Cerca de notícies

Enquesta

Pere Lluís Biosca: “Victoria és el compositor hispànic més rellevant”

29/7/2019 |

 

El Cor Francesc Valls fa parada al FeMAP per dur-nos Laudate Dominum, un cant a la divinitat des de dos punts de vista diferents: el de Victoria i el de Bach. Ho faran a el dia 1 d’agost a l’Església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia a les 20.00h i el dia 2 d’agost a l’Església de Sant Domènec de La Seu d’Urgell a les 21.00h. Parlem amb el seu director, el mestre Pere Lluís Biosca.

M’agradaria començar amb una pregunta sobre el nom del vostre cor, sobre l’homenatge a Francesc Valls, el gran compositor barroc que fou mestre de la Catedral de Barcelona a principis del Set-cents. Creieu que la seva figura ha estat prou reconeguda al nostre país?

Crec que no, no només en el cas de Francesc Valls sinó per la figura d’altres compositors d’abans que no estan ni prou reconeguts o ni tan sols coneguts perquè s’interpreten poc i això es deu a moltes coses. Per exemple, de vegades és difícil accedir a material transcrit de compositors antics i això condueix al desconeixement i, per altra banda, crec que hi ha poca consciència del que és el patrimoni que tenim, sobretot si fem comparatives. Si comparem Valls amb Bach sabem que és inigualable, però el patrimoni de cada país s’ha de fer perquè si no ho fem nosaltres no ho fa ningú. I en aquest sentit crec que sí que hi ha un dèficit a Catalunya amb els històrics i amb els actuals.

El programa que presenteu al FeMAP, als concerts de Llívia i la Seu d’Urgell, amb el títol de Laudate Dominum, està format per composicions sacres de Tomás Luís de Victoria i Johann Sebastian Bach. Com podeu explicar el creixent interès per la música sacra en un temps tan marcat per l’agnosticisme i l’ateisme com el nostre?

No sé si aquesta pregunta és un músic qui li correspon la respondre millor, hi ha molts àmbits que incideixen en aquest fet. Crec que més que interès per la música sacra és per la que té un contingut espiritual evident. Tota la música té una part espiritual, però en el cas de Victoria i Bach és més marcat. Per altra banda, els humans tenim una necessitat espiritual sempre, en diversos graus. Definir-se com a agnòstic o creient són posicions respecte a una espiritualitat. En la contemporània, la música d’Arvo Pärt representa un contrast amb la vida moderna, tots anem al ritme que anem, amb estrès, i la música si no substitueix una part o ens ajuda a fer créixer la nostra espiritualitat.

Tomás Luís de Victoria és un castellà que viu la contrareforma molt directament, perquè neix en ple Concili de Trento, el 1548, i es forma a Roma amb els jesuïtes. Fins a quin punt podem entendre la seva música com l’expressió del catolicisme més radical de Felip II de Castella?

Segurament hi ha coses que van canviar en ell però potser el seu tarannà ja respon a aquest esperit de la contrareforma, ell escrivia des de la fe absoluta i la litúrgia. I hi ha unes característiques que el defineixen com per exemple que sigui de Castella, em recorda molt al paisatge castellà i la seva gent, sense voler caure en tòpics, però sí que és una música austera, molt profunda, amb molta passió però no és romàntica des del punt de vista de deixar anar els sentiments de forma evident sinó de manera continguda, austera, sòbria, fins i tot en moments d’exaltació com ha de tenir part del moment litúrgic.

A principis del segle XX, el tortosí Felip Pedrell, que en publicà l’obra completa, definia Victoria com el compositor hispànic més important de la història. Creieu que aquesta afirmació segueix sent vàlida?

Indiscutiblement és el compositor hispànic més rellevant, si més no, de la música renaixentista. Hi ha una mena de triumvirat amb Victoria, Palestrina -ambdós indiscutibles- i hi afegiria Morales, un compositor excel.lent i increïble, amb una música sense cap mena de concessions, com la de Bach. Però vaja, dels hispànics, Victoria és un compositor amb una obra popular que té molta qualitat i m’atreviria a afirmar que és el millor de la història hispànica.

M’imagino que és difícil dir alguna cosa novedosa sobre Johann Sebastian Bach, un dels cims de la música universal, però intenteu-ho…

És evident que de Bach no puc dir cap cosa nova per una qüestió de respecte i humilitat davant del “miracle”, que en deia Pau Casals. En tot cas, una anècdota, si vols, d’aquests dies que hem estat assajant els motets. He tingut un canvi en la percepció de la seva música. Si sempre ho havia fet més espiritual i auster, aquesta vegada he volgut fer una música molt expressiva perquè tots aquests textos poètics que són litúrgics tenen una vessant molt humana, expressiva i extrovertida. He volgut expressar uns sentiments de joia o de culpa d’una manera més o menys romàntica, salvant les coses de gramàtica i dins d’uns criteris d’estil.

Si Victoria és la contrareforma, Bach és la reforma protestant que sublima la iconoclàstia del barroc luterà en seus els impressionants monuments musicals. Fins a quin punt podem percebre aquestes religiositats divergents en les seves composicions litúrgiques?

És molt difícil comparar-los perquè l’estil i la tècnica van canviar molt. Ara bé, com he dit abans continuo veient-ho des del mateix punt de vista, és a dir, totes dues músiques són extremadament espirituals al servei de la fe i la lloança a Déu però de maneres molt diferents. En el cas de Victoria és més auster per l’actitud catòlica d’arronsar-se i tenir amor davant de Déu i en canvi una de les coses que defineixen el luteranisme és la proximitat, el cara a cara amb la divinitat i, per tant, des d’un punt de vista més humà i emocional, potser més sincerament i oberta. Tot, salvant totes les distàncies d’estil, època i geografia. En el cas del concert es fa molt obvi perquè la primera part, que és amb Victoria, és una música continguda també a l’hora de cantar i provoca que quan fem els motets de Bach hi ha com una certa explosió, amb melismes molt més ràpids, tempos més accelerats, canvis molt més abruptes i, per tant, permet cantar d’una altra manera i provoca un cert alliberament -no des d’una manera pejorativa envers Victoria però es deixa anar més.

En la seva novena edició, amb 53 concerts en 36 municipis, el FeMAP es consolida com un dels gran festivals de música culta del país. Quina valoració podeu fer d’aquest fenomen cultural en unes comarques com les pirinenques?

La majoria dels festivals se situen a les grans ciutats, en aquest cas Barcelona, o en a l’estiu a l’Empordà i, per tant, que hi hagi un festival de música antiga amb tants concerts i localitzat en tants llocs diferents fa que la gent tingui accés a la música en viu en llocs relativament allunyats dels centres hegemònics, i això és importantíssim. Primer per la gent que té accés als concerts i després pels intèrprets i aquí sí que vull fer un agraïment especial al festival perquè és dels pocs que sempre programa cors professionals i no professionals. En el cas del nostre, que és professional, és molt difícil que ens programin. De vegades no és una qüestió de qualitat sinó també de concepte, sovint es prefereix un grup instrumental que vocal encara que la qualitat sigui la mateixa perquè encara hi ha una mica un cert pòsit que els cors venen del món amateur. 

Aina Vega i Rofes
Núvol