Cerca de notícies

Enquesta

Joaquim Garrigosa: “La música és un món de sensacions, no de significats”

24/12/2016 |

 

Tres dies després d’entrevistar Joaquim Garrigosa rebem la notícia que Jordi Tort, gerent del Teatro de la Abadia de Madrid des de 2013, ha estat escollit el nou gerent del Consorci de l’Auditori i l’Orquestra. No podem comentar la notícia amb l’actual director de l’Auditori, perquè encara no s’havia produït, però enraonem sobre música, el paper de la cultura i els objectius de l’equipament.

Quan parlem amb Joaquim Garrigosa, director de l’Auditori de Barcelona, ens trobem amb una persona propera, predisposada i molt curiosa amb tot el que l’envolta. Un gran amant de la música que ha desenvolupat la seva carrera des de tres vessants. D’una banda, la recerca musicològica, essent autor de la tesi “La notació musical a Catalunya des del segle IX al XIII”, que el convertí en Doctor en Història, i de l’altra com a pedagog, a banda de la seva coneguda trajectòria com a gestor cultural.

S’ha dedicat a l’exercici de la música com a pedagog i director coral des dels 18 anys, i el 1975 va fundar, a petició de Lluís Millet, l’Escola de l’Orfeó Català. Amb aquesta experiència, el 1986 va iniciar la seva col·laboració amb el conservatori de Vila-seca impartint llenguatge musical, història de la música, història de l’art i com a director d’un cor de veus blanques i un cor de veus d’homes -“Salvant totes les distàncies (riu), el meu és un cas una mica semblant al de Brahms, que dirigia la SingAkademie de Viena, d’homes, i un cor de noies a Hamburg”, em deia. Entre 1993 i 1996 va ser responsable de tots els ensenyaments musicals a Catalunya a la Generalitat i després va tornar al Conservatori de Vila-seca com a director i com a Gerent del Patronat Municipal de Música de Vila-seca. Aquí va començar la seva etapa com a gestor cultural, fins que el 2012 el van nomenar director de l’Auditori.

Aina Vega: De què tracta la seva dissertació?

Joaquim Garrigosa: Sempre m’ha agradat el desenvolupament de la història de la música i sobretot la música religiosa en el moment en què es crea l’escriptura musical, el que avui s’anomena cant gregorià –tota la música anterior és un tipus de cant improvisat del qual la transmissió oral no és clara. En la meva tesi em pregunto per què apareix l’escriptura musical i estudio la tipologia de notació concreta que apareix a Catalunya i que va existir durant 250 anys. En realitat és una continuació dels estudis de Mossèn Higini Anglès que, el 1935, va publicar el llibre La música a Catalunya fins el segle XIII. D’aquesta manera vaig establir un diàleg amb els seus estudis i vaig arribar a apuntar algunes de les contradiccions que eren presents en la seva obra.

AV: Tinc entès que li agradaria reprendre la recerca musicològica. Cap on es dirigirien els seus estudis?

JG: A la recerca de manuscrits per acabar de donar crèdit al que vaig escriure a la tesi doctoral sobre la notació musical a Catalunya que és, per ara, la primera que trobem datada a tot el món. Concretament amb un manuscrit de 889, L’acta de consagració del castell de Tona.

AV: Què és el que ha après que és el més important per liderar un equipament artístic?

JG: D’entrada, no tenir por i tenir molt clar què és el que es pretén aconseguir.

AV: I què pretén a l’Auditori?

El nostre és un equipament que treballa per mantenir una programació coherent. És a dir, no és un model com els de “contenidors” que són programats externament per empreses privades. Nosaltres volem oferir un producte que pretén difondre la música i educar la ciutadania. En realitat, el que volem amb les diferents programacions (simfònics, banda, contemporània, antiga…) és emetre un sol missatge. El nostre somni seria que tots els públics de l’Auditori fossin transversals i intercanviables perquè, en general, com hem distutit amb els membres d’ECHO (European Concert Hall Organisation), ens agradaria que el ciutadà tingués interès per la música en el sentit més global. Aixo no és així en general, fet que implica tenir diversos públics. Però sempre et trobes algú interessat en la música com a fenomen cultural en si mateix, però és poc freqüent. Ha d’haver fet molts quilòmetres d’audició per gaudir d’aquesta experiència.

AV: Quina tipologia de públic té, doncs, l’Auditori?

JG: A Barcelona hi ha una gran oferta de manifestacions culturals, per la qual cosa el públic s’especialitza: en simfònica, cambra, música antiga –n’hi ha molts que no poden concebre que es toqui música antiga amb instruments moderns i, a poder ser, els concerts haurien d’anar dirigits per René Jacobs o John Eliot Gardiner. No entraré a qualificar aquesta actitud, jo escolto música de moltes menes, només em molesta quan darrera de la música no hi ha intenció. Però penso que a l’Auditori la intenció sempre hi és.

