Cerca de notícies

Enquesta

Maduixes, lluna i vent de llevant

5/5/2004 |

 

Res no és real, i res com per quedar-s'hi penjat". Aquests dos versos de la cançó dels Beatles Strawberry fields forever -Camps de maduixes per sempre- sempre m'han rondat la memòria com una mostra una mica críptica del seny psicodèlic que caracteritzava les lletres del llegendari quartet. Efectivament, res no és com quedar-s'hi penjat, o en tot cas molt poques coses i en poques ocasions. Tanmateix, m'agrada creure que les sensacions plaents que rebem a través dels sentits i el pas del temps sí que són reals. D'altra banda, qüestionar la realitat d'alguns fenòmens poc plaents pot pagar-se molt car. I pel que fa al pas del temps, no diré que sigui un plaer en si mateix, però sí que fa possible la memòria i la consciència del plaer. Sospito que no sóc prou savi per apreciar la vàlua de la perfecta intemporalitat, un concepte una mica estrany per a un cronista.
Anit, si els núvols no espatllaven l'espectacle, vam gaudir d'un eclipsi total de lluna. Un eclipsi de primavera i una ocasió magnífica per anar a veure Il mondo de la luna, l'òpera amb llibret de Goldoni i una esplèndida partitura de Haydn que es representa fins diumenge que ve a l'Espai Fabià Puigserver del Teatre Lliure (pg. de Santa Madrona, 40-46) amb direcció escènica de Yago Pericot i direcció musical de Josep Caballé. Els qui poguessin veure bé l'eclipsi, devien observar que, durant la totalitat, adquiria primer un color vermellós i després irradiava una estranya lluny blavosa, molt semblant a la llum que inunda l'escenari durant els moments de l'obra en què l'acció transcorre precisament a la lluna. No, no m'hi vaig quedar penjat, però la interacció entre l'esdeveniment còsmic i la màgica il·lusió escènica em van semblar ben reals i plaents.
Com ja sabreu d'altres cròniques, les emocions estètiques intenses em fan venir gana. Digue-me prosaic, si us abelleix, però no puc mentir. Com a excusa possiblement feble, diré que no es tracta d'una gana barroera i indiscriminada, sinó que miro de modular-la d'acord amb les circumstàncies. Així, després de l'eclipsi i Il mondo de la luna em va venir el caprici de menjar maduixes amb mousse de xocolata blanca.
Les maduixes, maduixetes i maduixots són alguns dels regals deliciosos que ens fa l'eclosió primaveral de la natura. Igual que els gerds, les móres, els mírtils i les groselles, menys apreciades aquí que les maduixes -potser perquè també són menys freqüents- però molt preuades al nord d'Europa, on formen part de nombroses receptes de postres, salses i acompanyaments. La qualitat carnosa de les maduixes, la textura rugosa de les móres, el gust astringent dels gerds i el color blau fred i una mica irreal dels mírtils fan bones i interessants tota mena de preparacions. Des d'un iogurt amb una barreja de fruits fins a una salsa de gerds o de mírtils per acompanyar un filet de cérvol o un civet de porc senglar. En una altra ocasió vaig recordar com feien les maduixes al desaparegut restaurant barceloní La Puñalada: flambejades, amb pebre i acompanyades de gelat de vainilla. Ara penso en un variat assortiment de fruits del bosc amb mousse de xocolata blanca al rom que vaig provar al magnífic hotel Bellevue Palace de Berna (Suïssa). Un altre mes de maig molt plujós.
Els que hi entenen diuen que aquest any hi ha alguna cosa que no rutlla amb les maduixes. Ha plogut massa i sobretot fa molt de vent de Llevant. Les llevantades no van gens bé per les maduixes, i menys encara si plou fang com aquests dies. L'acció del vent i la pluja fa que s'estovin per fora i que agafin formes estranyes i poc agradables a la vista. Què hi farem: caldrà esperar que es giri vent contrari i que el trànsit del temps i de les estacions ens permeti a tots gaudir dels camps de maduixes, si no per sempre, sí per molts anys. I sense quedar-nos penjats.

J.J. Navarro Arisa
Avui