Cerca de notícies

Enquesta

Werther i els altres Werthers

14/1/2017 |

 

Diumenge 15 de desembre arrenquen les funcions de Werther de Jules Massenet al Gran Teatre del Liceu, una producció molt esperada. Núvol ha tingut l’oportunitat de parlar amb el tenor Josep Bros, que interpreta l’heroi goethià. Podeu veure i llegir aquí la conversa que hem mantingut amb ell. Ester Roig l’ha entrevistat i Marina Gómez l’ha transcrit.

Josep Bros: Aquesta producció que veurem al Liceu, el Werther de Willy Decker, és una producció molt neta, molt clara, en la qual veiem uns mons molt diferenciats: el món de Werther i el món de Charlotte. Sobre l’escenari, fins i tot durant els primers compassos de la introducció, ja els dos estem a escena. És de les poques produccions, per no dir l’única de les tres que he fet de Werther, que estic a escena quan no haig de cantar: els pocs descansos que tens s’emplenen amb la teva presència. A l’inici del primer o del segon acte, tens una mena de moviments o malsons amb la presència de Johann i Schmidt, els altres dos personatges. Des del primer moment, el públic podrà veure clarament qui és Werther i qui és Charlotte, qui és Charlotte i qui és Werther.

El simbolisme i l’estètica en la producció

Veritablement, l’estètica d’aquesta producció està pensadíssima. Veiem el que representa Werther, què significa per a ell la seva arribada al poble, com veu la natura, aquest sentiment de pau i de tranquil·litat… Ja no et dic quan coneix a Charlotte, una persona que va prometre, quan estava morint sa mare, que es casaria amb l’Albert, aquest home tan bo i tan noble, una persona que cuida dels nens, que ha d’anar amb compte amb el seu pare… Dels pocs elements que tenim a la producció, comptem amb aquests dos mons ben diferenciats d’acord amb els elements escènics que hi ha però, sobretot, amb el quadre de la mare, figura sempre present. I el color groc en Werther no és tant per simbolitzar com per donar la llum que mereix el personatge. De fet, a la segona part de l’espectacle, canvia el color del vestit del protagonista.

“Surto del teatre i encara sóc Werther”

Werther és un personatge molt intens en tots els aspectes: vocal, musical, interpretatiu… I afegiria, fins i tot, psicològic: Werther absorbeix moltíssim. En tot el repertori que he fet fins ara sempre he necessitat un descans entre funcions que em permeti recuperar-me físicament, reposar la veu… Però aquesta obra em deixa molt tocat psicològicament: surto del teatre i encara sóc Werther. Necessito aquestes 48 hores per refer-me una miqueta, per tornar a ser Josep i per tornar a posar-me a la pell de Werther. No m’havia passat en cap altra obra, sincerament: la sento moltíssim, la sento molt meva. En diferents passatges i amb la interpretació que ens ocupa, aquesta producció és molt intensa.

Psicologia de Werther

A nivell psicològic, Werther pot fregar la bipolaritat perfectament. És un personatge que no es queda content amb un no, que vol aconseguir el que vol. Un personatge que pot ser, fins i tot, egoista, egocèntric. El que no és capaç de dir durant els mesos que coneix a Charlotte, entre juliol i desembre, les poques vegades que s’han vist i que no ha sabut transmetre el que volia de les maneres que volia, el que no ha aconseguit en aquests mesos, ho aconsegueix perfectament amb la seva mort, amb les seves paraules. Penso que és una de les morts més profundes, més intenses i entranyables que he viscut a escena.

Idealització romàntica del suïcidi i bellesa de la mort

És una mort molt bonica, no només per la part musical sinó també per la part visual. Veurem que Werther intenta fer l’esforç de reviure, de tornar amb ella, i ara és Charlotte la que diu les paraules maques que durant tant de temps ell l’hi ha dit. És una mort llarga, però no es fa gens pesada perquè hi ha molt moviment: Werther cau, torna a aixecar-se, junts recorden el seu primer ball, el petó, aquell tan maco i tan desitjat que mai s’han fet i que finalment es fan amb uns compassos orquestrals d’una bellesa que, bé… Si no et beses allà, no et beses enlloc, ja us ho dic ara! És una mort molt i molt maca.

Evolució i sentiment de la música de Jules Massenet

Tota la música de Massenet té un entramat i una xarxa orquestral molt potent: les melodies són molt intenses, la paraula i el text estan molt ben posats. I aquesta obra, especialment, és molt potent. Portar-te durant tota la nit, enganxar-te, deixar que ragi… Si caus en aquesta xarxa estàs perdut, perquè els passatges de l’òpera de Werther són d’una dificultat enorme: l’únic que has de fer és ser conscient, no tant ja de la música, sinó de la paraula i dels teus sentiments. Amb una obra com Werther has de deixar la música -no vol dir que estigui declamant, estaré cantant igual!- però, des del meu punt de vista, has de gaudir del que estàs dient i com ho estàs dient i donar l’accent just en cada moment i en cada paraula.

“Val la pena apropar-se a l’òpera, l’espectacle més complet que existeix”

L’òpera és l’espectacle més complet que existeix, això està claríssim. Val la pena que tots ens hi apropem, no només la gent que ja té certa coneixença del que és el repertori o a la qual agrada l’òpera o el clàssic. De vegades fan les transmissions per televisió i amics i família canvien el canal. Ja sé que no és el mateix, però: “No, no el canviïs!” L’òpera és anar al teatre a veure-la: s’ha de viure en tres dimensions, has d’escoltar el so d’aquell moment, has de sentir les emocions com t’arriben. Però, especialment aquesta òpera de Werther, és una relació que ens podríem trobar ara mateix: una història d’amor, molt difícil de portar endavant. Penso que és una obra en la qual una persona ha de fer els deures, com aquell que va al cinema i gaudeix la pel·lícula i l’hi agrada més o menys. Amb l’òpera val la pena fer l’esforç i més amb els mitjans que tenim avui dia: llegir-se la trama i l’argument. No sóc tan partidari d’escoltar una versió o una altra sinó de saber què vas a veure, quina història et volen explicar i, després, deixar-te portar per primera vegada pel que pots sentir escoltant aquella música o fins aquelles paraules a través de la música. Val la pena apropar-se a l’espectacle més complet que existeix.

 

Núvol