica ànima mater de la cosa.

No és aquesta la primera iniciativa de festival doblement descentralitzat – respecte la gran àrea metropolitana i també a nivell intern, amb el concurs de diferents localitats i escenaris- que ha sorgit als territoris de la Catalunya interior. Ja entre els anys 2005 i 2010, va tenir lloc la celebració del Cicle VEUS, un certamen estival que va impulsar a diferents espais emblemàtics del Bages, com el castell de l’Oller del Mas o la canònica de Sant Vicenç de Cardona, un seguit de produccions protagonitzades per joves músics del país i grans intèrprets de renom internacional, com ara Gospel Soul, Joan Pons, Núria Rial, L’Arpeggiata de Christina Pluhar, La Fenice de Jean Tubéry, Ainhoa Arteta, Estrella Morente o l’Orquestra de Cadaqués, entre d’altres. D’altra banda, el mateix any 2010, naixia el Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP), un certamen que estendria la mateixa filosofia de participació descentralitzada d’escenaris i reivindicació patrimonial a un costat i altre dels Pirineus, sota l’estímul de la música antiga i la descoberta historicogastronòmica dels racons més recòndits muntanyencs. Seguint aquestes petges, el maig de 2018 va celebrar-se la primera edició d’Espurnes Barroques, com au fènix, en clau musical, sorgida dels focs que devastaren els territoris de la Catalunya interior, vint anys enrere.

Si bé la seva denominació adopta el Barroc com a referent terminològic, el seu abast musical i patrimonial transcendeix amb escreix aquest etiquetatge. De fet, un dels principis motors de l’estètica barroca és la transgressió, la voluntat d’anar més enllà per arribar més endins, “la profundidad hacia afuera” que ponderà l’enyorat Paco Umbral; una dinàmica que no sols imbueix la programació i el marc d’aquest festival sinó que també alimenta el seu batec més conceptual. Més que un cicle de concerts en entorns rurals més o menys entranyables, Espurnes Barroques, com les grans creacions del Barroc, cerca l’experiència total, integral, dels cinc sentits, l’essència d’aquell theatrum sacrum que enlluernà i sacsejà la cultura europea i iberoamericana del disset. D’aquí que, partint del llegat patrimonial que atresoren diversos municipis del Bages, el Solsonès, la Segarra i l’Anoia, dinamitzat amb la música i el format que li són propis, s’hagi vestit un festival que té com a mèrit principal la voluntat de conjugar els valors artístics amb la vitalitat cultural, gastronòmica i natural dels territoris que l’acullen. Vet aquí el secret del seu valor afegit: transcendir a l’experiència d’allò universal des de l’íntima immediatesa d’un entorn rural. Tot plegat, amb un protagonisme majoritari, però no excloent, del repertori musical barroc – al costat de grans noms representatius d’aquest estil, hi trobem compositors com Mozart, Schubert, Haydn, Beethoven o el mateix Victoria que desborden aquesta cronologia- que, en aquesta edició, podrà escoltar-se en un ampli ventall d’escenaris d’allò més diversos, des de la Seu gòtica de Manresa fins a les naus industrials de la fàbrica cardonina El Paperer, de finals del XIX.

La proposta inaugural anà a càrrec del cor Francesc Valls de la catedral de Barcelona. El programa, la missa de difunts de Tomás Luis de Victoria, peça que, conjuntament amb l’Ofici de Setmana Santa (Officium Hebdomadae Sanctae), constitueix el cim de la producció d’aquest gran polifonista castellà. Un concert que, des de l’organització, s’ha volgut dedicar a tots els difunts d’aquesta pandèmia i als sanitaris que han deixat la pell -i encara segueixen fent-ho- per combatre-la. No es podria retre un millor homenatge musical, car probablement, amb els de Mozart i Brahms, el rèquiem de Victoria constitueixi una de les pàgines més intenses i penetrants de la literatura musical per a difunts de la tradició occidental. Una obra que recull el llegat polifònic dels grans compositors de l’escola francoflamenca del Renaixement, així com el magisteri de l’insigne mestre de la contrareforma romana, Giovanni Pierluigi da Palestrina, teixint un llenguatge musical que accentua el seu caràcter expressiu amb una atmosfera que s’apropa al misticisme dels seus paisans contemporanis Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu. Fill de l’ambient contrareformista espanyol, Victoria impregna la seva música d’un fervor religiós quasi místic, despullant-la de tot artifici i floritures i intensificant el seu sentit retòric amb una economia de mitjans i uns recursos expressius que espremen el cromatisme del text amb unes pinzellades audaces com les del gran Doménikos Theotokópulos, més conegut com El Greco. Una poètica musical austera i expressiva – a voltes, fins i tot expressionista – que penetra la profunditat semàntica de la paraula per extreure’n tot el vertigen de la seva veritat. Allò que els britànics anomenaren word painting i que ja ens apunta el camí de l’estètica dels sentimentsque desenvoluparà a bastament la praxis barroca. Fondejar més endins per transcendir més enllà, o a la inversa.

El cor de cambra Francesc Valls va oferir-nos una lectura de la partitura, si bé no antològica, d’una gran pulcritud i dignitat. Acompanyat de l’arxillaüt de Josep Maria Martí Duran, el mestre Pere Lluís Biosca va conduir els cantaires barcelonins amb impecable afinació, nitidesa discursiva i ajustada expressió, brindant-nos moments d’incisiva volada expressiva com en l’Introit o el motet conclusiu Versa est in luctum citara mea. A l’encomiable interpretació de les textures victorianes va sumar-s’hi, a l’inici i al final, fent capicua, l’emotiu Da Pacem Domine d’Arvo Pärt, una arquitectura de blocs polifònics que va tenyir la nau de la basílica manresana d’una punyent espiritualitat contemplativa. La música va anar precedida per entranyables parlaments dels sanitaris i d’altres de més protocol·laris que van endarrerir gairebé tres quarts d’hora l’inici del concert. La vetllada, tanmateix, fou d’allò més gratificant i va comptar amb una notable assistència de públic i cobertura mediàtica.

La programació del festival compta amb d’altres propostes de petit i mitjà format d’allò més atractives que podran escoltar-se a diversos escenaris del Bages, la Segarra i el Solsonès els propers caps de setmana de setembre. Totes elles a càrrec de formacions i intèrprets del país, el que suposa una ferma aposta per la promoció del talent jove emergent i també d’altre de més consolidat. Esperem que aquesta lloable iniciativa segueixi espurnejant futures edicions, al caliu tel·lúric d’aquella altra Catalunya potser no tan cosmopolita però força més sedimentada.  

Ovidi de Cardona
Núvol