11/7/2016 |
Vam ser a Llívia dissabte al vespre. L’ermita de Sant Guillem, un espai íntim i fresc, de seguida va quedar petita pels espectadors que ens hi vam recollir. Abans de començar el concert, Fuguet ens va demanar al públic que apagués els mòbils, però es va excusar de no apagar el seu perquè té l’afinador en una app al seu smartphone. Fuguet i Santacana van tocar afinats a temperament igual.
A banda de la seva devoció compartida per Bach, Fuguet i Santacana ens van descobrir tota una colla d’autors barrocs, com Thomas Mancinus, Frescobaldi, Jacob van Eyck o com Giuseppe Maria Dall’Abaco, un compositor de família italiana, nascut a Anglaterra l’any 1710 i que va viure gairebé un segle, fins al 1805, any que va morir a Itàlia. En aquella època el violoncel era un instrument de baix continu, com el clave o la tiorba, però Abaco va tenir la dèria de compondre música per especialment a cello. Amat Santacana va saber extreure tot el plany de l’instrument amb una contenció molt mesurada, mantenint en tot moment el violoncel sostingut entre les cames, sense deixar-lo tocar a terra, com es feia a l’època.
Fuguet es va lluir en les peces escrites per a flauta, alternant la flauta dolça de tota la vida, amb la flauta contralt i la Ganassi, una flauta de bec renaixentista que acaba amb trompetera i que s’anomena així en honor a Silvestro Ganassi dal Fontego (Italia, 1492 – 1550), un intèrpret d’instruments de vent i corda italià, autor de Fontegara (1535), un cèlebre tractat per a ensenyar a tocar la flauta de bec. Fuguet ens va delectar amb una bicinia de Thomas Mancinus, una canzona de Girolamo Frescobaldi i molt especialment una obra del compositor per a flauta holandès Jacob van Eyck, un home cec de naixement que es va convertir en organista, flautista i campaner de la torre de la catedral d’Utrecht, on va arribar a ser una autoritat respectada en la música de carilló. Jacob van Eyck també hi regentava una taverna, situada al segon pis de la torre. Diu la llegenda que molts dels seus clients s’estimbaven baixant borratxos les escales. Fuguet va interpretar tot sol Onse Vader in Hemelryck, una peça que demana una certa virtuositat i un gran control de la respiració. Per acabar Santacana va tocar en solitari la Suite núm. 1 en So major de Bach, un conjunt de danses europees que Bach va compondre l’any 1720 per entretenir un príncep i que van quedar oblidades fins que Pau Casals les va rescatar de l’oblit. Santacana va brillar especialment fi en el preludi. En la darrera peça del concert va tornar a fer de baix continu per al seu company, que va interpretar amb solvència els quatre moviments d’una sonata de Benedetto Marcello. No hi va faltar un bis amb unes pessigolles de Telemann i un pensament de Bach.
Podeu consultar la progrmació del festival de música antiga al web del FeMAP
Bernat Puigtobella
Núvol