1. Georges Bizet

 
Gràcies a ”Ópera y flamenco”, Bizet és un compositor molt programat, però cal destacar també les representacions de Carmen Palau de la Música Catalana. Alexandre-César-Léopold Bizet, conegut amb el nom de Georges (París, 1838-Bougival, 1875), va ser un compositor francès, principalment d’òperes. Les seves primeres composicions, bàsicament cançons i peces per a teclat escrites a manera d'exercicis, donen els primers indicis del seu poder emergent i les seves dots de melodista.
 
Després de la seva primera Simfonia en do major, la producció purament orquestral de Bizet va ser escassa i les seves obres per a piano no han entrat en el repertori del concertista de piano i són en general molt difícils de ser interpretades per principiants. Una excepció és el Jeux d'enfants, escrit a quatre mans el 1871 en dotze moviments. De fet, Bizet va orquestrar cinc d’aquestes peces amb el nom de Petite Suite.
 
La primerenca òpera en un acte Li Docteur Miracle ofereix els primers signes clars del seu compromís amb aquest gènere, amb la seva música espurnejant i molts tocs feliços de paròdia, orquestració i caracterització còmica. Fins Carmen, però, Bizet no va ser essencialment un innovador en el teatre musical. La majoria de les seves òperes estan escrites seguint la tradició operística italiana i francesa establerta per compositors com Donizetti, Rossini, Berlioz, Gounod i Thomas.
 
Carmen crida l'atenció per la reeixida evocació de Bizet de l'Andalusia espanyola i l'extraordinària vitalitat rítmica i melòdica de la música i la seva habilitat per obtenir el màxim efecte dramàtic amb els mínims mitjans possibles. Aquesta obra representa el desenvolupament final de Bizet com un mestre del drama musical i la culminació del gènere de l'opéra-comique.
 
Òpera en quatre actes i amb llibret de Henri Mekihac i Ludovic Halévy, Carmen està basada en una novel·la de títol homònim de Prosper Mérimée. De l’òpera destaquen l’”Habanera” i la “Cançó del Toreador”, i explica la història de la caiguda de Don José, un soldat naïve que queda seduït per la gitana Carmen. Amb aquest amor, José abandona el seu tendre cor ja que la noia es decanta per Escamillo, un matador, que serà mort en mans de la gelosia de José. Les desil·lusions de la vida proletària, la immoralitat, la injustícia i la tràgica mort de la protagonista a escena la convertiren en una obra controvertida.
 
De la seva carrera operística cal destacar també Les pêcheurs de perles, que es representarà aquesta nova temporada al Gran Teatre del Liceu durant el mes de maig de 2019 i compta amb un muntatge de la directora d’escena Lotte de Beer que va de l’antiga Ceilan a un reality televisiu del segle XXI. Tribut a la curiositat que Bizet sentia per Orient, l’obra parteix d’un triangle amorós en un rerefons religiós. L’omnipresència del cor representarà en posada en escena un viatge que va des de la tolerància a la violència, sempre amb un clima eteri i singular d’una delicada i alhora exhuberant partitura de Georges Bizet.
 

2. Vincenzo Bellini

 
Vincenzo Bellini (Catània, 1801-Puteaux, 1835) fou un compositor italià i un dels tres màxims representants del bel Cant de principis del XIX, juntament amb Gioachino Rossini i Gaetano Donizetti. Fill de l’organista Rosario Di Vincenzo, aviat es revelà com un nen prodigi que, segons la llegenda, als divuit mesos era capaç de cantar una ària de Valentino Fioravanti, començà a estudiar teoria musical als dos anys d’edat, piano als tres i als cinc ja era capaç de tocar-lo amb soltura i la seva primera composició data dels sis anys.
 
Composà música sacra (motets, misses...), de cambra, un famós concert per a oboè i simfònica, però és l’òpera el gènere musical que li donà fama. Composà per a virtuosos del bel Cant, expressió lírica que exigeix una gran precisió i agilitat vocal. Bellini intentà minimitzar les diferències clàssiques entre les parts cantades i recitades (àries i recitatius) mantenint, així, la tensió dramàtica.
 
La seva obra més difosa és Norma, de què destaca la conegudíssima “Casta Diva”, on es conjuren la gravetat clàssica amb un apassionament molt romàntic en l’expressió, essent aquest un dels rols de soprano més reputats. Durant el segle XX destacà el paper de Maria Callas, que fou la Norma més famosa del segle i que recuperà el caràcter purament belcantista del paper, amagat sota els excessos veristes de generacions i generacions de cantants.
 
Però I Capuleti e i Montecchi, estrenada el 1827 a la Scala de Milà, és també ben coneguda. Aquesta revisió de la història de Romeu i Julieta es basa en mites medievals i no pas en la versió de Shakespeare. En Bellini, la història d’amor entre els dos joves queda subjugada al veritable origen de tot: la rivalitat entre les cèlebres famílies de Verona que, a través de la violència i el rancor, acaben perdent els éssers més estimats.
  

3. Camille Saint-Saëns
 

En el marc de l’espectacle “Ópera y flamenco” que té lloc al Palau de la Música Catalana i a altres indrets com l’Església del Pi, Camille Saint-Saëns s’ha fet un lloc en l’escena musical barcelonina. Va ser un dels infants prodigi més dotats de tots els temps, posseïa una entonació perfecta i va iniciar les lliçons amb la seva tia als dos anys, i quasi immediatament va començar a compondre. La seva primera composició, una breu peça per a piano datada de 1839, es conserva a la Biblioteca nacional de França. La precocitat de Saint-Saëns no es limitava a la música; a l'edat de tres anys ja sabia llegir i escriure i als set dominava el llatí.
 
Hom considera Saint-Saëns com un compositor de música elegant i tècnicament sense defectes, però poc inspirada. Un crític digué d'ell que "vol ésser Bach, però no passa d'Offenbach". Les seues obres han estat qualificades com a lògiques i acurades, professionals i mai no excessives. L'obra pianística, tot i no ser profunda ni emocional com la d'alguns dels seus contemporanis, constitueix el continu estilístic entre Liszt i Ravel. També ha estat qualificat com "el més alemany dels compositors francesos", potser a causa de la seva fantàstica habilitat en l'elaboració temàtica.
 
Durant els seus 86 anys de vida, Saint-Saëns va escriure centenars d'obres. Samson et Dalila, una grand opéra que compta amb les cèlebres àries “Printemps qui commence” i “Mon coeur s’ouvre à ta voix”, així com el poema simfònic Dansa Macabra, inspirat en l’obra d’Henri Cazalis recreant l’antiga superstició de la dansa de la mort i descriu el personatge tocant el violí a mitjanit i, al seu ritme, els esquelets ballen entorn a la seva tomba; a la sortida del sol, amb el cant del gall, els morts tornen a la seva tomba.