Cerca de notícies

Enquesta

Jordi Roch i la música per a la immensa minoria

6/9/2020 |

 

https://www.barcelonaclasica.info/jordi-roch-i-la-musica-per-a-la-immensa-minoria/

Parlem amb el president de l’Associació Franz Schubert i ànima de la Schubertíada de Vilabertran

El Doctor Roch té una concepció romàntica de l’artista i una visió molt serena i, alhora, desperta del fet musical que es revela amb to cerimoniós a través de les seves paraules i la lluïssor dels seus ulls, eixerits i plens de picaresca. Especialment a les generacions més joves ens cal envoltar-nos d’experiència per superar alguns reptes. Tenir prop el Doctor Roch, llegenda viva de la clàssica, amb la seva experiència i passió per les coses ben fetes, sempre és un punt a favor. Personalitats com la seva que irradien la sensació de “ho podem fer” es converteix en un guiatge i a través del passat podem mirar amb més determinació cap al futur.

Un any més, la Schubertíada compta amb el baríton Matthias Goerne, que torna enguany per vint-i-sisena edició consecutiva.

Matthias Goerne ve aquí des que era molt jovenet. La seva primera incursió internacional la va fer a la Schubertíada. És un personatge de gran qualitat humana. Al principi de la Schubertíada em va telefonar la soprano Juliana Banse i em va dir que hi havia un baríton que havia d’escoltar. Per això vaig anar a Heide, on es fa el Festival Schelswig-Holstein, i allà vaig escoltar per primer cop al Matthias Goerne. L’any següent estava a la Schubertíada.

Quina era la situació del lied a Catalunya, aleshores?

A Catalunya tenim un repertori fantàstic, per exemple, les cançons de Toldrà poden viatjar per tot el món en igualtat de condicions amb Debussy i amb Schubert. Però quan nosaltres vam començar, era impossible escoltar un Winterreise a Barcelona. Jo volia fer un festival de lied i ho vaig comentar a la Irmgard Seefried, que em va dir: “No te’n sortiràs, el lied avui ja no interessa ningú”. Poc després, vaig anar a veure la Juliana Banse i li vaig dir “jo crearé una Schubertíada per a tu”. Aleshores, arrencava el Festival de l’Empordà però Peralada s’ho enduia tot. Vaig pensar que l’Empordà era una gran opció perquè el meu pare era fill de Figueres, i aquesta terra m’agrada molt. Vaig tenir la sort d’ajudar molt les Joventuts Musicals de Figueres. Davant la crisi vaig dir: heu de fer una cosa que pugui conviure amb Peralada que no es digui “festival”. Heu de fer una Schubertíada. El primer concert el vam fer amb Brigitte Fassbaender. T’imagines, el Winterreise cantat una dona? Apuntava maneres.

I fins ara, amb tants èxits a l’esquena.

L’èxit tan constatat de la Schubertíada es deu a la feina ben feta i la capacitat de fer còmplices els artistes d’un fet que transcendeix la pròpia fisicitat i es converteix en un espectacle. Com diuen els francesos, “C’est un affaire, c’est le plaisir”: aquesta és la connexió que hi ha d’haver entre el festival i el músic. A més, tenim un públic receptiu i concentrat. Escoltar els artistes i fer que sentin que les seves propostes són ben acollides forma part del substrat cultural d’un cicle com aquest. És molt important la implicació dels músics, que hi hagi ànima. Això explica per què tant el Matthias com el Quartet Casals es van oferir per fer doble concert, enguany, per compensar la reducció d’aforament.

Volem fer còmplices els artistes d’un fet que transcendeix la pròpia fisicitat i es converteix en un espectacle

Com eren les Schubertíades originals?

Recentment han aparegut les memòries d’un jove que anava a la Schubertíada, Franz Grillparzer, amb pròleg de Jordi Llovet, que complementen la visió que tenim d’aquestes trobades. Schubert havia anat a una escola d’elit i el seu ambient era exquisit. Ell era el músic de la colla, a l’època del canceller Metternich. Schubert estava molt interessant per la literatura alemanya, anglesa, i era part essencial de l’elit intel·lectual del moment. A la Shcubertíada de Vilabertran volem reproduir la música en la intimitat, que és com l’artista mostrava la seva obra a les vetllades. Perquè una cosa que agrada molt als artistes és tenir el públic a metre i mig, que hi hagi caliu. És molt bo que els artistes es relacionin amb el públic, i molts dels assidus de la Schubertíada han pogut parlar directament amb els músics. Es té la visió de l’artista com un agent apartat del públic, però no és així.

A la Schubertíada de Vilabertran volem reproduir la música en la intimitat

Com ha anat evolucionant la Schubertíada de Vilabertran?

Hem evolucionat d’acord amb els músics. Ells han estat els nostres consellers a l’hora de crear programes i proposar altres músics. La seva implicació enriqueix el projecte i, per tant, és molt important comptar amb la seva complicitat. Les relacions que s’estableixen són molt íntimes i, a la vegada, fructíferes. Quan venen, els artistes es queden parats del públic receptiu i concentrat. Potser per això alguns dels grossos estan enfadats de no haver vingut a Vilabertran.

Vostè és molt optimista amb la situació actual a nivell artístic a Catalunya, especialment amb l’auge i la qualitat dels quartets de corda.

