Cerca de notícies

Enquesta

L'òpera L'enigma di Lea de Benet Casablancas s'estrena avui al Liceu

19/2/2019 |

 

 Amb l’estrena d’aquesta òpera del sabadellenc Benet Casablancas (Sabadell, 1956), que es podrà veure en quatre funcions els dies 9, 10, 12 i 13 de febrer, el Gran Teatre del Liceu sumarà una altra estrena contemporània a la sala gran des de la seva reinauguració el 1999. Els anteriors títols estrenats van ser D.Q., Don Quixot a Barcelona (2000) de José Luis Turina, Gaudí (2004) de Joan Guinjoan, l’òpera de cambra El ganxo (2006) de Josep Maria Mestres Quadreny i, per últim, La cabeza del Bautista (2009) d’Enric Palomar.

El projecte sorgeix el 2011, quan el professor i filòsof Rafael Argullol (Barcelona 1949) i Casablancas van plantejar-se col·laborar en una obra on la literatura i la música convisquessin de forma equilibrada. Finalment va sorgir L’enigma di Lea que és considerada un conte mític, un mite que entra en confusió amb la pròpia realitat i que, desprñes de diversos anys d’espera des de l’acceptació de Joan Matabosch quan encara dirigia el coliseu de Les Rambles, es durà a escena, superant l’actual crisi liceista, en el darrer any de gestió de l’actual responsable del teatre, Christina Scheppelmann.

L’argument es basa en una història d’amor, encara que així mateix la història d’un secret que duu Lea després de viure unes circumstàncies excepcionals, convertida en protagonista absoluta, que deambula per l'espai i el temps, pels països i pels segles, nàufraga en l'existència, posseïda per una passió gairebé impossible de canalitzar.

A L’enigma di Lea,el text funciona com a catalitzador de la música. Un text que Rafael Argullol va pensar respectant algunes convencions de l’òpera com els duos, trios, àries expansives, cor, etc. L’obra s’organitza en tres parts i quinze escenes. Aquestes tres parts responen, en l’estructura musical, a la idea d’exposició, scherzo i un moviment lent final. “Són tres grans parts que responen a una secció d’exposició a l’inici i una culminació al final. En aquesta darrera ens interpel·la a tots nosaltres, espectadors inclosos en un important joc de teatre dins el teatre” explica Casablancas.

Enmig, hi ha un scherzo que és el gran guinyol dominat per Doctor Schicksal que és un personatge tràgic-còmic que simbolitza el destí –una força ens mou a tots-. “Cada personatge té característiques singulars que li donen caràcter: la tessitura i un tractament vocal diferent assenyalen una opció teatral”, afegeix el compositor. En aquest sentit, el compositor ha cercat una ampla varietat expressiva que inclou des del crit i l’Sprechsgesang al recitatiu, el melos cantabile i l’ària de coloratura. El català i l’italià són les llengües que s'escoltaran dalt de l’escenari.

Josep Pons n’assumeix la direcció musical mentre que la direcció d’escena de Carme Portaceli situa l’acció en un futur distòpic i uniforme en el marc d’una impressionant escenografia cúbica a càrrec de Paco Azorín. El primer acte té lloc en temps indeterminat, mentre que els actes segon i tercer són clarament contemporanis. “Té un caràcter cíclic pels seus elements i planteja grans temes, actuals i associats a la condició humana” emfasitza Casablancas.

El repartiment estarà integrat per Allison Cook com a Lea, José Antonio López com a Ram, Xavier Sabata com a Dr. Schicksal, i comptarà amb un total d’onze solistes més el cor i l’orquestra del Gran Teatre del Liceu.

Albert Ferrer Flamarich