AV: Parla del públic de música antiga. Quines peculiaritats té?

JG: De vegades barregen elements extramusicals en la percepció de la música.

AV: Com ara quins?

JG: Com ara elements de reflexió filosòfica, que busca una puresa en la manifestació musical que d’altres públics no busquen. Potser és una anàlisi una mica agosarada, però el públic simfònic m’agrada molt també perquè veu en la música la possibilitat de tenir una relació amb el seu entorn. Es coneix de cada divendres, de cada dissabte o diumenge. Parlen i fins tot van a sopar… És una manera de viure la música en col·lectiu.

AV: La col·lectivitat és un tret que només podem trobar en la música?

JG: La música té moltes coses especials, encara que sóc un gran aficionat a les arts plàstiques i a l’arquitectura de totes les èpoques. Però una virtut que té la música és que només es pot produir com un element col·lectiu, perquè l’intèrpret no toca si no hi ha públic. Així, una escultura o una pintura existeix hi hagi públic o no, la música, si no hi ha públic, no té sentit. Una col·lectivitat més o menys gran es posen d’acord un dia concret per anar a un espai tots junts i viure unes emocions en comú, que no tenen per què ser les mateixes. Això també ho donen el teatre i la dansa, encara que en el teatre hi ha un element condicionant que és el llenguatge. Si vaig a Londres a sentir Shakespeare no el captaré com un anglès. En canvi, amb la música puc estar perfectament en comunió amb els músics parlin la llengua que parlin.

AV: És el llenguatge més universal.

JG: Això és el que s’acostuma a dir, però jo crec que fins i tot la música programàtica té un significat intangible. En el cas d’aquesta música hi ha una intenció per part del compositor, però no té per què ser reeixida. De vegades el compositor vol explicar coses que són inexplicables. Quan em poso davant d’una pintura abstracta i em pregunten “Què vol dir?”, penso, cal que digui alguna cosa? En música no hi ha res que vulgui dir res. Per exemple, el Don Quixot de Strauss és una relectura, ens està fent sentir. Aquest sentir és allò que valoro en la música. És un món de sensacions, no un món de significats. En la música no hi ha res a entendre, hi ha molt a experimentar, com per exemple en la Segona Escola de Viena. No necessàriament res a entendre. Qui creu que entén Bach s’equivoca; Bach se sent, una de les seves virtuts és que té una gran capacitat de sorprendre, i en això és superior a Vivaldi. És la virtut de l’inesperat. O Haydn quan fa l’obertura de la creació amb la plasmació del caos, és absolutament imprevisible. Ho entenem perquè ens imaginem una nau Enterprise. Però posem-nos a la situació del ciutadà de finals del s. XVIII, per ells havia de ser inimaginable, quan amb prou feines s’admetia que la Terra era rodona. Els ocellets de Vivaldi són anecdòtics. Han fet més mal que bé. Quan intentem explicar la música als nens ens equivoquem.

AV: Però hi ha molts compositors que diuen que volen expressar coses.

JG: És una manera d’arribar més al públic, jo crec.

AV: És una impostura?

JG: Potser sí. Ara estic rellegint The rest is noise d’Alex Ross, especialment tot l’apartat de Xostakóvitx, que ara estic redescobrint. Quan em diuen que la Sisena és més amable perquè fa un retrat de Lenin i es postula amb el Partit Socialista… jo no hi veig el retrat de Lenin en aquella simfonia tan bonica!

AV-Però, ara, entrant en el meu terreny, diria que quan Schönberg va llegir uns versos musicats per Schubert, va adonar-se que el contingut poètic no li havia aportat noves claus per a la interpretació d’aquella música amb la qual ja estava familiaritzat, “al contrari, semblava que, sense conèixer el poema, vaig copsar-ne el contingut, fins i tot de manera més profunda que en la superfície dels pensaments expressats en paraules”, escriu a “La relació amb el text”.

JG: Alerta, perquè quan entrem en el món del Lied és complex, i en molts casos són poesies mediocres que eleva amb la seva música. Quan posem lletra en música fem un viatge en el qual comuniquem el text a partir de la música, i això és tot un altre món. Per exemple, això que deies de Schönberg. Quan agafa determinats elements per posar-hi un significant que és la música pot ser exactament el mateix que quan un poeta, davant de l’èxtasi de la Naturalesa fa una poesia. On està la bellesa, a la Naturalesa, o en el text, ben tramat i ben escrit? Jo penso que està en el text. Fins i tot quan miro els retrats de paisatges del XVIII anglès, no hi veig la Natura. Jo observo la bellesa del dibuix, i no intento interpretar la bellesa de la Naturalesa a través del dibuix. Per a mi és la bellesa del dibuix la que val. Un altre dia estaré en una excursió i observaré la bellesa de la naturalesa i quedaré extasiat. Però si per copsar la bellesa de la naturalesa he d’escoltar la Sisena de Beethoven m’equivoco.

