Cerca de notícies

Enquesta

In Memoriam: Nicolai Ghiaurov

3/6/2004 |

 

Baix (1929-2004)

Ahir va morir a 74 anys, a causa d'una pneumònia, Nicolai Ghiaurov. Ho feia a Mòdena, la ciutat on va néixer la seva dona, la soprano Mirella Freni, amb qui el baix búlgar va formar una de les parelles més entranyables del món de la lírica. No sempre els baixos ocupen com es mereixen el primer pla de l'atenció, però Ghiaurov va ser un dels cantants més admirats de les darreres dècades, un dels grans intèrprets moderns de Borís Godunov, entre molts altres títols, un baix de veu càlida en què noblesa i caràcter eren aplicats amb el mateix rigor i sensibilitat en els repertoris eslau, italià i francès.

Tot i que des de començaments dels anys 60 Ghiaurov va ser una presència habitual als grans escenaris internacionals, al Liceu no hi debutaria fins al 1986 en el paper de Fiesco de Simon Boccanegra al costat, naturalment, de Mirella Freni com a Amelia. Amb l'esplèndida soprano italiana hi tornaria amb Ievgueni Onieguin de Txaikovksi: no debades va ser ell qui va guiar la seva dona en la seva exitosa entrada en el món de l'òpera russa. Va ser la temporada 89-90, la temporada que Freni va protagonitzar tres títols al Liceu (Manon Lescaut i Adriana Lecouvreur completen aquesta tripleta irrepetible) i que Ghiaurov duria a Barcelona una de les seves màximes creacions, el turmentat tsar protagonista de Borís Godunov. Potser sense la intensitat al·lucinada que li conferia el seu compatriota Borís Christoff, el Borís de Ghiaurov era un sobirà amb impactant presència escènica servit amb una gran intel·ligència musical, com es palesa també en les dues gravacions que en va fer, una amb Herbert von Karajan, l'altra amb Emil Tchakarov. Amb Freni també va intervenir a Barcelona en una Bohème que seria la darrera actuació de tots dos al Liceu.

Però les habilitats del baix búlgar s'estenien també al repertori buffo, com en l'irresistible Don Basilio d'Il barbiere di Siviglia que va cantar al Liceu el 1991, el mateix paper amb què va debutar a Sofia el 1955 i amb què va fer la seva darrera aparició davant del públic operístic el gener passat a Venècia, un bon exemple d'una llarga carrera al costat d'un veritable qui és qui de l'òpera (Karajan, Abbado, Muti, Solti i un llarg etcètera). Mefistòfil ple de sarcasme (tant en Gounod com en Boito), Don Giovanni seductor, Felip II imponent, aquests només són alguns dels grans papers en els quals Nicolai Ghiaurov va deixar la seva petja. Una petja per sort preservada en la memòria i en un gran nombre d'enregistraments. El tsar ha mort, visca el tsar.

Xavier Cester
Avui