Cerca de notícies

Enquesta

Dans les arbres, la música que neix de la necessitat

22/4/2019 |

 

El passat dijous 11 d’abril, a la Fundació Antoni Tàpies, vam poder gaudir d’un nou concert del cicle Sampler Sèries que programa L’Auditori, que aposta per la nova creació sonora. El concert ens el va oferir el conjunt instrumental Dans les arbres especialitzat en improvisació lliure, format per Xavier Charles (clarinet), Ivar Grydeland (guitarra elèctrica), Christian Wallumrød (piano) i Ignar Zach (percussió).

La frontera entre el so i el soroll es difumina i els dos conceptes es barregen per donar pas a la cerca de nous recursos per a l’expressió. El temps musical (com el tenim entès a la música occidental) es congela, desapareix la quadrícula del tempo, per donar pas a la llibertat d’un nou temps, el que és fruit de la percepció individual i que evoluciona segons la necessitat momentània del i dels intèrprets.

Necessitem despendre’ns dels grans pilars que han fonamentat la música occidental al llarg de la història, els que li han donat sentit i segons els que es regeixen per poder-nos endinsar en un concert com el que Dans les arbres ens va oferir.

La gran riquesa tímbrica va ser un dels aspectes que més va meravellar l’audiència, amb l’ús de tècniques esteses dels diversos instruments. Cal destacar, sobretot, la varietat aconseguida pel clarinetista Xavier Charles, que no va fer ús de cap recurs material més enllà del seu clarinet, que demostra una gran recerca i coneixement profund de l’instrument propi. Contràriament, el pianista Christian Wallumrød va ser el que menys diversitat sonora va aportar tot i comptar amb un instrument amb què més s’ha explorat les possibilitats que ofereix en el camp sonor, limitant-se a cinc recursos tímbrics que tampoc no van anar evolucionant en el temps ni seguint l’evolució del discurs que s’anava creant pels seus companys. També cal mencionar la gran quantitat de recursos presentats pel percussionista Ignar Zach i la destresa controlant-los que van sorprendre el públic no només pels sons creats sinó per descobrir com es duien a terme. Finalment destacar l’adequació i coherència que en tot moment buscava Ivar Grydeland des de la guitarra amb els seus companys.

Referent a la construcció del discurs sonor, es va iniciar amb una naturalitat fascinant amb el clarinet com a instrument melòdic fent ús de l’aire i el silenci amb una clara al·lusió al shakuhachi (flauta japonesa) i en la que els altres instrumentistes van anar endinsant-se i creant-li l’atmosfera sobre la qual construir melòdicament, juntament amb el bombo repetint espaiadament una petita cèl·lula rítmica que donava cohesió al discurs i a l’evolució d’aquest. Una evolució de caire minimalista, a partir de la repetició que incorporava petites variacions o noves incorporacions motíviques i tímbriques. Un flux sonor que es crea sense pressa, retroalimentant-se, seguint les necessitats que el mateix discurs anava creant a través de les propostes individuals de cada membre del grup. Aquesta evolució lenta i cuidada del so cap a punts d’intensitat i altres de repòs, amb el pas del temps (temps cronomètric, pels voltants dels trenta minuts), va anar perdent qualitat. La paciència (o millor la sensació d’intemporalitat) va donar pas a la pressa per ensenyar materials nous, i això va afectar en una disminució de l’escolta col·lectiva per part del grup interpretatiu, una pèrdua de la tensió discursiva i d’una desconnexió per part del públic. Una desconnexió de l’aquí i ara musical però no negativa, que portava l’oient cap a altres camps de l’escolta: una escolta no activa musicalment però que acostava a la introspecció o una escolta curiosa que buscava conscientment què exactament estaven fent els intèrprets i com executaven.

El concert que van oferir Dans les arbres suposava pels assistents un abandó a una música desconeguda, encara inexistent i efímera, que percebien en el mateix moment en què era concebuda, però sense acabar de percebre-la íntegrament pel fet que la seva totalitat era encara inexistent. Un plantejament diferent del comú de la música i que exposa la forma més natural i orgànica de l’art: la seva creació com a fruit de la necessitat. 

Tània Fogàs
Núvol