Cerca de notícies

Enquesta

Experiment sense risc

18/6/2004 |

 

L'OBC col·labora amb diversos artistes electrònics unint sons clàssics i actuals en el concert inaugural del Sónar.

En massa ocasions la vetllada va semblar un concert tradicional guarnit amb quatre sorollets curiosos

En la nova peça de Pan Sonic va ser quan ens va fer la sensació de trobar-nos davant una unió rendible de tots dos universos

Els protagonistes del concert van qualificar d'experiment la nova experiència d'unir música clàssica i electrònica en directe. I ho va ser, un experiment, però més aviat tímid.

L'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sol acompanyar solistes de tota mena, però cap d'ells va equipat amb tot l'enrenou d'estris i cables de tota mena que tenien els convidats d'ahir. Es tractava del concert inaugural (en doble sessió de tarda i nit) de l'onzena edició del Sónar, en què l'OBC va estar acompanyada a l'escenari de l'Auditori per una tria dels més destacats artistes electrònics del moment: Pan Sonic, Ryuichi Sakamoto i Christian Fennesz.

La idea era tan simple com atractiva, combinar partitures clàssiques i algunes de contemporànies amb els nous sons d'aquests creadors. Potser només els més puristes titllarien de sacrilegi manipular la música de Bach o de Dvorák. A l'hora de la veritat, tanmateix, l'esperada transgressió, l'atreviment de crear un món nou sorgit de la fusió de dos pols, es va quedar en les beceroles. Timidesa? Excés de respecte? En tot cas, en massa ocasions la vetllada va semblar més un concert tradicional guarnit amb quatre sorollets curiosos que una sessió avantguardista pròpia d'un festival de música avançada. Les imatges, sovint d'un bucolisme fora de lloc, tampoc hi ajudaven gaire.
Excessivament respectuosos amb les obres i els autors interpretats i també encarcarats davant la formulació d'un matrimoni amb més possibilitats de futur que no pas de present, els artistes electrònics es van deixar vèncer per la manca d'atreviment. En aquest sentit, es pot afirmar que la seva aportació va resultar decebedora, no tant perquè l'experiment no aconseguís la revolució a petita escala que ens prometíem tots pelgats, sinó perquè el que caracteritza el tarannà de tots ells, precisament, és la necessitat inesgotable d'obrir portes i provar nous formats, contextos i idees. En altres paraules: s'esperava que referents clau en la renovació estètica i expressiva de la música contemporània s'ho juguessin tot en una ocasió idònia per a ells.

No va ser així en cap de les peces clàssiques que van integrar el programa de l'Auditori. Amb Prokófiev, els finlandesos Pan Sonic ben bé ni es van deixar veure: les seves inapreciables capes de soroll esmorteït van marcar l'inici d'un trajecte sense suc experimental.

Sakamoto, el més valent i esforçat de tots, va provar algunes coses -integració de música iraquiana, lleuger acompanyament al piano- amb la Simfonia del Nou Món de Dvórak, però tot seguit, amb el Concert de Brandemburg núm. 1 de Bach, peça que el japonès va arrodonir amb uns inofensius scratches, es va tornar al punt de partida. Predominava el bagatge clàssic en el més estricte sentit del terme: la presència dels perifèrics esdevenia més anecdòtica que influent, més decorativa que funcional, i de tot això se'n ressentia, com a mínim, el concepte de la proposta.

Millor amb material propi
El trajecte va millorar en el moment en què es van intercanviar els papers. Quan Pan Sonic van aportar una peça nova, Vaihtovirta (que va comptar amb la sucosa col·laboració del compositor Pedro Alcalde), va ser quan ens va fer la sensació real i esperançadora de trobar-nos davant una unió rendible de tots dos universos. La impressió és que el fet de treballar amb material propi, lluny de la por que imposa el llegat de genis com Bach o Dvórak, permetia les llicències i els apunts personals, circumstància que, inevitablement, afavoria la trobada entre l'OBC i els finlandesos. Va ser el moment més brillant de la tarda, però també va ser un miratge. Perquè la proposta contemporània, i a priori més propícia a les proves i les aventures sonores, de Michael Torke (la inoqua Javelin) i John Adams (la totpoderosa Lollapalooza), els dos últims punts del recorregut, no va ajudar a aclarir termes.

Fennesz i el seu laptop, amb una modesta selecció de glitches, clicks i altres sorollets digitals, no es va atrevir a anar més enllà dels paràmetres que marcava la prudència, tot al contrari del que fa als seus discos, monumentals deconstruccions electròniques que l'han convertit en un dels referents ineludibles dels darrers anys en l'àmbit de l'avantguarda digital.

En definitiva, una experiència a mig gas -a més, part del públic es va queixar de l'escassa durada, poc més d'una hora- que va inaugurar un Sónar que en la jornada diürna de dijous va convocar unes deu mil persones. Notable xifra per a un esdeveniment que, ara per ara, ja ha esgotat les entrades per a les jornades de dia d'avui i per a les de dia i nit de demà.

D. Broc / X. Cester
Avui