Cerca de notícies

Enquesta

Un duo degenerat

25/1/2003 |

 

A finals dels anys 50,
la producció de Goldschmidt s'atura: com comenta Michael Haas, l'exili a Anglaterra va aconseguir el que
no va poder Hitler


E l nou any que fa ben poc hem inaugurat és especialment ric en efemèrides de tota mena (sempre relacionades amb el món de la música, per descomptat), algunes de més sonades, d'altres de més esotèriques, però, com sempre en aquests casos, aptes per recordar compositors, intèrprets i partitures que, per un motiu o altre, val la pena de recordar. Hi ha noms destacats sense necessitat de gaires explicacions, com Corelli -una de les figures cabdals del barroc en tant que va contribuir a definir les característiques de formes instrumentals com el concerto grosso i les sonates da chiesa i da camera-, del qual se celebra el 350 aniversari del naixement. Tenim també el 175 aniversari de la mort de Franz Schubert o, per no moure'ns de l'àmbit vienès de la primera meitat del segle XIX, el 200 aniversari del naixement de Franz Lachner. No podem oblidar tampoc el centenari de la mort d'Hugo Wolf, els 50 anys de les de Prokófiev, Bax i Kálmán, i els 75 de la de Janácek. I, pel que fa als naixements, el centenari de Khatxaturian i el bicentenari d'Adam (el de Giselle). D'alguns d'ells, amb tota probabilitat, en tornarem a parlar al llarg de l'any.
En el Quadern d'avui, però, ens centrarem en dues figures del segle XX amb diverses similituds pel que fa a la història de la recepció de la seva música, si bé el seu destí vital va ser ben diferent. Autors d'èxit en un primer moment, més tard tots dos van ser englobats en aquella infamant definició creada pels nazis d'Entartete Musik, música degenerada, i no pas música prohibida, com de forma més aviat covarda va titular l'OBC el festival dedicat a alguns d'aquests autors el novembre del 2000. Un nou exemple de la castradora correcció política que ens atenalla, si bé potser cal aclarir, per evitar confusions, que, per descomptat, aquesta música va ser prohibida pel criminal règim per dos motius no necessàriament coincidents: o els seus autors eren jueus o la seva estètica era d'una modernitat totalment contrària als postulats nacionalsocialistes.
Els dos autors que ens ocupen tenen un altre element en comú, l'oblit total a què van ser sotmesos, al costat d'altres compositors, després de la Segona Guerra Mundial, per part de les avantguardes més agressives que van determinar, en bona part, l'evolució de la música europea a partir dels anys 50. Degenerats abans, conservadors després, els nostres dos autors van haver d'esperar als anys 80 i 90 per veure (bé, un ja feia anys que era mort) el seu nom reivindicat i la seva obra tornada a interpretar amb certa (no gaire, bé és cert) regularitat. Un paper cabdal en el seu retorn a la llum el va jugar la indústria discogràfica. En plena expansió del format compacte, molts segells volien trobar altres camins més enllà del gran repertori tradicional, repetit fins a l'extenuació. Un va ser el passat més llunyà, l'època barroca, renaixentista i medieval i els molts tresors que encara amaga; l'altre, el passat més recent i els grans mestres que han tingut mala sort històrica. Com Berthold Goldschmidt i Franz Schreker.


