Cerca de notícies

Enquesta

De Kunde a Flórez, passant per Sokolov

16/2/2017 |

 

Setmana de concerts priviliegiada a Barcelona, amb noms propis i de pes: diumenge al Liceu, el tenor Gregory Kunde, amb un concert que va revelar que el cantant nord-americà segueix sent un atot inqüestionable en matèria tenoril, tot i que la tarda va servir per descobrir la veu esplèndida del baríton Juan Jesús Rodríguez. Programa preciós, ben presentat, dinàmic i de riscos continus.

Poc més d’una hora després, i carrer Santa Anna enllà, alguns férem cap al Palau dela Música, on ens esperava una vetllada en blanc i negre, gràcies al pianisme savi i estoic de Grigori Sokolov. Impossible sintetitzar l’esperit del concert, aquest cop centrat en Mozart i Beethoven, a càrrec d’aquest déu del piano. Perquè el que externament (per gest mesurat) és contenció, discursivament és una dialèctica entre músic, instrument i veritat sapiencial. De la (mal) coneguda com a sonata «Fàcil» de Mozart KV 545 fins a l’emblemàtic op. 111 de Beethoven (matriu narrativa del Doctor Faustus de Thomas Mann), Sokolov va passejar dits i mans sobre un teclat que va haver de reconèixer que en el món hi ha dos tipus de pianistes: els pianistes i els déus. Sokolov pertany per dret propi a la segona categoria.

I dimarts, l’esperat recital de Juan Diego Flórez de nou al Palau, agombolat pel sempre luxós piano de Vincenzo Scalera. Res de nou a la primera part, amb Rossinis pirotècnis i dos Mozart poc escaients a la corporeïtat vocal del tenor peruà, a qui el salzburguès sempre se li ha resistit.

Després de destacar-se com a rei indiscutible del belcanto romàntic, Flórez inicia ara l’aventura dun repertori més líric i més central (alguns aguts comencen a ser tibants). I res més escaient que el Werther de Massenet o dues pàgines puccinianes memorables, especialment una “Che gelida manina” de sinuoses textures i esfumatures.

La tendència verborreica de Flórez va cometre alguns excessos (hi ha bromes que més val deixar per a la tanda de bisos), però les tres propines acompanyant-se ell mateix a la guitarra van demostrar que el tenor llatinoamericà segueix sent un artista que arriba, beu (molta aigua) i triomfa. Que duri.

Jaume Radigales
Núvol