Vivim un moment esplendorós. Catalunya és ja un país de quartets. Anys enrere era molt difícil que projectes així fructifiquessin. Una vegada vaig crear un quartet que es deia Quartet Català de Joventuts Musicals. Va durar tres mesos! Perquè per a ells, com a músics de l’orquestra, allò era un bolo. L’èxit del Quartet Casals, per exemple, és la dedicació exclusiva. En un quartet de corda hi ha quatre ànimes que s’han de convertir en una i cal un treball d’anàlisi, compenetració i respecte entre els membres. Qualsevol formació estable de cambra ha de tenir aquesta implicació, regularitat i professionalització. A banda del lied, la música de cambra i, especialment, els quartets de corda, han estat la meva passió. Per això hi ha tanta presència a la Schubertíada, com per exemple, aquest any, amb el Cosmos Quartet, el Quartet Gerhard o el Cuarteto Quiroga, a banda dels Casals.

El Quartet Casals ha llaurat molt bé el camí a casa nostra.

El Quartet Casals és un clàssic i és fixe a la Schubertíada, ve cada any. Tot el que ha fet ho ha fet aquí, i també a la Schubertíada de Barcelona. En el seu moment els vaig demanar la integral dels quartets de Schubert i ells, inicialment, van reaccionar de forma reticent. Era un gran repte, una proposta emmetzinada que els obligava a superar-se, i finalment van acceptar. Tenim una relació de fa tants anys, a mi m’estimen molt. Quan van guanyar el concurs de Londres, aquells mateixos dies el Barça va guanyar una copa. El president de la Generalitat, en Pujol, va sortir al balcó del palau a celebrar-ho. Que el Barça guanyi és normal amb tant que cobren, li vaig dir. En canvi, que un quartet català hagi guanyat un concurs tan important com el de Londres, hauria de fer-vos tirar pel balcó! Em va fer cas, va convocar el conseller Vilajoana i el Quaret Casals i es van convertir en ambaixadors de Catalunya.

I fent honor a qui els dona nom.

Pau Casals tenia el món a la mà. Si no hagués estat per la Guerra Civil… Quan l’artista va crear la Fundació Pau Casals va voler que jo fos membre fundador del primer patronat. És un honor. Anys després, ens ha costat molt remuntar, perquè no hi ha clam al carrer. Es remunta només quan hi ha gent que treballa molt intensament. Els Casals són l’espectacle arreu del món, i això per Catalunya és fonamental. En fomentar els quartets estem fent que les orquestres siguin millors, perquè el quartet és l’esquelet de l’orquestra. Ara, en el forn hi ha diversos quartets que sortiran aviat.

Persones com vostè fan molta tasca perquè a Catalunya no només es faci música, sinó perquè també es valori socialment. Ha de servir-nos per explicar-nos al món, i més ara que es considera un bé essencial?

Els pobles ben organitzats protegeixen els fenòmens minoritaris, que no vol dir elitistes. Nosaltres treballem per a la immensa minoria. Al principi érem 50 i vaig lluitar per ser 100, després 150… “Els senyors del lied somien truites”, diuen. Però tu també has de venir!

I quina és la clau per aconseguir-ho?

El que hem de fer és construir.

Una cosa que vostè fa meravellosament bé.

Per a mi, el més important és l’educació. És fonamental l’entusiasme dels mestres que els fa il.lusió veure créixer els alumnes, que saben quan els han de deixar volar. És a través de l’educació que forgem i, alhora, comuniquem un discurs.

A nivell emocional, la Schubertíada recompensa molt en un món tan impersonal. El fet que hi hagi una persona com vostè al capdavant és clau.

Jo no sóc un executiu. Actualment la porta el Victor Medem, que venia a la Schubertíada als catorze o quinze anys. Tinc molta sort que en moltes coses coincidim, com en l’amor pel lied i quartets de corda. Els músics es troben amb un senyor que parla alemany que quan t’explica el problema ja t’explica la solució. La continuïtat de la Schubertíada està segura amb el Victor, que treballa amb passió. És totalment vocacional.

De dues disciplines importantíssimes, poesia i música, en fem una tercera: lied, del qual Schubert ha estat el màxim exponent. Què destaca en el tractament de la veu d’aquest compositor?

Des de petit, Schubert va ser un petit cantor de Viena i va treballar el cant. Al llarg de la seva vida va escriure molta música religiosa. Escrivia misses per a la parròquia de Lichtentahl i allà tocava l’orgue. Els cantants no tenen cap mena de problema amb cap cançó de Schubert, s’adapta a la veu amb una naturalitat fantàstica, fins i tot, les partitures de l’autor que no tenen dinàmiques i deixen llibertat a l’intèrpret són molt naturals de cantar. Per això hi ha moltes cançons de Schubert que la gent creu que són populars, com Rosa de bardissa. Schubert era un home inspirat que dormia amb les ulleres posades perquè a mitja nit es despertava i es posava a escriure. Era un gran treballador.

I un geni inspirat.

Els grans artistes tenen una gran capacitat d’introspecció i quan actuen vessen aquesta personalitat.

Vostè té formació pianística.

Tinc un piano i un orgue, que és un Arrizabalaga. De petit ja vaig viure l’amor per la música del meu pare, i la meva germana gran cantava. Vaig escoltar molta música abans d’entrar a la facultat de medicina. La música és el miracle que ens inspira i ens transporta, que ens fa fugir de la quotidianitat.

La música és el miracle que ens inspira i ens transporta, que ens fa fugir de la quotidianitat

Quines sensacions té per als propers mesos respecte les programacions?

Tot depèn de la capacitat de lluitar. Intuïtivament vaig dir que la Schubertíada no es toqués. Hem suprimit moltes coses, però concerts no i els que s’ha cancel·lat és per motius aliens a la crisi.

Una pista per encarar la propera edició?

L’any que ve posem un mirada profunda sobre la cançó francesa amb una intèrpret francesa.

No ens ho perdrem. 

Aina Vega i Rofes
Barcelona Clàssica