Cerca de notícies

Enquesta

Lady Macbeth, la malvada, s’instal·la al Liceu

3/10/2016 |

 

Poques dones en la història de la cultura han arribat a les quotes de crueltat de Lady Macbeth. En el terreny operístic, ni tan sols Salomé, la femme fatale d’Oscar Wilde i Richard Strauss, s’acosta a la maldat d’aquest personatge al qual Verdi dóna vida basant-se en la ploma de Francesco Maria Piave. Certament, una Lady Macbeth més plana que no pas la de Shakespeare, tan complexa i tan rica en matisos.

Després de llegir la tragèdia del geni anglès, enfrontar-se al text de Piave pot semblar, a priori, decebedor. La trama i els personatges s’esquematitzen i el pes de l’acció es desplaça considerablement cap a Macbeth. Però no hem d’oblidar que el teatre i l’òpera constitueixen dos llenguatges artístics diferents: el primer permet el joc de subtileses com les que ens ofereix Shakespeare, perquè compondre un drama és un treball en el llenguatge –amb les paraules i els silencis– d’una manera radical, perquè al teatre la paraula pot assolir una força gairebé magnètica. Però Piave està al servei de la música o, millor dit, ha de pensar en la música. Les notes que afegeix Verdi aporten la complexitat i la rodonesa a una peça que es converteix en una veritable obra d’art, amb una música que reflecteix molt bé la psicologia dels personatges, amb harmonies febrils i una instrumentació a cops fins i tot desagradable. Les notes de Verdi estan banyades de significacions metamusicals, perquè amb les tensions i les dissonàncies, el compositor manifesta la maldat, l’egoisme i l’ambició desmesurada.

Però no menystinguem la feina de Piave. El llibretista copsa fidelment l’essència shakespeariana, fa una desconstrucció del text –a l’estil de Derrida– i el torna a construir de manera que el ritme dels versos queda al servei de la música. Per això elideix, amplia, refà. Sap què necessita Verdi i li ho ofereix.

De tots els jocs i trucs que podem resseguir en el llibret, n’hi ha un que ens pot sorprendre especialment. El fet és que dóna poca importància a un dels monòlegs més cèlebres de Shakespeare –i de la literatura universal–, quan Macbeth s’assabenta que la reina ha mort, el moment de més pathos de tota l’obra, i el més crític per a Macbeth, perquè ha perdut el seu guia i, a partir d’aquí, tot s’abocarà al desastre. Recordem-ho:

«Hauria d’haver mort més endavant;
llavors seria el moment més propi per a dir-ho:
de-mà, i de-mà, i de-mà
avança pas a pas, dia a dia,
fins a la darrera síl·laba del temps recordat:
i tots els nostres ahirs, pobres mortals
s’escolen pel sender de la pols fins a la mort. Antorxa breu, apaga’t, apaga’t!
La vida és una ombra caminant, un pobre actor,
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res».

És ontologia existencialista, reflexió sobre l’essència de la vida humana, sobre la petitesa dels mortals i la insignificança dels nostres actes, enunciada per Macbeth amb un to greu, malenconiós, transcendent, com en somniejos metafísics.

Ens podem preguntar per què Piave desaprofita uns versos d’aquesta profunditat que podrien aportar una ària esplèndida –i que havien de provocar la gran novel·la de Faulkner, The sound and the fury– i per què els tenyeix d’indiferència i menyspreu, reduint-los a: «La vita…/ che importa?…/ È il racconto d’un povero idiota; / vento e suono che nulla dinota!»? El monòleg passa sense pena ni glòria i, fins i tot, canvia l’estat anímic del personatge fent-li dir les paraules «con indifferenza e sprezzo» per una senzilla raó: que dues intervencions més amunt ha calgut resituar l’espectador en el conjunt de la trama, amb la magnífica ària «Perfidi!… Pietà, rispetto, amore»: cal recordar la profecia de les bruixes, que cap home nascut de dona el podrà vèncer, una declaració colpidora de solitud i angoixa que fa les delícies de qualsevol baríton. Per poder fer-se intel·ligible, l’òpera requereix aquests moments de recapitulació, perquè l’espectacle és tan complet i tan complex que cal agafar de la mà l’espectador, bo i reprenent-ne el fil. I en aquest moment, just quan Shakespeare s’atura amb les seves profundes reflexions, Piave no pot estar per a disquisicions metafísiques, obligat a mantenir el ritme creixent de la trama, que s’accelera fins que cau el teló.

Hem dit més amunt que la Lady Macbeth de Piave és un personatge pla, mentre que la de Shakespeare és rodó, complex, ple de subtileses que s’amaguen rere les paraules. Estem d’acord que som davant d’un personatge pervers, que en Shakespeare es revela com una figura clau a l’acte I, escena 5, mentre que Piave trasllada els seus parlaments a l’acte I, escena 2. Lady Macbeth entra llegint una carta del seu marit, en la qual li explica les profecies de les bruixes (que en Shakespeare són tres, mentre que en Verdi són tres grups, perquè el cor dóna més força al discurs i aconsegueix un efecte més colpidor). Piave segueix el pols de Shakespeare quan es pregunta: «Alla grandezza anelli, / ma serai tu malvagio?». El camí que condueix al poder, diu, està ple de crims i aquell qui dubta pot retrocedir. Ella vol que Macbeth sigui rei i s’ha d’assegurar que no defalleixi, per això vol «accendere / ti vo’ quel freddo core!» (acte I, escena 2). Creu que el cor de Macbeth no està encès per fer el mal i és ella qui s’ha d’encarregar d’incitar-lo i no deixar-lo defallir. Aquesta carta de presentació no deixa ombra de dubte sobre el caràcter de la dona, en una ària de gran lluïment per a la soprano.

