Cerca de notícies

Enquesta

'La pesta': una reflexió hecatòmbica

11/5/2020 |

 

Confesso que fins avui, quan m’he decidit a escriure’n un article, no havia tornat a reescoltar la que, sense cap mena de dubte, hauríem de tenir en l’imaginari com una de les músiques de capçalera per aquest confinament: la cantata La pesta de Robert Gerhard (1896-1970). Basada en la novel·la homònima d’Albert Camus (1913-1960), aquell escriptor que amb només quaranta-quatre anys ja havia obtingut el Premi Nobel de Literatura i que, cada dia que passa, s’erigeix en l’autor d’una obra més gran i referencial, ahistòrica, i, per la qual cosa, també indispensable. Canònic.

No em facin explicar el perquè, però, porto preguntant-me què redimonis em va fer escollir que la lectura de La Pesta d’Albert Camus fos la que vaig demanar que fessin uns magnífics alumnes que he tingut durant el primer trimestre d’enguany en una universitat i, més concretament, en una aula de gent gran, aquell col·lectiu del qual, pel que sembla, no cal preocupar-se gaire per si moren en aquest pandèmia perquè, al cap i a la fi, també acabaran morint per alguna altra cosa. Aquesta idea, feixistoide i deshumanitzada fins a la medul·la, no només la pensa i la diu aquell psicòpata perillós que el poble nord-americà ha triat com a president del seu país, sinó que també la trobem en el romanent psíquic de molts dels nostres conciutadans. Fins i tot, i com a mostra d’on ha arribat el deliri i la instauració de determinats patrons d’idees neoliberals, en algunes persones grans. I és que em sembla que alguns, si els demanessin que es tiressin pel balcó per SALVAR l’economia, estarien disposats a fer-ho. De moment ja sabem que alguns, als Estats Units, es van injectar desinfectant, tot obeint les ordres d’aquell imbècil enviat de l’Hades anomenat Donald Trump.

Potser va ser perquè la primera classe anava sobre el Llibre Vermell de Montserrat, aquest còdex medieval del segle XIV que incorpora danses religioses medievals vinculades a la pandèmia de la pesta negra, o perquè la darrera classe era sobre aquesta esmentada cantata de Robert Gerhard, però el cert és que alguns alumnes van haver de buscar en llibreries de vell i en biblioteques per disposar una edició d’aquesta novel·la, la fascinació per la qual va portar al compositor Robert Gerhard a compondre’n una de les obres ja no més importants del seu catàleg sinó de tota la segona meitat del segle XX.

L’any 1947, l’escriptor Albert Camus (1913-1060) -a judici de molts, el més gran escriptor francès del segle XX-, va publicar la seva inquietant novel.la La pesta. Aquesta obra que, perfectament, podem definir com una immensa paràbola en què es plantegen al lector infinitud de reflexions de temàtiques com ara l’absurd, l’existencialisme, l’absència de Déu, la recerca d’una moral universal o la irracionalitat de la vida, va tenir un gran impacte en una Europa que, tot just acabava de despertar del malson de la segona gran guerra. Tant és així que hi ha qui ha dit que sense La pesta, Albert Camus mai hagués rebut el 1957 el Premi Nobel de Literatura per «la seva important producció literària, que amb sinceritat il·lumina els problemes de la consciència humana de la nostra època».

Quan el compositor de Valls Robert Gerhard (1896-1970) va llegir per primera vegada la novel.la de Camus, ja feia força anys que havia decidit instal.lar la seva residència a Cambridge. Després del triomf del feixisme a Espanya, primer va instal·lar-se provisionalment a París i després en aquesta ciutat anglesa, on va aconseguir una situació de supervivència com a compositor en residència a la Universitat de Cambridge. A Anglaterra, ho van tenir clar. Gerhard no era un compositor espanyol (català) més a l’exili, sinó que aquell humanista, culte com tota la intel·lectualitat republicana, encarnava també l’exemple d’una doble tradició: primer, dins dels paràmetres del nacionalisme musical hispànic, per haver estudiat amb el gran Felip Pedrell (1841-1922); però també, per haver-se immers, posteriorment, en el camí de la «Nova Música», parafrasejant els mots d’Anton Webern, de la mà d’Arnold Schoenberg (1874-1951) a les ciutats de Berlín i Viena.

La lectura de la novel.la de Camus no va ser una lectura més per a Gerhard. El va colpir profundament. I això li va fer plantejar la necessitat de compondre una obra basada en l’obra del francès. No hi va escatimar esforços, ni saviesa ni passió. En primer lloc, Gerhard va elaborar un text per convertir la novel·la en una cantata, prenent com a base la idea d’un melodrama on, tanmateix, l’ombra de la tragèdia grega -amb la característica importància del cor-, hi és present. Sembla que, fins i tot, Gerhard no va dubtar a intercanviar diferents cartes amb Camus per trobar el camí de com portar a terme l’elaboració del llibret.

Musicalment, Gerhard estava convençut que «el melodrama mai no ha de ser tractat melodramàticament» i, amb aquesta finalitat, Gerhard es va decantar per l’ús d’un llenguatge musical que, tanmateix, denotava les troballes dels primers balbuceigs de la música electrònica. La suma de la qualitat literària de l’obra de Camus amb el fet que es tracta d’una de les darreres obres del catàleg del músic vallenc, han fet de La pesta (The Plague) quelcom especial de la història de la música catalana i europea del segle XX.

Estrenada sota la direcció d’Antal Dorati, l’1 d’abril de 1964, el nostre exacerbat nacionalisme força inculte i el nostre escàs patriotisme ens fan ja no només desconèixer aquesta important obra musical del segle XX, sinó també una de les figures culturals més importants del segle passat. Sigui pel seu cognom suís, pel seu exili o perquè, no ens enganyem, d’això de la cultura no en sabem encara quina és la seva missió, els puc ben assegurar que l’audició de La pesta, confinats a casa, no és el mateix que haver-la fet en qualsevol altre moment.

Per si no ho han fet mai, els convido a escoltar-reflexionar aquest potent binomi Camus & Gerhard ja no només per la seva vigència radical en el nostre temps, sinó també per adonar-nos, una vegada més, de la importància de qui és Robert Gerhard en la música del segle XX.

Els aviso. La seva és una audició que requereix temps, tensió i atenció ja que la seva escolta no fa més que deixar-nos en un permanent estat d’intranquil.litat. La riquesa de la paràbola de Camus, plasmada brillantment a l’obra de Gerhard, porta implícitament una crítica a la, per què enganyar-nos, cada vegada més gran restricció de la llibertat en nom de la seguretat, tal i com succeeix a la novel.la quan els ciutadans, davant la malaltia, veuen limitats els seus moviments. Els sona d’alguna cosa? ¿No podem veure aquesta pesta com un seriós avís als preconitzadors de la civilització del món feliç on la tecnologia i les xarxes socials ens ho fan passar d’allò més bé i on ja no cal pensar?

L’audició, com la lectura de la novel·la de Camus, és un seriós revulsiu a la concepció d’aquest món feliç, d’aplaudiments buits a les 8 del vespre i de les no menys buides consignes de l’«ens en sortirem», el «tot anirà bé» o aquell delirant «juntos paramos el virus». Només cal llegir-ne el fragment final, en què el Doctor Rieux fa una reflexió hecatòmbica:

«Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç». 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine