Cerca de notícies

Enquesta

Aplaudir a Déu

17/12/2019 |

 

Malgrat les acusacions d'abús sexual, Plácido Domingo continua sent ovacionat als auditoris europeus

La nit del 30 de juliol de 1991, el públic de la Wiener Staatsoper va aclamar l’Otello de Plácido Domingo amb una ovació que es va estendre 80 minuts i que li va brindar al tenor el rècord de l’aplaudiment espontani més llarg que es recorda. El teló del teatre vienès es va aixecar per ell més de 100 cops al final d’aquella funció. Una conquesta extraordinària que, tot i així, no desentonava gens dins una carrera meteòrica, imparable. A la lírica hi ha noms, i hi ha noms. Hi havia hagut Caruso, hi ha havia la Callas, hi havia Pavarotti, hi havia la Tebaldi. I hi havia ell. Plácido, que amb 18 anys ja entrava i sortia de la pell d’Alfredo a La Traviata, que, quasi una dècada més tard, va posar els peus a l’escenari de la Metropolitan Opera de Nova York. I això que ell només substituïa a Franco Corelli, el Maurizio titular d’Adriana Lecouvreur. Però el Met li va brindar el món. I la resta, és història.

Plácido Domingo ha encarnat Cavaradossi, Canio, Sansón, Calaf, Faust, Werther, Don Álvaro, Nemorino, Parsifal, Manrico, Il Duca. El tenor perfecte, de veu eixordadora, gest seductor i mirada heroica. D’ell diuen que es incansable i que sempre té set de més, cosa que explica les sis dècades sobre l’escenari i els 150 rols als que ha anat donant vida. Parlem d’algú que ha estat un terç de Los Tres Tenores i protagonista d’un cameo als Simpsons.

“Com li dius que no a Déu?”. El passat 13 d’agost l’agència estatunidenca Associated Press provocava la primera i única esquerda en la carrera de Plácido Domingo. Nou dones del món de la lírica i la dansa feien un pas endavant per denunciar una suposada cara desconeguda del tenor. Testimonis que dibuixaven el perfil d’un depredador que travessava límits i dècades: missatges insistents, petons que ningú havia demanat, una mà que es deixa caure on no toca, aparicions sobtades, visites als camerinos, assajos a casa del tenor. Només la soprano Patricia Wulf donava un pas endavant en una sèrie de testimonis que admetien que l’anonimat havia estat i era la millor manera de fugir de les conseqüències que porta amb si fer caure a Déu. “El que va fer esta malament. Va usar el seu poder, va assetjar dones, les va posar en posició de vulnerabilitat. Hi ha gent que ha sortit del negoci i va ser esborrada per no haver-se sotmès a ell”, confessava una d’elles. Plácido, mentrestant, es protegia amb la seua pròpia gloria. Sembla que ser una llegenda també et dona el poder de fer callar.

La resposta del tenor va arribar en forma d’un comunicat breu i escarit: “Reconec que les normes i estàndards de l’actualitat són molt diferents avui d’allò que eren en el passat”. Es va limitar a qualificar aquelles acusacions d’“inexactes”. Al cap i a la fi, eren altres temps.

No va poder, però, evitar que començaren a caure les fitxes de dominó. Almenys als Estats Units, on el moviment #MeToo ha marcat un abans i un després. L’Associació d’Orquestres de Filadelfia va retirar la seua invitació al tenor a un esdeveniment programat. També ho va fer l’Ópera de San Francisco. El mateix dia, l’Òpera de Los Ángeles es posava en guàrdia i anunciava una investigació interna per esbrinar què estava passant amb el que havia estat el seu director artístic des de 2003. Plácido Domingo va guardar silenci. El públic ja trencava totes les llances per ell.