Vist des de la perspectiva verdiana, podríem considerar que Macbeth és una obra misògina. Segurament, Piave ho havia interpretat així, però en una lectura atenta de Shakespeare ens adonem que, en realitat, en la tragèdia hi ha una defensa aferrissada de la feminitat: «Mes no em refio de la teva naturalesa / que és plena de llet humana i tendresa» (acte I, escena 5), diu Lady Macbeth al seu marit. El que ens està transmetent el dramaturg anglès, d’una manera subtil, és que la maldat és estranya a la naturalesa de les dones, perquè justament allò que li retreu al seu marit és el matís femení que li atorga l’autor. Precisament el mal és la negació de la feminitat, i Lady Macbeth és malvada perquè vol desempallegar-se de la seva condició femenina demanant als esperits: «dessexualitzeu-me» («unsex me here»), i afegeix: «Veniu als meus pits de dona / traieu-me la llet i convertiu-la en fel» (acte I, escena 5); no hi ha manera més radical de demanar que l’omplin de crueltat implacable. Vol defugir el fet que la dona està feta d’empatia, perquè és mare, i una mare difícilment pot assolir la crueltat d’un ésser «no-mare». Quan Lady Macbeth demana a les forces del mal la seva desfeminització, indica que la violència és un atribut masculí que ella vol adoptar. Però el punt culminant de la desfeminització arriba a l’acte I, escena 7, quan la reina ens pot recordar la Medea d’Eurípides:

«He donat de mamar i sé
com de dolç és estimar una criatura que penja del mugró
i, no obstant això, veient somriure el seu rostre,
li arrencaria les toves genives
i li faria miques el cervell».

Freud va remarcar en més d’una ocasió que en aquestes terribles paraules hi ha la clau interpretativa de la personalitat de Lady Macbeth. Rebutja la seva naturalesa femenina perquè la seva maldat no pot tenir cap indici de tendresa. En la mesura que es manifesta com a «no-dona», pot arribar a ser salvatge com els guerrers de la batalla que inicien l’obra, sobretot perquè ha de compensar certa feminitat del seu marit.

Només en dues ocasions Piave fa referència a la dualitat femení/masculí: després que Macbeth mata Duncano, i quan comença a veure l’aparició dels espectres. En el primer cas, el protagonista no es veu capaç de tornar a entrar a la cambra on ha mort Duncano per deixar l’arma a l’escenari del crim i hi entra la seva dona, amb fermesa. En el segon cas, quan ell s’espanta, ella li diu: «E un uomo voi siete?», i Macbeth li contesta, intentant mostrar-se segur de si mateix, perquè el coratge s’associa a l’home: «Lo sono, ed audace / s’io guardo tal cosa / che al dimone istesso / porrebbe spavento…».

En desfer-se de l’aparent ornament barroc –justament, de la subtilesa i la finor de Shakespeare–, Piave esquematitza molt el personatge i insereix l’obra en la vella tradició misògina occidental. S’estalvia els matisos, precisament, per l’economia de mitjans que el fan passar de puntetes pel monòleg de la mort del personatge. Lady Macbeth és una criatura fonamental, i en la mesura que minva el seu poder, creix el de Macbeth.

L’empobriment inevitable en tota adaptació d’una gran obra literària a un llibret ha de quedar compensat per la música, i Verdi supera amb escreix la prova. El rol de Lady Macbeth requereix una cantant capaç d’oferir greus foscos i inquietants, però també aguts àgils i, fins i tot, amb un toc de lletjor, com s’esdevé en la seva segona ària important (acte II, escena 1), «La luce langue», en què anuncia que un nou crim és necessari per mantenir el poder.

Però el moment de més protagonisme de la Lady Macbeth de Verdi és en l’escena del somnambulisme (acte IV, escena 2), que segueix molt fidelment el text de Shakespeare (acte V, escena 1). És una escena de la follia que delata Verdi com el gran romàntic que fou, el moment en què aquella qui ja és reina, adormida, manifesta el seu remordiment pels crims comesos, obsessionada en una taca de sang a les mans que no li desapareix, perquè «Tanto sangue immaginar?». Són temors recurrents, que no entenen ni el metge ni la dama que l’acompanyen, que evoquen els assassinats de Duncano, de Banco i de la família de Macduff. L’escena es desenvolupa en dos plans, el visionari i irreal de Lady Macbeth, i el pla real del metge i de la dama. La reina entra en un món d’angoixa i terror, i és l’únic moment en què se la veu defallir, autoconvencent-se que «e della fossa / chi morì non surse ancor». Musicalment, el seu discurs obsessiu és continu i només queda interromput pels escarafalls dels presents, però tot sembla una melodia infinita. És un moment de dramatisme en què Verdi manté la tensió d’una manera magistral, escrivint una pàgina d’un virtuosisme extraordinari que va de la declamació al murmuri. Després d’aquest moment de feblesa, el personatge està abocat a la mort: una Lady Macbeth amb remordiments ja no és Lady Macbeth. Per això són les darreres paraules que li sentim dir abans de morir i, un cop la nova arribi a Macbeth, tot es precipitarà cap al desastre.

Aina Vega i Rofes
Núvol