Cerca de notícies

Enquesta

Més Gerhard i menys Beethoven!

8/1/2020 |

 

Barcelona es bolca a commemorar el geni de Bonn mentre cal anar a Valls si es vol recordar el ‘Miró de la música’

Cal començar dient que el clam «Més Gerhard i menys Beethoven!» no és de collita pròpia. Ha estat manllevat d’un tuit que reflecteix exactament el que s’explica a continuació. En aquest 2020 coincideixen dos aniversaris musicals, el 250è del naixement de Ludwig van Beethoven (1770-1827) i el 50è de la mort de Robert Gerhard (1896-1970). El primer va ser enorme en tot. El segon, definit per alguns com el «Miró de la música», és, en paraules d’un musicòleg anglès, el compositor d’origen hispànic més significatiu des dels anys d’or de Tomás Luis de Victoria i un dels primers d’Europa de la seva generació. La presència del músic de Bonn a les programacions dels auditoris barcelonins és dominant aquesta temporada. Per contra, per commemorar el compositor de Valls no queda altre remei que desplaçar-se a la seva ciutat nadiua perquè les sales de concert del cap i casal ignoren l’efemèride.
Beethoven és gran, molt gran. És el compositor que va transformar la història de la música, que la va omplir de la humanitat beguda de la Il·lustració en uns temps de canvis a Europa. Va ser el primer compositor modern en el sentit més ampli. Hereu del classicisme, va sacsejar-ne els fonaments per encetar el camí cap a una altra manera d’entendre la música —i la vida—, el romanticisme. Era també un home capaç de crear en les condicions més adverses com era el cas de la seva sordesa.

Beethoven, tot i ser una presència constat en les programacions, mereix doncs que se’l recordi en aquesta avinentesa. Ara bé, la pregunta és: com? I la resposta segurament no és la que es dóna a la commemoració. Té sentit, per exemple, fer una integral de les seves nou simfonies al Palau, una altra a l’Auditori i una incompleta, també a l’Auditori, considerant, a més, que fa poc Gustavo Dudamel ja va fer aquest monument musical a Barcelona? Té sentit que les dues grans sales barcelonines programin cadascuna una altra integral, la dels cinc concerts per a piano?

És cert que el record de Beethoven tindrà algunes, poques, interpretacions d’interès més enllà del repertori habitual. La victòria de Wellington i l’obra vocal Tremate, empitremate per a soprano, baríton i orquestra en són exemples que, però, serveixen per amanir un programa més que previsible. També valdrà la pena estar atents a l’òpera Prisoner of the State, del compositor contemporani David Lang, ja estrenada a Nova York, basada en Fidelio, l’única òpera que va escriure Beethoven.

La resta de la programació beethoveniana és un calaix de sastre en el qual hi ha de tot, però aquest tot no deixa de ser productes/programes merament comercials fets amb grans noms, això sí, però amb obres i intèrprets que es van repetint regularment sense un veritable criteri que convidi l’oient a ser partícip d’una experiència musical activa i no passiva, a conèixer en profunditat la grandesa d’aquest geni, una grandesa que no s’esgota en les seves simfonies i en les obres tan fressades, ni s’acaba en el mateix Beethoven.

 

Alumne de Granados, Pedrell i Schönberg

A l’altre extrem hi tenim la misèria a l’hora de recordar Robert Gerhard. Ignorat per les institucions musicals barcelonines, el 50è aniversari de la seva mort l’han salvat l’ambició de l’Institut d’Estudis Vallencs que conserva el Fons Robert Gerhard, els Amics de la Música de Valls, l’Associació Musical Eduard Toldrà, i la tenacitat del director Edmon Colomer, profund coneixedor de l’obra del compositor, al capdavant de la commemoració.

El compositor, fill d’un exportador de vins suís instal·lat a la capital de l’Alt Camp i d’una alsaciana, és, com assenyalava el musicòleg anglès David Drew, una de les figures més importants de tota la història de la música espanyola i de l’europea del segle XX. Gerhard va tenir els millors mestres possibles, Enric Granados (piano) i Felip Pedrell (composició), sent un dels darrers alumnes que va tenir el creador de la moderna musicologia espanyola. I desprès ho va ser d’Arnold Schönberg, a qui va seguir a Viena i a Berlin, el qual, tot i haver desenvolupat el dodecatonisme, ensenyava harmonia i contrapunt clàssics als seus alumnes, com ho explica el també compositor Joaquim Homs, alumne de Gerhard i autor d’una biografia seva. 

Rosa Massagué
Política&Prosa