IMATGES SUGGERENTS / Els pensaments de l’enamoradís Don Giovanni no només s’expressen a través de la partitura, també es plasmen a través d’impactants i suggerents imatges superposades que es van transformant a mesura que avança l’òpera. «És com si la caixa escènica, amb una casa victoriana espectacular, fos una gran tela on Don Giovanni pinta allò que sent perquè és un poeta, un artista. Al principi, la seva tela està plena d’il·lusions i dones, però, en paral·lel a l’acció, quan comença a perdre el control, el seu traç canvia, es torna més fosc i pessimista», assenyala l’anglesa Amy Lane, responsable de la reposició d’aquesta coproducció firmada pel Liceu, el Covent Garden de Londres, l’òpera de Tel Aviv i la de Houston.
  A Kwiecien, que va estrenar el muntatge al Covent Garden el 2014, aquest Don Giovanni el va marcar. «Llavors travessava la crisi dels 40 i la producció em va ajudar a trobar algunes respostes. En l’actualitat ja he superat allò i em sento més segur en aquest rol. Com si fos un poeta que busca inspiració, avui em sento capaç de volar molt més alt artísticament. I puc dir que és una sensació fantàstica», afirma. Ara que el DVD de l’òpera ja existeix, ha pogut captar la força que les projeccions cobren. «No competim amb elles, ens complementem perquè enriqueixen tot allò que transmetem amb la música i el teatre. És una obra molt rica i plena d’emoció».

PARADOXA A L’ESCENARI / Per Álvarez, que debuta en la producció, «aquest muntatge demostra la complexitat que pot arribar a tenir l’òpera avui dia». El baríton torna al Gran Teatre per segona vegada en aquesta temporada després de triomfar amb Rigoletto de Giuseppe Verdi el març passat. «En escena ens movem en un espai tridimensional, però tornem a la bidimensionalitat per crear efectes i potenciar emocions. És paradoxal. Ja no n’hi ha prou amb la música i l’actuació», explica.
  I no ho diu amb to de crítica, sinó com una observació lògica de l’evolució imparable de la tecnologia que afecta tots els àmbits, l’òpera inclosa, per descomptat. «En aquests moments, em ve de gust assumir tots els reptes possibles, experimentar i confrontar situacions noves», afirma el cantant, que interpreta el paper de Don Giovanni des de fa més de 20 anys.
  Malgrat la màgia i l’impacte que generen les suggerents imatges projectades, el mestre Josep Pons assegura no veure «més que la cara dels cantants» quan dirigeix. La concentració és de tal importància per compenetrar la música instrumental amb el cant que no pot permetre’s ni la més mínima distracció. «Si en una escena em quedo mirant, corro el risc de perdre el compàs», assenyala.
  Per al director titular de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, el més interessant d’aquesta proposta operística arriba amb el sorprenent final, que musicalment segueix la versió de Viena. En aquesta producció, el protagonista no va a parar a l’infern de la mà del Comendador. «Perquè ¿què és l’infern avui dia? És despertar-te enmig de la nit i adonar-te que no tens ningú. I precisament així acaba el nostre Don Giovanni, en el buit i la soledat més absoluts», subratlla Lane.