No havien passat ni deu dies quan Domingo va reaparèixer a Salzburg, bressol de Mozart. L’aplaudiment amb què normalment es dóna la benvinguda als artistes, pel tenor va ser una ovació significativa: el públic abraçava el geni i girava l’esquena a allò que molta gent va considerar una polèmica inconsistent, però ben tramada contra una figura afable i mundialment reconeguda. Un escarni, dirien.

I just quan aquella taca començava a diluir-se lenta i subtilment, Domingo va rebre una altra estocada. Perquè Associated Press publicava una nova investigació que ampliava la primera amb un altre nom i cognoms: el de la mezzo Angela Turner Wilson. L’intèrpret va compartir cartell amb Domingo a ‘Le Cid’ de Massenet durant la temporada 1999-2000 de l’Òpera de Washington i denunciava a AP com, una tarda mentre els dos es maquillaven junts, (segons Wilson, probablement perquè ell ho va demanar) el tenor, sense dir res, es va posar dempeus i li va agafar els pits amb força per sota de la roba mentre li clavava els ulls a través del mirall. “Després vaig haver de sortir a l’escenari i actuar com si estigués enamorat d’ell”, deia la cantant. L’article donava encara més consistència a una versió del tenor que sembla que ningú volia creure. Fins i tot Melinda McLain, coordinadora de l’Òpera de Los Ángeles, afirmava que existia certa maniobra per allunyar a Domingo de segons quines artistes com evitar fer-los coincidir a les sales d’assajos o, directament, convidant al teatre a la dona de Plácido, perquè “estigués més tranquil”. En aquesta ocasió, la resposta de l’artista va ser encara més discreta. A finals de setembre, Domingo es va haver de tancar les portes del seu estimat Metropolitan. Ho va fer, a més, de manera sobtada amb un comunicat que el tenor va enviar a The New York Times en el qual assegurava preferir retirar-se per no acaparar l’atenció ni eclipsar la feina dels seus col·legues. La versió del diari, no obstant això, apuntava a les pressions que van exercir cor i orquestra contra Domingo en solidaritat amb les víctimes.

La resta del món seguía aplaudint el tenor mentre s’agafava a la màxima de la indiferència: in dubio pro reo. Davant del dubte, a favor del reu. Com si s’hagués de jugar tot en mans d’una Justicia que mai difícilment castiga quan es troba davant de poca cosa més que la paraula d’unes contra la d’altre. Com si, callant, elles callaren també.

Igual que a Salzburg, després d’això Plácido Domingo va tornar a brillar sota els focos de l’Òpera de Zúrich amb un Nabucco envoltat de bravos que s’allargaven i que el van acompanyar fins a València, on fa uns dies revifava la seua interpretació del personatge de Verdi. Allà el tenor incansable, que fa deu anys que va canviar a la corda de baríton, passejava per l’escenari derrotat, encarnant la caiguda del rei destronat, amb la nostàlgia coberta de parracs i lamentant-se per la corona que li havia arrabassat la seua pròpia filla (meravellosa paradoxa). “L’ombra tu sei del re”, cantava. Ets l’ombra d’un rei.

Una vegada més, però, quan va caure el teló i, després de l’última nota de la partitura de Verdi, a Plácido Domingo li esperava, com sempre, una ovació infinita; més discreta i continguda, això sí. Un aplaudiment que sembla que l’acompanya des d’aquella nit a Viena, que ha anat amb ell a Milà (més de vint minuts, en aquesta ocasió) i el seguirà a Berlín al gener. I després a Hamburg, Madrid, Moscú, Múnic. L’artista sentenciava la polèmica fa poc en una entrevista a El País: “Estic fort, molt fort. Més que mai […] El públic continua reaccionant d’una manera extraordinària i, mentre això continuï, jo seguiré tranquil i segur”. Igual que Nabucco, quan, al final de l’òpera, el poble li torna l’estimada corona. El públic, Plácido, continuarà aplaudint fins que comencem a escoltar-les a elles. 

Rebeca Ruiz
Núvol