A Heliópolis, la favela més gran de São Paulo, no només hi sonen ritmes llatins i funk carioca. En aquesta gegantina comunitat de més de 200.000 persones hi ha un racó en què centenars d’alumnes aprenen música clàssica i toquen instruments com la viola, el trombó i el contrabaix. L’Institut Baccarelli va ser fundat per Silvio Baccarelli, un mestre de música que a finals dels 90 va començar a fer classes als nens d’Heliópolis i va acabar formant amb ells una de les orquestres juvenils més importants del Brasil, la Simfònica d’Heliópolis.

Demà arriba als cinemes El profesor de violín, que s’inspira directament en la història de Baccarelli per explicar la història d’un violinista de gran talent que es veu obligat a donar classes de música a un grup d’adolescents desmotivats i sense preparació de la favela. Canvien els noms, l’època dels fets i les circumstàncies, però no el tema de fons: el poder transformador de la música i el seu potencial per fer sortir el millor de les persones.

El director del film és el brasiler Sérgio Machado, que admet que va tenir molts dubtes abans d’acceptar la proposta de dirigir la cinta: “No sabia si podria fer una pel·lícula original d’un tema tan conegut. Però em vaig acabar decidint perquè sóc fill de músics i, com que els meus pares no podien pagar un cangur, em vaig passar la infància jugant amb l’Orquestra Simfònica de Bahia. La pel·lícula és la meva manera d’homenatjar-los, però també volia parlar dels problemes des del punt de vista de les persones que estan treballant per canviar les coses, com Silvio Baccarelli”. Per explicar la seva història, Machado es va prendre moltes llicències: el protagonista del film es diu Laertes i és un músic frustrat, que es queda paralitzat en una audició per tocar en l’orquestra més important del Brasil; més que canviar el món, la seva motivació per fer classes a les faveles són els diners i, a diferència de Baccarelli, és de raça negra. “Vaig escriure la història perquè la interpretés un actor blanc -explica Machado-. Volia que fos Wagner Moura, que ara està fent Narcos. Lázaro Ramos havia d’interpretar el seu amic, però un dia em va trucar i em va dir que necessitava ser el protagonista, que era la pel·lícula de la seva vida. És un dels actors més populars del Brasil, però va créixer en una favela i ha tingut una vida més difícil que molts nois d’Heliópolis. Jo no ho veia clar, però ara crec que el millor de la pel·lícula és el vincle tan fort que es va crear entre el Lázaro i els nens”.

Rebel·lió musical a les aules

El profesor de violín no pot (ni vol) escapar de certes dinàmiques del cinema social amb voluntat pedagògica o del subgènere del mestre cultivat enfrontat a una aula de bèsties que en el fons són uns angelets. Però més que en la canònica Rebel·lió a les aules, Machado va trobar el seu referent en La classe de Laurent Cantet, i va intentar capturar la mateixa vivesa en el retrat dels nois de les faveles. “En el rodatge vaig adonar-me que la pel·lícula era dels nens -diu el director-. Un dia van cridar el Lázaro per xerrar amb ell a soles. Jo em temia un motí i vaig espiar la trobada d’amagat. I ells li van deixar anar: «Aquesta pel·lícula és sobre la nostra vida. Fes que es mantingui autèntica, no la cagueu». Em va impressionar l’audàcia dels nens parlant amb l’actor més famós del Brasil, però encara més el Lázaro, que en cap moment els va parlar amb condescendència i els va prometre que faria tot el que pogués. Aleshores vaig comprendre que el meu paper en el film es limitava a seguir el que ells aportaven i moure’ns entre la realitat i la ficció”.

Machado constata que la demanda dels nens a Ramos no era infundada i que el cinema brasiler tira sovint d’estereotips a l’hora de retratar els joves de les faveles: “En una projecció que es va fer a Bahia, on el 80% de la població és negra, un nen se’m va acostar i em va dir que era el primer cop que veia un nen com ell en una pel·lícula que no és lleig ni inspira por o pena. En el cinema brasiler, el negre és un criminal o un marginal, una víctima o un botxí, però no una persona normal”.

Pel que fa a l’actualitat política del seu país, Machado intenta mostrar-se optimista. “Fa anys teníem la sensació que tot anava bé i ens movíem en la bona direcció -diu-. Ara passa el contrari, és com si tot anés malament, però segurament les dues sensacions són exagerades. Les faveles han canviat, avui dia totes tenen internet, televisió i més espai del que t’imagines. Però el dia de l’ impeachment va ser el més trist de la història del Brasil. Tots vam veure que el Congrés està format per una colla de mafiosos i hooligans. I això és molt trist i vergonyós ”.