AV: Aleshores què passa amb els Leitmotiven wagnerians?

JG: (Riu) Molt bona! Aquí m’has atrapat. Els Leitmotiven constitueixen un element narratiu més, gairebé formen part del text. Per tant, ajuden a seguir una història llarga, no fàcil, i són una petita part d’un desenvolupament musical grandiós.

AV: També passa amb la música de les pel·lícules.

JG: A casa he fet de vegades l’exercici de treure-li la música a una pel·lícula de por, i resulta que llavors ja no fa por, i pot arribar fins i tot a ser còmic. La música del cinema és filla directa de l’impressionisme francès, és una música que crea sensacions anímiques a partir de la combinació d’aquesta amb la imatge. El que fa aquesta música és incentivar una lectura visual.

AV: És molt interessant això que diu, perquè jo sempre havia pensat que el fet d’associar un personatge o un sentiment a una melodia era una herència wagneriana i ara realment m’acaba d’obrir tot un món: és veritat, aquí hi ha l’impressionisme francès!

JG: I fins i tot el trencament de la melodia. Hi ha pel·lícules amb una música boníssima en la qual no pots seguir la melodia, i en canvi d’altres les recordem per la melodia. Les pel·lícules en les quals en general no pots cantar una melodia no tenen per què ser dolentes, al contrari, són procediments diversos.

AV: Però entenem que això és poc usual…

JG: No, no tant. Si agafes Williams, Morricone, Mancini, aquests són els melodistes, però dins d’això hi ha el món de les sensacions i sense anar gaire lluny el món de Manel Camp, que també ha fet molta música de pel·lícules, és un món de sensacions. Pot semblar contradictori. No ho és, perquè els motius musicals que identifiquen una banda sonora normalment responen sobretot o bé a temes vinculats a l’amor o a temes guerrers, recordem Ben-Hur, Star Wars o Memòries d’Àfrica. Però hi ha moltes pel·lícules amb molt bona música de les quals no en recordem la melodia. Aquests dies nadalencs hem tingut Desplat i, per exemple, del Discurs del Rei no en recordem pràcticament res, perquè l’estructura no mana sobre el que és el discurs videogràfic.

AV: Tenim molts deures a complir en el paper que juga la cultura en la societat. Com podríem incentivar més el gust per la música? És una qüestió cultural, estructural, històrica… o potser estem gaudint de bona salut?

JG: Em fas una pregunta molt intel·ligent. Deixa’m respondre’t amb uns antecedents històrics. Quan jo vaig començar a anar a concerts tenia sis anys i hi anava amb la meva tieta el diumenge al matí. A Barcelona hi havia un concert simfònic cada quinze dies, dissabte i diumenge, i la setmana següent hi havia concert de la Banda Municipal. Aquests quatre concerts simfònics al mes entre els mesos d’octubre i maig, 16 produccions i 32 concerts, era la única música simfònica que es podia escoltar en tot Catalunya. Avui, aquelles 14 produccions s’han convertit en 25 amb tres funcions a la setmana, en un auditori que cada setmana omple 1800 persones. Però al costat d’això tenim l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Orquestra Camera Musicae, la GiOrquestra, l’Orquestra de Vilafranca, l’Orquestra de Granollers, que fan uns sis concerts per temporada. A banda de les orquestres internacionals que vénen a l’Auditori i al Palau de la Música, sense oblidar els concerts simfònics de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Han millorat les coses? Sí. Hi ha millores que s’han de produir en dues generacions. Estic satisfet de com està? No, encara estem lluny de molts països del nostre entorn en quant a acceptació cultural. Quants llibres llegim? Anem al cinema, al teatre? Les estadístiques fan por. Aquí a Catalunya hi ha unes 300.000 persones que són consumidores habituals de cultura, i són les mateixes que van a les exposicions i a l’òpera. El problema és que si som 7 milions de persones l’exercici de coneixement de la cultura és del 5%. Estem lluny del que hauria de ser.

AV: I què hem de fer?