BERTHOLD GOLDSCHMIDT
Ben mirat, Berthold Goldschmidt encara va tenir bona sort. Aquest ancià venerable de qui enguany commemorem el centenari del naixement va poder ser finalment testimoni durant els anys finals de la seva vida (va morir el 1997) de com la seva música va tornar a ser interpretada i aplaudida al seu país de naixement, al país del qual va haver de fugir. Nascut a Hamburg el 1903, Goldschmidt va assolir amb només 29 anys un notable èxit amb la seva primera òpera, Der gewaltige Hahnrei, estrenada el 1932 a Mannheim. L'ascens de Hitler al poder va impedir que l'obra es representés a Berlín i Goldschmidt es va exiliar a Gran Bretanya, on la seca carrera com a creador es va esllanguir. Ni tan sols el fet que la seva segona òpera, Beatrice Cenci, guanyés un premi, el 1950, de l'Arts Council va possibilitar que la peça arribés a ser estrenada (va haver d'esperar a una versió en concert el 1988). A finals dels anys 50, la producció de Goldschmidt s'atura: com comenta Michael Haas, productor de la lamentablement desapareguda sèrie de Decca Entartete Musik (que tant va contribuir a la recuperació de l'obra del músic alemany), l'exili a Anglaterra va aconseguir el que no va poder Adolf Hitler.
Paradoxes de la vida, un compositor considerat progressista va anar a caure en l'ostracisme per culpa de l'avantguarda de postguerra. Si Der gewaltige Hahnrei és una partitura d'una vitalitat i exuberància irresistibles, filla evident d'un moment en què figures com Xostakóvitx, Prokófiev i Weill estaven en plena efervescència (el que no vol dir que Goldschmidt no tingui la seva veu pròpia), Beatrice Cenci retrata un drama històric basat en Shelley amb un estil més sumptuós, però sense caure en les exageracions expressives en què es podia caure donada la truculència de la trama. En els dos títols queda patent el domini de l'escriptura vocal (igual que en els seus lieder) i dels recursos orquestrals, atribut extensible a peces com les que va gravar Simon Rattle, la Ciaconna sinfonica i la Passacaglia.


FRANZ SCHREKER
Abans esmentàvem diversos punts de contacte entre Goldschmidt i Schreker, però ens deixàvem el més important, el primer va ser alumne del segon. De fet, Franz Schreker, de qui enguany recordem el 125 aniversari del naixement (el 1878), va ser un dels docents més celebrats del seu temps, arribant a ser nomenat el 1920 director de la Hochsule für Musik de Berlín, comptant entre els seus deixebles amb noms com Ernst Krenek, Alois Hába i Jascha Horenstein. Les seves òperes rivalitzaven en èxit amb les de Richard Strauss, per la seva combinació d'elements simbòlics, un erotisme més que subjacent (explicable i alimentat pel creixent impuls de les teories freudianes) i un llenguatge musical d'una exuberància extrema que bevia tant de l'herència wagneriana com dels elements més moderns (no debades, Schreker va dirigir l'estrena dels Gurrelieder de Schönberg).
Un títol com Die Gezeichneten, del qual existeixen tres enregistraments discogràfics, estrenat el 1918, és un bon exemple de tot el que diem: ambientació en la Gènova renaixentista (la Itàlia d'aquella era semblava el lloc preferit per molts autors per mostrar tot tipus de perversions), un protagonista que erigeix una gran illa de l'amor per compensar la seva lletjor física, una pintora tan extrema en els seus afectes com en els seus desafectes i un seguit de nobles sense miraments morals. Afegim-hi un final amb uns quants morts i una partitura amb una profusió embriagadora de colors i estímuls sonors diversos, una autèntica borratxera musical (indigesta per a alguns), i tenim un resum aproximat del que és la música de Franz Schreker, potser el compendi més significatiu que podem trobar de simbolisme, expressionisme i Jugendstil. Schreker no va ser a temps de marxar d'Alemanya, ja que moria el 1934 d'un atac de cor mentre veia com la seva carrera docent i creativa era aturada pels nazis. La seva música, però, ocupa ara una posició una mica menys marginal que la de Goldschmidt. Tanmateix, un nou oblit sobre la producció d'ambdós compositors seria una clara injustícia.
[Postdata: el lector atent haurà trobat a faltar un nom importantíssim en la llista d'aniversaris al capdamunt del Quadern. No pateixin, en parlarem la setmana entrant.]

Xavier Cester
Avui