Cerca de notícies

Enquesta

La imperceptible maduració de les coses

28/4/2004 |

 

medi no freqüenten realitats que acceptin créixer en la silenciosa modèstia de la constància, en la pacient esperança d'un demà menys tangible però més vertader. En aquests casos passa llavors com l'infant que esdevé home i ens n'adonem un dia sense que els precedents semblessin haver-ho vaticinat. Així ha madurat el Festival de Músiques Religioses del Món de Girona. Resultava temptador pronosticar que enguany el festival es resignaria a patir un any de transició sota l'efecte polaritzador d'una proposta tan grandiloqüent com aquest Fòrum de les Cultures on l'èxit de públic que ja té garantit només servirà per ocultar la magror d'esperit que l'anima. Però no. Perquè aquesta és senzillament la millor edició del festival, la més completa, la més madura, la que més generosament ha sabut eixamplar l'esperit i la programació per donar acollida musical a la diversitat de tradicions.
La trobada i els eixos conceptuals que la vertebren s'han multiplicat, ramificat, enriquit. I aquesta és una realitat que combat les aparences perquè enguany, a diferència potser d'altres edicions on els grans mestres compensaven propostes menors, el conjunt dels concerts suma un interès altíssim i alhora, considerats separadament, roman invariable el seu atractiu. I que resulti difícil -insisteixo, contràriament a anys anteriors- destacar algun dels recitals només revela que tots mereixen ser qualificats d'extraordinaris, brindant cadascun una suggestió peculiar: el mític indigenisme musical de Los Folkloristas, el gran munxid Saïd Hafid proclamant que l'Escola d'El Caire no s'acaba en el xeic al-Tuni, una orquestra com la Barroca de Friburg que avui ocupa un lloc d'honor entre les formacions d'instruments històrics, la sorprenent hibridació musical i espiritual dels Sidi indoafricans, el magisteri provinent del gran complex monàstic de Gaden Sharte, la revisi
ó klezmer dels polonesos Kroke... Si no allargo aquesta relació és perquè el que s'ha esgotat és l'espai reservat a aquest article i no pas el meu entusiasme.

Miquel Cuenca
El Punt