JG: Això requereix generacions de canvi, són anys de fer que els nens vinguin a l’Auditori, tot i que aquesta no és l’única solució. Quan vénen, reben un impacte que no sabem quin significat tindrà al llarg de la seva vida. El significat el tindrà el dia en què el seu entorn més immediat, diguem-ne família, amics… decideixin tenir una descoberta emotiva de les sensacions culturals. No és comú que els amics es trobin per anar a veure una exposició o per anar a veure un concert. Però a vegades hi ha sensacions que es poden arribar a conduir, sobretot si hi ha un entorn familiar que els ho facilita. Hem de donar encara més importància als concerts familiars, i fer que grups d’amics converteixin l’Auditori en un lloc de trobada. A mi em fa por la imatge de la gent que es queda a casa distreient-se sola.

AV: Fet molt habitual…

JG: Per tant hem d’anar cap a una societat que se socialitzi més. Si jo vaig a un concert comparteixo emocions, si m’escolto la música a casa no comparteixo res amb ningú, i acaba sent un acte estrany, a banda de convertir-se en un acte de possessió, com podem tenir discos o l’Spotify. Sé que la posseeixo, però, l’escolto? Aquesta és la pregunta. La música enregistrada ha de ser un exercici de record, no per a tenir la primera impressió, que sempre és millor tenir-la en col·lectiu. Per tant hem de trobar la manera que els nostres joves vagin en col·lectivitat a trobar-se bé degustant l’art per tenir sensacions en grup entorn de l’experiència estètica.

AV: Però no creu que el sistema educatiu hi té molt a veure?

JG: Hi té molt a veure, però sobretot el més important és la família.

AV: Però, és clar, aquestes persones que formen part de la família han hagut d’estar educades.

JC: Sí, estem en un peix que es mossega la cua. De vegades ens passa que hi ha famílies que vénen perquè el nen ha dit als pares que allò ho han de sentir perquè ho han sentit a l’escola durant la setmana. Això passa i n’estem satisfets. Per això també fem determinades accions que sabem que d’una manera informal poden acostar gent a tenir aquesta primera experiència del concert. No hem de fer música pels connaisseurs, sinó també per aquells que ho han de descobrir, i un bon exemple són els concerts de bandes sonores.

AV: Està satisfet amb l’oferta de l’Auditori? Hi ha un lapse de temps que és més marginal, el segle XX.

JG: Tens una certa raó, sobretot si pensem en música del segle XX a partir de 1950. Perquè de Debussy, Ravel, Bartók, Milhaud, Fauré… en fem.

AV: Però jo em referia a la música després de l’emancipació de la dissonància –a partir de la Segona Escola de Viena.

JG: És evident que en una època de crisi com la que hem passat i com la que estem passant la programació s’ha tornat un punt més conservadora. Entre d’altres coses perquè nosaltres hem hagut de generar més ingressos propis, i necessitàvem que més gent passés per taquilla.

AV: Evidentment això es fa amb els grans noms que porten, amb les grans orquestres, directors… tot això aporta públic.

JG: Sí, sí, a mi m’agradaria portar el Simon Rattle dirigint obra absolutament novedosa, però no estem encara en situació de poder fer això. Però sí que és veritat que hem de buscar molts equilibris. Nosaltres tenim una obligació patrimonial, de definició de què és la nostra orquestra i alhora també tenim l’obligació d’atendre la nova composició. Tot això combinat és de difícil digestió, perquè a Catalunya hi ha una orquestra nacional, i l’altra orquestra pública és la del Liceu, amb la qual cosa, se’ns demana a nosaltres que ho fem tot, amb 25 programes que vol dir 80 obres…no hi cap.

AV: I un element a afegir és la recuperació de la música catalana.

JG: De fet, hi estem treballant molt en això. Però bé, el primer que hem de fer és pensar: quina música hem de tocar nosaltres? Fixem-nos en la mena d’orquestra que tenim. Aquesta té un centenar de músics, per tant, vol dir que per raons estructurals el que hem d’assumir és el repertori bàsicament a partir de 1850. No ens hem de dedicar a tocar Mozart, Haydn, Vivaldi, ni Bach ni Telemann. Tanmateix, els especialistes diuen que és molt bo per al so de l’orquestra tocar els grans des del barroc. Per tant, les incursions anteriors al segon Romanticisme han de ser limitades i molt ben estudiades.

AV: El balanç que fa de l’orquestra i de Kazushi Ono?

JG: Estem començant a detectar coses molt interessants.

AV: Com ara quines?

JG: Un treball de comunicació entre els músics molt bo i que alguns directors comencen a trobar-se molt bé amb l’orquestra perquè hi ha un treball regular amb uns objectius que es va marcar el mateix Kazushi Ono com treballar Brahms, Bruckner, Xostakòvitx i tots els compositors de l’impressionisme francès. I això està començant a donar fruits a nivell de grup.

Aina Vega i Rofes
Núvol