Cerca de notícies

Enquesta

Els ‘Messies' arriben seguits com els autobusos

23/12/2017 |

 

Savall i Higginbottom signen versions contrastades de l’oratori de Händel
 

Jephta, Solomon, Theodora, Belshazzar, Saul : aquesta és una enumeració selectiva de diverses obres mestres de Händel en el camp de l’oratori, impossibles d’escoltar on impera el monocultiu messiànic. Enguany, el monocultiu ha esdevingut sobredosi, amb tres versions (i quatre sessions) que, com els autobusos d’una mateixa línia, han desfilat una rere l’altra pel Palau de la Música. L’anual cita participativa d’una entitat financera amb seu social a València ha estat seguida per dues versions del Messies que, almenys, han permès dur a terme un estimulant joc de comparacions.

És obvi que la proposta d’Ibercamera amb Edward Higginbottom tenia un punt de partida ben diferent de la de Jordi Savall programada al cicle Palau Bach, no debades els músics britànics es beneficien d’una familiaritat absoluta amb una partitura que, des de la seva estrena el 1742, no ha abandonat mai el repertori: la manifestació més visible va ser que Higginbottom dirigís de memòria. Per la seva banda, amb el Messies, Savall continua l’exploració de grans obres que mai havia interpretat, amb resultats més estimulants que en anteriors propostes bachianes. Les diferències més substancials entre les dues lectures, tanmateix, van ser de concepció global -amb Savall més premeditat en la delineació de cada fragment davant un Higginbottom d’una naturalitat desarmant-, i en el tractament del so derivat d’aquesta concepció.

Le Concert des Nations de Savall es va presentar amb una formació una mica més nombrosa que Instruments of Time & Truth (18 cordes davant de 15), amb el reforç d’un clavecí i una tiorba que enriquien el continu. Un so consistent, per tant, més fosc fins i tot, amb el qual el director igualadí va modelar una versió rica en contrastos, vibrant en molts passatges, d’una volguda morositat en l’evocació de la Passió de Crist. Amb una orquestra més assentada (excepte un trompeta fal·lible) que fa dos anys, quan va presentar una selecció de la partitura, Higginbottom va privilegiar la nitidesa de l’articulació, amb un so lluminós i àgil que va fer justícia a uns temps vius.

La comparació entre els dos cors és encara més apassionant, perquè les seves virtuts són del tot complementàries. La pulcritud de les setze veus d’Oxford Voices, d’una homogeneïtat i precisió admirables, contrastava amb el so més carnós i la calidesa comunicativa dels 22 cantaires de La Capella Reial de Catalunya. Pel que fa als solistes, cap versió va arribar al pòquer, però cal destacar, amb Higginbottom, la solidesa del baix Nicholas Mogg i l’eloqüència del tenor Daniel Norman, mentre que Savall va comptar amb la bona línia de la soprano Rachel Redmond, la seguretat del baix Matthias Winckhler i un contratenor del cor, Gabriel Díaz, que va salvar al darrer moment la papereta. Darrera diferència: el concert de Savall va acabar molt més tard. Motius? A més dels temps i de petits talls, els britànics van anar més per feina entre número i número i, sobretot, van ser més puntuals a l’hora de començar.

X.C.
Ara