Cerca de notícies

Enquesta

Sigried i el Capvespres del déus

6/6/2004 |

 

Fa un any, mentre un cercle de foc protegia la castigada Brunhilde, valquíria convertida en bella dorment per haver emparat els incestuosos Siegmund i Sieglinde en contra del déu Wotan, el Liceu va penjar, simbòlicament, el cartell de «continuarà» (a finals de la temporada) en relació al muntatge de L'anell dels Nibelungs, amb direcció musical de l'ara vindicat Bertrand de Billy i direcció escènica de l'alemany Harry Hupfer, un dels noms fonamentals de l'escena operística durant la segona meitat del segle XX. En tot cas, la poderosa imatge que tanca La valquíria convidava a la recança de l'espectador: aquest muntatge apassionant, que ens implica amb una lectura de la Tetralogia wagneriana que presenta un món corromput per l'ambició de poder i la destrucció de la naturalesa, reclamava una continuació immediata. Un any d'espera havia de fer-se llarg. Passat aquest temps, el Liceu tanca durant aquest mes de juny el cercle de L'anell dels Nibelungs: l'or que Alberich va robar al Rin per forjar l'anell maleït torna al riu i, culminada la Tetralogia, l'espectador pot reconèixer la sensació de plenitud (i també d'inquietud) que arriba amb les grans experiències estètiques, que reclamen un esforç (llarg i exigent és el viatge d'aquest anell) per revelar-ne el sentit.
Faltaven, doncs, Siegfried i El capvespre dels déus per completar el muntatge de la Tetralogia, produït per la Deutsche Staatsoper Unter den Linden. Tot era a punt: Bertrand de Billy disposat a treure el millor de l'orquestra del Liceu en el seu comiat com a director titular; un repartiment d'excel·lents cantants (alguns dels millors intèrprets actuals de Wagner), encapçalats per la gran Deborah Polaski (una Brunhilde encara poderosa que commou), Falk Struckman (De Wotan convertit en Vianant, l'ombra del déu, passant pel desconcertat Gunter de Sigfried), Graham Clark (del lúcid i manipulador Loke de L'or del Rin a Mime, el nan malintencionat de Siegfried), a més de la incorporació final
a El capvespre dels déus de Matti Salminen com al temible Hagen; i, evidentment, la posada en escena de Harry Kupfer, que, a partir del moment inicial en què Wothan esqueixa l'arbre sagrat per construir la seva llança, desplega la idea que la civilització es fa indestriable de la barbàrie i que, menat per l'ambició de poder, el progrés tecnològic es manifesta contra la naturalesa. Tot era a punt i, per una vegada, les millors expectatives van acomplir-se, almenys pel que fa a les primeres representacions de les últimes jornades de la Tetralogia: els diversos ingredients van funcionar plenament (la mateixa orquestra del Liceu, assumint el gran repte wagnerià, va mostrar una brillantor que pot trobar-se a faltar en altres comeses) perquè es produís l'obra d'art total que Wagner esperava de l'òpera.

La posada en escena de Harry Kupfer es desenvolupa amb coherència. Així, a l'inici del Siegfried, es retroba l'escenografia que, amb el rerefons constant d'una retícula lluminosa de poderós efecte visual, conserva la presència de l'arbre sagrat que, profanat per Wotan a l'origen, s'exhibeix cobert d'un negre socarrimat. A la forja (la siderúrgia ha nodrit amb armes tantes voluntats de poder...) de Mime, el nan cobdiciós que l'ha criat després que la dissortada Sieglinde morís en el part, Siegfried reclama una espasa forta. L'heroi inconscient, fill d'un amor incestuós, desconeix la por. Es mostra primitiu, sense cultura. És aquest l'home lliure que ha d'alliberar el món i crear nous valors? En el seu periple, certament, Siegfried acompleix el seu destí: forja la seva espasa, mata el drac i els que ambicionen l'anell, allibera Bruhnilde i viu amb ella l'amor, que en Wagner sempre és una oportunitat de redempció. Però el personatge pot inspirar un dubte: Wagner creia en la possibilitat de l'heroi, al capdavall de la salvació humana? Un corrent de nihilisme s'escampa per la Tetralogia? O, després d'Auschwitz, Harry Kupfer manifesta l'escepticisme davant l'esdevenir de la història?
El capvespre dels déus desenvolupa un camí de desesperança: l'heroi enganya la seva estimada i el beuratge sembla un pretext per oblidar-la; Bruhnilde, ferida, s'alia amb els més perversos; el déu Wotan vaga com ànima en pena i la valquíria Waltraute, amb e
l rostre blanquinós, sembla venir del món dels morts. Aquesta decadència dels déus és la possibilitat d'un altre món per als humans?
Finalment, hi ha el sacrifici, el Walhalla desapareix i l'anell cobejat es destrueix. Pot creure's, però, que l'ambició de l'or (del poder) ha desaparegut del món? L'anell encara hi és. Però Harry Kupfer no deu voler que l'espectador se'n vagi desconsolat. Al final, uns nens planten un arbre: la regeneració encara és possible? Amb tot, hi ha un consol: un muntatge com aquest fa present que, com Nietzsche va afirmar, a propòsit de Wagner, la vida pot tenir una justificació estètica.

Imma Merino
El Punt